58

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Kate

La nit de la festa, la Kate es va presentar a Howard Street absurdament d’hora. Només eren les set, però s’havia arreglat massa aviat i no volia haver d’aguantar els comentaris dels seus fills sobre el seu vestit llarg fins als peus, amb un tall fins a la cuixa, i el barret d’ala ampla a l’estil d’Anita Ekberg.

No li hauria calgut afanyar-se tant. En Freddie era al cine amb uns amics i en Jake era a dalt. Cada vegada es passava més estona connectat a internet, planificant el seu viatge.

—He trobat un projecte a l’illa de Phuket —havia anunciat un parell de dies abans.

El seu germà petit es va posar a riure.

—Vols dir que aniràs a prendre el sol? —va dir en Freddie.

—Mira, això també ho podria fer.

La Kate es va empassar els comentaris i va continuar parant la taula.

—Has posat els coberts a l’inrevés —va dir en Freddie, i els va canviar tots de banda.

—Perdona, tinc massa coses al cap —va dir ella, fent una mirada significativa a en Jake. Ell la va ignorar.

—De fet, és un projecte sobre la conservació del litoral —li va dir a en Freddie.

—I tu què en saps, d’això? Si estàs estudiant Dret.

—Tinc el certificat de secundària en Biologia i Geografia —va dir en Jake—. Podria ser prou divertit.

—Sí, sempre que sigui divertit —va mussitar la Kate entre dents. Però en Jake la va sentir i es va endur el sopar a l’habitació.

L’Steve va pujar a parlar amb ell quan va arribar de treballar.

—Està dolgut perquè t’has mostrat tan desdenyosa amb els seus plans —va dir.

—Au, vinga. Consentir-lo i disfressar el problema amb paraules condescendents no ens ajudarà gaire. Té vint-i-dos anys i està a punt de convertir-se en un rodamón de platja, Steve. El que hem de fer és discutir-li aquestes bestieses que diu.

S’alegrava que el seu pare no fos viu per veure que el seu nét volia dedicar-se a viure la vida. Segur que li hauria dit quatre coses ben dites, a en Jake. Es deu estar regirant a la tomba, va pensar. Ho sento, pare.

—Molt bé, Kate. Deixem-ho córrer per avui, d’acord? —va dir l’Steve—. Ara baixarà per mirar el partit amb mi a la tele.

Es va quedar emmurriada a la cuina mentre els homes animaven i escridassaven els futbolistes. Remenava una salsa de formatge per a algun àpat futur fins que va començar a bullir, es va vessar per sobre els fogons i ho va haver de llençar tot a les escombraries.

L’única persona que va veure el conjunt que duia era l’Steve, que aquell vespre va arribar d’hora a casa. Per variar. Es pensaven que ara que els nanos pràcticament ja anaven per les seves, tindrien més temps per estar junts i fer el que feia la gent de la seva edat: anar al teatre, sortir a sopar, fer algun viatge exòtic. Però els espais buits a les seves agendes —allà on abans hi havia entrenaments de futbol, classes de natació, viatges per acompanyar els nens a concerts i a cites— havien durat ben poc, i de seguida es van omplir amb feina en comptes de plaer. La Kate sabia que per a l’Steve era molt important mantenir la seva consulta a l’hospital, i mai no rondinava. De totes maneres, no es podia queixar gaire, amb els horaris intempestius que feia ella.

O sigui que aquell vespre va quedar sorpresa i contenta quan el va sentir arribar tan aviat.

L’Steve va xiular quan la va veure.

—Uau, fixa’t en això! —va dir—. On vas, tan guapa?

—T’ho vaig dir ahir al vespre. Vaig a una festa a Woolwich. Estic intentant trobar dones que puguin saber com pot ser que l’Alice Irving acabés al seu barri.

—És veritat que m’ho vas dir. Perdona, amor meu. He tingut un dia horrible. Tot eren males notícies. El càncer de la senyora Telling s’ha escampat. I jo fa poc li vaig dir que li remetia. És tan injust, pobra dona.

—Oh, Steve —va dir la Kate, mentre l’envoltava amb els braços—. Quin greu que em sap. Això fa que el que he fet jo sembli patètic. M’he passat tot el dia treballant en una notícia d’última hora sobre el Jubileu de Diamant de la reina. A veure si endevines qui tocarà al concert?

—En Paul McCartney? —va dir, i tots dos van riure.

