48

Divendres, 13 d’abril del 2012

Kate

La Kate va presentar la notícia sobre l’Alice a les 9.07. L’havia escrit el dia abans, tan bon punt havia penjat el telèfon després de parlar amb l’inspector Sinclair. Però s’havia esperat a poder trucar a l’Angela aquell matí per obtenir unes declaracions: «No sabem què pensar. Simplement, estem contents que l’hagin trobat», va dir. La Kate va donar un toc final a la notícia després que l’inspector li truqués per donar-li el vistiplau a les 8.40.

—Vigila amb el titular que hi poses, Terry —va dir la Kate, mentre rellegia la còpia impresa per sobre de la seva espatlla—. No ens podem passar. Pensa en els pares…

Tot seguit, en Terry va teclejar «Nadó zombi s’alça de la tomba»; va riure per la cara que hi va fer la Kate i ho va esborrar.

—Només era una broma, Kate. Què et sembla «L’Alice va ser enterrada deu anys després del segrest»?

La Kate va assentir a contracor. Sabia que hi afegiria «Sorprenent revelació dels policies del cas Alice» o alguna cosa semblant, quan ella s’allunyés, però es va quedar mirant mentre confirmava la pàgina.

—Perfecte, enllaç tuitejat i titular penjat a Facebook, i notícia publicada al web. És una història molt bona, Kate. Una exclusiva per als propers trenta segons. A part d’això, què coi passa amb aquest cas? Que tenien una capsa de sabates sota el llit? O al congelador? Per què van decidir enterrar el cos després de tant de temps?

—Bona pregunta, Terry. L’Andy Sinclair diu que no hi ha material suficient per dir si el cos va ser momificat a la superfície o bé el van enterrar i desenterrar. Suposo que bona part de tot això seran conjectures. Ara s’han concentrat a investigar la gent que va anar a viure a Howard Street a principis dels vuitanta.

—D’acord. Suposo que tu també —va dir en Terry.

—Per descomptat —va dir la Kate—. Ara sortiré per una cosa relacionada amb això, precisament.

En Joe va trobar l’Alistair St. John Soames registrat en un apartament a Peckham.

—No hi ha cap senyora Soames, excepte que no aparegui al cens electoral —va dir, per donar conversa, mentre passaven amb el cotxe per davant de dotzenes de botigues de pollastre rostit pràcticament idèntiques.

Els fills de la Kate tenien un recull dels noms de les botigues de pollastre rostit —havia començat com una broma, però ara ja tenien una llista de més de 120 noms—, però va decidir no compartir aquell detall de família amb en Joe.

—No sembla pas que hagi sabut administrar bé els seus diners —va observar la Kate—. Aquesta barriada és molt pobra. —Ostres, potser aquest home es mostraria més cooperatiu si sabés que d’això en pot treure algun calé, va pensar.

Hi havia cinc timbres per triar a l’adreça que tenien, cadascun amb un nom mig esborrat escrit en un tros de cartolina.

—Veus alguna cosa? —va preguntar la Kate, examinant els timbres—. Veus algun Soames?

Els ulls joves d’en Joe van desxifrar el nom i la Kate va prémer el timbre de l’apartament 4. Silenci.

Va esperar i va tornar a trucar. Res.

—Un cop més, a veure si és el de la sort —va dir; va prémer fort i molta estona, i va acabar amb un parell de cops secs per fer-hi més èmfasi—. Això despertaria un mort —va dir.

Es va sentir una crepitació i una veu furiosa va lladrar:

—Para de trucar al timbre! Qui coi ets?

—Senyor Soames? Sóc del Daily Post. Que podríem parlar un moment?

—El Daily Post? Què vols?

—Estic escrivint una crònica sobre la troballa del cos de l’Alice Irving a Woolwich. A Howard Street, senyor Soames, i necessito la seva ajuda. Vostè era el principal propietari de la zona, i els veïns m’han dit que parlés amb vostè. Diuen que és tota una font de coneixement.

«Afalagar, afalagar i afalagar», solia dir el cap de redacció. «Això és el que t’obre sempre les portes».

—Ah. D’acord, puja —va dir la veu, i els va obrir la porta.

La Kate va entrar primer.

—Ja som a dins —va dir, satisfeta.

La porta de l’apartament del senyor Soames al segon pis estava oberta, i ell estava dret a l’entrada, esperant-los. Era un home malgirbat, amb barba d’un dia i vestit amb un jersei i uns pantalons de pijama, amb el cordó esfilagarsat penjant flàccidament.

—Espero que no l’hàgim tret del llit —va dir la Kate.

En Soames la va mirar amb recel.

—Em costa una mica arrencar últimament —va dir, i els va conduir cap a la sala d’estar. Semblava que acabés de patir un robatori. Hi havia una taula de cap per avall, un bol de Krispies bolcats i escampats sobre la catifa, i una allau de llibres i trossos de paper tirats per terra.

—Perdoneu el desordre. He tingut un petit accident aquest matí —va dir l’home, agitant la mà cap a la zona del desastre.

La Kate es va aturar per recollir el bol i adreçar la taula.

—Ja està —va dir—. Que s’ha fet mal?

En Soames va semblar complagut per les atencions.

—No, no. Sóc una mica maldestre quan em llevo. Coses de l’edat.

—Vol que li prepari una tassa de te? —va preguntar la Kate, amb un somriure. Aquell home tenia tota la pinta de vell solitari. Era com un regal per a ella. A la gent solitària li encantava parlar.

—Oh, que ets trempada —va dir—. Com m’has dit que et deies?

—Kate. Kate Waters, senyor Soames.

—Digue’m Al —va dir ell, amb un somriure murri. A la Kate se li va regirar la panxa. Sigues amable, es va dir a si mateixa.

—Aquest noi és en Joe Jackson, el meu company periodista —va dir. En Joe estava darrere seu, ben quiet, com si tingués por de moure’s per si de cas causava una altra allau de detritus a l’apartament.

—Molt de gust de coneixe’t —va dir en Soames, allargant-li la mà. Van fer una encaixada i tot seguit el noi es va repenjar al braç d’una butaca amb els coixins molt farcits.

—Ostres, hi té un pilot de coses, aquí —va dir en Joe.

—Records d’una vida ben viscuda. I moltes tonteries, també —va dir en Soames, repenjat a la lleixa de la llar de foc, abarrotada d’ornaments empolsinats i antigues invitacions a festes amb les vores daurades. La Kate es va adonar que els pantalons del pijama li anaven folgats de la goma, i va desitjar que no li baixessin.

—Què et sembla si seiem, Al? —va dir, amb veu dolça, mentre li vocalitzava a en Joe que posés la tetera a escalfar.

—Sí, i tant. On vols seure, maca? —Ara s’estava agafant el pijama perquè no li caigués, i la Kate va mirar al seu voltant amb desesperació. Tots els seients estaven ocupats, però va apartar una pila de revistes d’una cadira i la va acostar a la butaca del vell. Ell rondava pel seu costat mentre la Kate ordenava coses, li va donar un copet a l’espatlla mentre seia i després va seure ell. Tot un cavaller, va pensar la Kate.

—Bé, doncs. Voleu parlar de les meves propietats a Howard Street? —va preguntar l’home, reclinant-se a la butaca per donar-los el benefici de la seva experiència.

—Sí, especialment dels anys vuitanta, Al —va dir la Kate.

—Hi tenia cinc cases, en aquell carrer, si no ho recordo malament. I moltes més en altres llocs. Tenia un petit imperi —va dir.

—De debò? És extraordinari —va dir la Kate, incitant-lo—. Així, devies tenir centenars de llogaters.

—Oi tant. —En Soames va somriure. Ja li tornava a sortir el posat murri—. Vaig convertir les cases en petits estudis. Recordo que hi tenia moltes noies maques.

—Ja m’ho imagino —va dir la Kate, i en Soames li va picar l’ullet. Un gest fugaç, però que ho deia tot. Li va venir fàstic.

Una dringadissa de porcellana va anunciar el retorn d’en Joe, que duia una safata amb tasses i plats. Tot tenia una capa de greix a sobre, i la Kate va intentar beure el te sense tocar la vora de la tassa amb els llavis.

Havia estat en cases pitjors. En una, havia hagut de passar per sobre dels excrements del gos al rebedor, i en una altra, una mare havia servit el berenar al seu fill, un ou ferrat, directament de la paella al braç del sofà. Vides d’altres persones, va pensar.