—Evidentment. Cap gran celebració seria completa sense en Macca —va dir ella—. Però vaja, espero aconseguir alguna notícia de debò avui al vespre.

—Mmm —va dir l’Steve, mentre revisava la nevera per veure si trobava alguna cosa que el fes aguantar fins a l’hora de sopar—. Hi ha més brie?

Estava assegut davant de la tele quan la Kate va sortir del lavabo, i li va desitjar bona sort amb aquell to exasperant que feia servir a vegades quan es tractava de la seva feina.

—No es tracta de sort, Steve, es tracta d’esforç i de perseverança —va dir ella.

—Esclar. Però és que és una mica difícil prendre-m’ho gaire seriosament, si per a la feina t’has d’arreglar tant i anar a una disco dels anys vuitanta. Això no sol passar en el meu món…

Amb això volia dir que el seu món, el departament d’oncologia de l’hospital Lewisham, era més real, més important, d’alguna manera.

La Kate es va mossegar el llavi i va notar gust de maduixa.

—Estic investigant el segrest i la mort d’un nadó, Steve. No trobes que és prou seriós, això?

—D’acord, Katie, tu sempre a la defensiva. Per cert, estàs preciosa.

—Vés a pastar fang. No em compraràs pas amb uns quants compliments patètics —va dir, i li va plantar un petó ben fort als llavis.

—Mmm. Nyam, nyam. Em recorda vells temps, això. Torna’t a pintar els llavis abans de ficar-te al llit aquesta nit —va dir.

—Fins després —va dir la Kate, i se’n va anar fent un gest provocatiu, va tentinejar fins al cotxe sobre les plataformes de vuit centímetres i s’hi va enfilar ràpidament perquè la Bet, la veïna del costat de casa seva, no la veiés.

I ara era allà i havia d’omplir tota una hora. No tenia ganes d’anar al pub amb aquella vestimenta dels anys vuitanta, o sigui que va engegar la ràdio i va escoltar Radio 4. Parlaven de l’escalfament global i un vell incompetent discutia el tema amb l’entrevistador. La Kate va somriure. Sempre era un repte controlar els xerraires durant una entrevista. A ningú no li agradava ser interromput, i això podia espatllar l’ambient.

Ella havia après a fer callar la gent amb el llenguatge corporal: inclinar-se endavant per animar-los a parlar i reclinar-se al seient per fer-los callar. No s’ho va creure quan un gat vell li va explicar aquesta tècnica. Però sempre li havia funcionat.

Apartar la mirada o deixar el bolígraf a sobre la taula també eren un recurs efectiu, però una mica massa obvi. Els periodistes de la ràdio alçaven una mà per aturar una resposta massa llarga. És interessant veure com interpretem els senyals.

La Kate va fer un bot quan la Barbara Walker va trucar a la finestra. Va abaixar el vidre, somrient.

—Ostres, m’has clavat un bon ensurt! Era ben lluny d’aquí —va dir la Kate.

La senyoreta Walker va brandar el cap.

—Perdona, maca. T’he vist aquí dins asseguda i he pensat que potser et venia de gust una tassa de te. És una mica trist prendre-la tota sola.

—Em sembla perfecte —va dir la Kate, mentre sortia del cotxe i s’elevava per sobre de la seva nova amiga. La senyoreta Walker va alçar el cap per mirar-la i després es va fixar en les sabates.

—M’encanten les plataformes. On les has trobat?

—A Age Concern —va dir la Kate—. Al departament de calçat històric.

—Doncs apa, anem, abans no caiguis i et trenquis el turmell —va dir la senyoreta Walker, somrient.

Li va fer posar el barret a la Kate i li va fer donar la volta per veure com quedava. El xivarri va molestar en Shorty, que no parava de lladrar.

—Calla —va dir la senyoreta Walker, donant-li un copet al musell—. A veure si no podrem riure una mica. Què et sembla, vols un Cinzano en comptes d’un te? Com que veig que tot va de retro…

—Que en tens? No ho sabia, que encara en feien —va dir la Kate, mentre seia en una butaca—. Gràcies, Barbara.

—Mira, no sé quants anys fa que tinc aquesta ampolla, però hi afegiré una mica de llimonada perquè tingui una mica més de gust. Potser fins i tot tinc una mica de gel. Vine, Shorty, que posats a fer et donaré alguna cosa per menjar.

La Kate es va reclinar a la butaca i va fer moure els dits entumits dels peus, amb l’esperança que li tornés a circular la sang. Qui vol presumir ha de patir, diria l’Steve si fos aquí.

Va fer una rialla quan va veure que la Barbara apareixia amb una safata amb dos gots de tub, una ampolla de Cinzano empolsinada, una llauna de llimonada i un bol de glaçons. Va barrejar les begudes amb molta parsimònia i després les dues dones van brindar i en van beure un xarrup.

—Ostres, ja no me’n recordava del gust que tenia. Salut —va dir la Kate—. Què feies tu als anys vuitanta, Barbara? En John, el capatàs, em va dir que eres model.

—Bé, m’hi dedicava a estones lliures, coses d’amateur, de fet, però vaig fer unes quantes sessions fotogràfiques per a un amic que treballava de fotògraf en una revista. Oficialment era secretària en un bufet d’advocats.

—Sessions fotogràfiques! Que emocionant! Estic segura que coneixies gent molt interessant, devies assabentar-te d’un munt d’històries —va dir la Kate, abans de beure un altre glop del combinat.

—Sí —va mussitar la dona.

—I també devies anar a festes —va dir la Kate, amb un somriure expectant. Li encantaven les xafarderies del món de l’espectacle, aquella barreja de glamur i de coses absolutament mundanes: Hollywood i les hemorroides.

—Sí, a moltes festes —va començar a dir la senyoreta Walker, però se li va esvair la veu, vacil·lant, i va fer veure que posava bé les coses de la safata.

—Ostres, deus haver vist coses impressionants, suposo —va dir la Kate.

—La veritat és que no me’n recordo, maca —va dir la dona, mentre s’aixecava i anava cap a la cuina.

La Kate es va quedar sola preguntant-se que havia dit que l’hagués pogut ofendre.

Quan la Barbara va tornar, va veure que s’havia pintat els llavis, i aquell to vermell li dominava tota la cara.

—Estàs molt guapa —va dir la Kate, somrient.

—Només és una mica de pintallavis, però et fa fer més bona cara, no trobes? —va dir la senyoreta Walker, complaguda.

—Jo gairebé no m’he maquillat avui —va dir la Kate—. Massa feina perquè total ningú no se n’adoni. Arribes a una certa edat i paf! Et tornes invisible. La gent ni tan sols et veu. Fins i tot se sobresalta quan parles. Les meves amigues també ho han notat, això.

—Doncs mira que es podrien fer meravelles amb la teva cara —va dir la senyoreta Walker, mentre allargava la mà per apartar-li els cabells cap enrere—. Tens uns pòmuls preciosos. I et podria fer marxar aquestes bosses en un tres i no res.

Les dues dones es van quedar mirant.

—Vaig a buscar la capsa de les potingues —va dir la senyoreta Walker, i va desaparèixer pel passadís.

La capsa era gran i gastada, la tapa de vinil de color rosa estava descolorida de tantes aventures.

—Vine, seu al costat del llum. Deixa’m mirar-te bé —va dir la senyoreta Walker.

Va treure les espongetes, que semblaven permanentment tenyides d’aquell to de pell de taronja dels famosos de la televisió, i va començar a maquillar la cara de la Kate. Feien olor d’haver estat molt usades i la Kate va intentar no pensar-hi.

—A veure, mira cap amunt mentre et faig la ratlla dels ulls —va dir la senyoreta Walker, inclinant-se sobre la Kate; tot d’una, la seva veu semblava més segura i més jove.

—Tens uns ulls preciosos, Kate. Te’ls hauries de ressaltar més. Ara parpelleja.

La Kate ho va fer mentre mirava de gaudir d’aquelles atencions.

—A veure, coloret? Només una mica. Totes necessitem una mica de coloret a les galtes, oi?

—Ostres, te’n recordes quan ens en posàvem tant que semblava una franja, als anys setanta? —va dir la Kate, rient—. Semblàvem indis amb pintures de guerra.

La Barbara també va riure.

—M’encantava aquell look. Amb les ombres d’ulls ben destacades i els llavis ben pintats. M’agradava més que no pas el look tan natural.

—Estic segura que els deixaves a tots sense alè —va dir la Kate—. M’agradaria molt veure una foto teva d’aquella època.

La senyoreta Walker va dubtar, amb el pintallavis a la mà.

—Molt bé, em sembla que en tinc alguna en algun lloc. Té, neteja’t els llavis amb aquest mocador mentre vaig a buscar-les.

Va tornar amb un bon grapat de fotos d’estudi en blanc i negre.