Va deixar la tassa enganxosa a terra.

—Esperaré que es refredi una mica —va dir—. Té alguna llista dels inquilins de Howard Street, senyor Soames… ai, perdona, Al? —va preguntar—. Ens aniria molt bé saber qui hi vivia quan van enterrar l’Alice. I també m’agradaria saber més coses de tu en aquella època. Els teus records, vull dir.

En Soames es va ruboritzar de plaer.

—Sí, esclar, si això t’ha de fer servei, maca.

—Tens fotografies teves d’aquella època? M’encantaria veure-les.

—Oi tant. Ho guardo tot —va dir l’home.

La Kate va enviar en Joe a buscar uns sandvitxos mentre ella continuava ensabonant el vell. Era prop de la una i es va oferir per preparar una mica de dinar a en Soames, però a la nevera no hi havia res més que un tros de pastís de porc amb una capa de floridura al voltant i una ampolla de ginebra mig buida.

—Encara no he sortit a comprar —va dir en Soames, i la Kate es va preguntar quan devia haver sortit de l’apartament per última vegada.

—No t’ajuda ningú amb la casa, Al? —va preguntar.

—La noia que viu al pis de sota a vegades ve per veure si encara estic viu —va dir, amb tristesa—. És una noia molt maca. Té una cabellera preciosa i una figura perfecta.

—Esclar —va dir la Kate—. Però jo em referia a algú que et faci la feina o que et vagi a comprar.

—No. No necessito ningú. Estic bé. Fa anys que visc sol. Des que la meva dona va fotre el camp.

—Deus estar molt sol —va dir—. Tens família, Al?

—Sí, dos fills. Un noi i una noia. Però ells tenen la seva vida. I els seus marrecs. No volen maldecaps amb un vell xaruc com jo. A més, jo prefereixo ser independent —va dir. Tenia els ulls negats, li va semblar a la Kate, i automàticament li va donar un copet a la mà.

Quan va fer per retirar-la, ell li va agafar els dits amb una força que la va sorprendre.

—Tens uns ulls preciosos —li va dir.

—Tu també, Al. Què et sembla si mirem les fotos?

—Les tinc a l’habitació —va dir, en veu baixa—. Estic segur que estàs acostumada a entrar a les habitacions de desconeguts.

—No, la veritat és que no —va dir, intentant posar fi a aquell flirteig i resant perquè en Joe tornés aviat. Aquella situació era una mica massa de l’estil de Leslie Phillips, pel seu gust. Estava segura que es podia treure de sobre un home de l’edat de l’Al, si arribava el cas, però no es volia ni imaginar l’escena—. Queda’t aquí, Al. Ja les vaig a buscar jo —va dir, amb fermesa.

L’Al li va dir que hi havia un àlbum i una bossa plena de fotos soltes al capdamunt de l’armari, de manera que la Kate es va endur la cadira per poder-se enfilar.

Les cortines de l’habitació encara estaven tirades, i les va descórrer perquè entrés una mica de claror. La llum pàl·lida que entrava a través dels vidres polsegosos revelava una escena de misèria pròpia de Dickens. Els llençols eren grisos i tacats, i semblava que hi havia un orinal a sota del llit. Va intentar no respirar pel nas mentre arrambava la cadira a l’armari per donar una ullada a l’espai fosc del capdamunt.

Tot d’una, la veu de l’Al va sonar massa a prop d’ella.

—Ho has trobat? Tinc unes vistes precioses des d’aquí…

La Kate va mirar cap avall, renegant en silenci per haver-se posat faldilla, i el va veure repenjat al marc de la porta menjant-se-li les cames amb els ulls. Hòstia, deu estar desesperat, per mirar d’aquesta manera les cames d’una dona de cinquanta anys, va pensar.

—Em sembla que és això —va dir de seguida.

—Deixa’m que t’ajudi a baixar —va dir ell, mentre s’hi acostava, però la Kate va saltar ràpidament de la cadira, deixant-la entremig d’ella i de l’àvid senyor Soames.

—No cal, ja està —va dir—. Té, tu agafa això i jo portaré la resta, així ens ho podrem mirar a la sala d’estar. Allà hi ha més llum.