—Oh, Déu meu, estàs guapíssima! —va exclamar la Kate, realment impressionada. I després va callar de cop, morta.

—Sí, feia girar la gent pel carrer —va dir la Barbara, tímidament.

La Kate no deia res. No podia parlar. Es va quedar mirant fixament les fotos brillants de la Barbara. Era una de les dones amb mirada absent de les Polaroids d’en Soames. Li va reconèixer l’arc de les celles, els cabells. Va beure un altre xarrup de Cinzano. No sabia ni què dir ni què fer. No podia deixar-ho anar així de sobte. En sabia res, la Barbara, d’aquelles Polaroids?

La Barbara continuava parlant de la seva època de model, rient entre records.

—Devies tenir tots els nois als teus peus —va dir la Kate, intentant seguir la conversa—. M’agradaria molt poder-li ensenyar una foto d’aquestes al fotògraf amb qui treballo. Quedarà impressionat. Quina va ser la teva conquista més famosa? Mick Jagger?

La senyoreta Walker va riure.

—Apa, no siguis burra —va dir—. No estava al seu nivell. Te’n pots emportar una, si vols.

—Ja vivies aquí aleshores, Barbara? —va preguntar la Kate.

—Al número 63. Ja t’ho vaig dir l’altre dia. Vaig llogar una habitació amb bany compartit. Era una casa gran i maca. La meva companya de feina, la Jude, també hi vivia.

—Tens raó, ja m’ho vas dir. I qui més hi vivia? No hi havia homes? A la casa, vull dir —va preguntar la Kate.

—A la Jude no li interessaven gaire els homes, massa problemes, deia sempre. Ella ja tenia la seva feina i la seva filla, que la mantenien prou ocupada. Fins que va aparèixer en Will… —A la Barbara se li va apagar la veu.

—Sí? —va dir la Kate, inclinant-se cap endavant.

—En Will Burnside —va dir, i la Kate va quedar sorpresa per la sequedat amb què va pronunciar el nom.

—Qui era? —va preguntar—. No et queia gaire bé, pel que veig, oi?

—No. Era horrible.

—Horrible? En quin sentit?

—No era el que semblava. No m’agradava gens. Però a la Jude sí. N’estava ben enamorada. De totes maneres, jo em vaig canviar de casa. I de feina. Vaig començar una vida nova.

—El número 63 era una de les cases de l’Al Soames? —va preguntar la Kate.

I la Barbara Walker va tancar els ulls. Era com si s’hagués reclòs. La Kate es va inclinar endavant i li va tocar el braç, per recordar-li que encara era allà, i llavors va obrir els ulls.

—Estàs bé, Barbara?

La senyoreta Walker va fer un somriure dèbil.

—Perdona, maca. Són els records, no passa res. A vegades t’agafen per sorpresa, oi?

—Sembles una mica trasbalsada, Barbara —va dir la Kate.

—Ho estic —va dir la Barbara Walker, amb la veu tremolosa—. Saps què passa, que la gent no és el que sembla. Els veus pel carrer o en una festa i semblen persones normals, però no ho són. A vegades no ho són.

—Què vols dir, Barbara? —va preguntar la Kate. Feia un moment xarrupava el Cinzano amb llimonada tan tranquil·la, i ara escoltava una confessió amb les seves sabates de plataforma. No es podia pas dir que el periodisme era una cosa previsible. Va esperar.

—Res, només és un comentari —va dir la senyoreta Walker, mentre es posava en Shorty a la falda.

—Però t’has quedat molt trasbalsada. Em sembla que et refereixes a una persona en concret, Barbara. Oi que sí? Potser t’ajudaria, parlar-ne amb algú.

A mi, digue-m’ho a mi, va pensar la Kate, encreuant els dits i les cames. La senyoreta Walker va tornar a tancar els ulls, però els va obrir de cop quan va sentir l’estrèpit enllaunat «La cavalcada de les valquíries» de Wagner.

—Ostres —va dir la Kate, furgant pel fons de la seva bossa—. És el meu telèfon. Perdona, Barbara.

Va trigar sis tons a trobar el mòbil, sis repeticions dels primers compassos que van espatllar qualsevol possibilitat de revelació.

—Hola, Mick —va dir, quan finalment va contestar—. Estic ocupada.

Però la Barbara ja retirava els gots.

—Val més que comencis a passar —va dir la Barbara, quan la Kate va penjar—. Al final arribaràs tard a la festa.