L’Al Soames es va girar, decebut, i va tornar arrossegant els peus cap a la seva butaca.

La Kate es va tornar a enfilar a la cadira i va palpar la part de dalt de l’armari per si hi havia alguna cosa més. Va tocar una mena de paper i el va estirar. Era un vell sobre de paper Manila que s’havia quedat enganxat entre l’armari i la paret. Estava ple de pols però no estava tancat, i a la part del davant hi deia «Festes» amb una lletra descuidada. Va donar un cop d’ull ràpid a l’interior i va veure que hi havia unes quantes fotos Polaroid.

—Què estàs fent? —va cridar en Soames.

—Res. Ja vinc. M’espolsava una mica la brusa —va contestar.

Quan va sortir de l’habitació, en Joe va trucar al timbre i tots dos es van sobresaltar. La Kate va ficar el sobre a dins de la seva bossa i va obrir la porta, i després va tornar a la sala d’estar tota nerviosa mentre en Joe desembolicava el pícnic.

—A veure, escampem totes les fotos dels àlbums a sobre la taula —va dir—. Així les podrem veure totes.

Va netejar la superfície, tirant les restes de deixalles a terra, i va col·locar les fotos com si fossin cartes del tarot.

—Fixa’t —va dir en Soames, que ara estava dret al seu costat. Estava assenyalant una foto on apareixia ell i un altre home amb dues noies. Els dos homes somreien a la càmera. Les noies no—. Els dos seductors —va dir, amb un somriure murri—. Teníem molt d’èxit.

—Qui és aquest home? —va preguntar en Joe.

—Un antic amic. De fet, vivia a Howard Street. El bo d’en Will. Però vam perdre el contacte. Oh, fixa’t en aquesta…

Les modes canviaven i els cabells van créixer, després eren més curts, a mesura que les fotografies avançaven de dècada.

La Kate examinava cada fotografia, escodrinyant cada cara per si hi havia algun detall que pogués aportar alguna cosa a la història.

—Era un inquilí? —va preguntar, i quan l’Al Soames va assentir, la Kate va col·locar la fotografia en una pila separada.

L’home no tenia memòria per als noms, però va prometre que demanaria els antics documents dels lloguers al seu comptable.

—Això seria fantàstic —va dir la Kate—. Mentrestant, em deixaries endur unes quantes fotos?

—Oi tant, Kate, si t’han de fer servei —va dir ell. El tenia ben entabanat.

La Kate va apilar les fotos i les va ficar a dins del sobre que havia guardat a la bossa.

—Així hauràs de tornar. Per tornar-me les fotos —va dir, fent una rialleta.

En Joe va mirar la Kate i va alçar una cella amb un gest compassiu.

—Així, quan va vendre aquelles propietats, senyor Soames? —va preguntar en Joe, agafant la batuta.

En Soames va deixar de riure i va reflexionar.

—Deu fer quinze o vint anys, potser.

—Ostres, quant de temps.

—Sí, vaig vendre en un mal moment i un promotor me la va ben fotre. Ell es va forrar. En canvi jo, com podeu veure… —Ell i en Joe van mirar al seu voltant—. La dona se’m va endur la major part del que em quedava —va dir en Soames.

En Joe va assentir i es va inclinar endavant perquè en Soames veiés que l’escoltava atentament.

—Ostres, Déu n’hi do —va dir.

—Després d’allò em vaig convertir en PNG —va dir, i quan va veure que en Joe no l’entenia, va afegir—: Persona no grata. Ja no era benvingut enlloc. Les invitacions a festes es van acabar i el temps va anar passant… —En Soames va somriure a en Joe—. M’agradava anar de festa. I les noies sempre estaven ben predisposades.

—Devia ser una bona època —va dir en Joe, somrient. Homes, va pensar la Kate.

—Sí. Meravellosa. Teníem tots els afalacs ben assajats. —Es va inclinar cap a en Joe perquè la Kate no el pogués sentir—. I si no funcionaven, sempre teníem altres petits recursos. —I va fer una riallada. Grollera i desagradable.

—Petits recursos? —va preguntar en Joe, i la Kate es va aguantar la respiració. Aquesta pregunta se la podria haver estalviat.

—És una manera de dir —va dir en Soames ràpidament. I va picar l’ullet a en Joe.