67

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Jude

L’Emma no va trucar abans de presentar-se. Simplement va aparèixer a la porta a trenc d’alba. Va dir que sabia que la Jude estaria llevada.

—Tens sort que sigui un animal de costums, doncs —va dir la Jude, amb un deix de tensió. Volia semblar complaguda, però els nervis la van superar. Per què ha vingut?, no parava de preguntar-se. Normalment, havia de suplicar a la seva filla que l’anés a veure.

Va fer entrar l’Emma i va córrer cap a la cuina per preparar-li una mica de cafè. Ni tan sols va esperar que bullís l’aigua, la va abocar mig calenta al cafè instantani per la pressa que tenia de saber què estava passant. Va deixar la tassa de líquid grisós al davant de la seva filla i es va quedar dreta al seu costat, incapaç de seure i estar-se quieta.

—Per l’amor de Déu, seu una estona, Jude —va dir l’Emma. Se la veia diferent, avui. No estava ensopida. No tenia els ulls entelats.

La Jude va seure al braç d’una butaca.

—Escolta, ja veig que has vingut per dir-me alguna cosa, Emma. Per tant, digues el que hagis de dir —li va etzibar—. Que tens algun problema amb en Paul? —va preguntar, intentant dissimular l’expectació—. Ja et vaig dir que em va trucar, estava molt amoïnat per les coses que li vas dir. Sobre el nadó de Howard Street. I li vaig dir que no tenia cap mena de sentit. Que et vol deixar? És per això que has vingut?

—No, esclar que no. En Paul m’estima —va dir l’Emma, en veu baixa.

I llavors l’Emma la va mirar fixament, li va clavar els ulls com si la veiés per primera vegada.

—Vull parlar del que va passar quan tenia catorze anys, Jude.

A la Jude se li va regirar l’estómac.

—Per l’amor de Déu, Emma. Hi hem de tornar? —va dir—. Jo em pensava que el que volies era deixar-ho enrere, i no pas pensar-hi obsessivament. Va ser un malson. Deixem-ho córrer.

La mirada de l’Emma no va vacil·lar.

—Sí que ho va ser —va dir—. Però no et vas preguntar mai per què tenia aquell mal caràcter? Per què vaig deixar de ser una bona filla?

—Per les hormones i l’adolescència. Vas tenir una adolescència difícil. Simplement pitjor que la d’altres —va dir la Jude; era la seva explicació fàcil. Va començar a moure els dits nerviosament.

—No —va dir l’Emma, amb fermesa—. Va passar una cosa que em va fer canviar.

—Què? Què va passar? —va preguntar la Jude.

—Em van violar.

Van quedar un segon en silenci abans que la Jude tornés a parlar.

—Oh, Déu meu, per què ho dius, això? És una altra de les teves històries? —Va tancar els ulls com si volgués evitar la resposta.

—En Will em va violar —va dir l’Emma. Era el que la Jude s’esperava que diria.

Va intentar controlar la indignació que li bullia per dins i mantenir la calma.

—Per descomptat que no. No siguis ridícula, Emma —va dir—. En Will t’apreciava molt. No podia fer més per tu, i aguantava totes les teves ximpleries. Estàs obsessionada amb ell. No estàs bé. T’has pres les pastilles, avui?

L’Emma no va reaccionar, simplement va continuar, amb els ulls clavats en els de la seva mare.

—Em va violar el 21 de juliol del 1984. Al seu cotxe, Jude. Te’n recordes, del seu cotxe? Aquell Cavalier vermell amb la franja negra al costat i l’ambientador en forma de semàfor penjat al mirall. Te’n recordes? Jo no l’oblidaré mai.

—Esclar que me’n recordo. Hi havia pujat centenars de vegades. I tu també. Això no vol dir res.

L’expressió de l’Emma no va canviar. La seva resistència a reaccionar estava fent espantar la Jude.

—Però aquella vegada va ser diferent. Tu no hi eres. Et va dir una mentida, Jude. Et va dir que anava a casa a recollir alguna cosa. Però em va recollir a mi. I quan va acabar, en Will em va deixar a la parada d’autobús del final de Howard Street i em va dir que no en digués res a ningú. Em va dir que jo l’hi havia fet fer i que tu me’n donaries la culpa a mi. Que mai no em perdonaries.

La Jude es va reclinar a la butaca amb les mans pressionades sobre les parpelles, com si volgués esborrar la cara de la seva filla i les paraules que sortien de la seva boca.

—Emma, saps perfectament que això no és veritat —va dir, des de darrere les mans—. L’únic que vols és ferir-me perquè en Will ha tornat a la meva vida. Estàs gelosa perquè tu estaves enamorada d’ell. Sempre ho vas estar. Ja vas intentar separar-nos abans, amb aquelles fastigoses mentides sobre ell i la dona del capdavall del carrer. Això només és una altra invenció. I ja n’hi ha prou.

Però l’Emma va continuar. Ara era imparable.

—Després, em va dir que jo l’havia incitat. —Va fer una riallada. Un so greu i sense alegria—. Tenia catorze anys i era verge. No el vaig incitar en absolut.

La Jude va alçar el cap amb aire cansat.

—Per què ho hauria d’haver fet, Emma? Em tenia a mi —va dir.

—Potser perquè podia —va dir l’Emma, finalment deixant sortir la ira continguda—. Potser perquè li agradava el risc de ser enxampat. Hi ha homes que s’exciten amb això. O potser per caprici, o com un joc de poder. Tant me fa els motius que tingués. Era un home retorçat. Era un monstre, Jude. El teu monstre.

La Jude tenia la sensació que vomitaria en qualsevol moment.

—No saps ni què dius! —va cridar—. M’estàs espantant! Vull que te’n vagis.

L’Emma es va aixecar i va agafar l’abric.

—Durant tots aquests anys m’has donat la culpa d’haver-lo apartat del teu costat, però el que vaig fer va ser salvar-te d’ell —va dir, amb una rialleta amarga—. T’hauries casat amb un violador.

Tot seguit, va tancar la porta d’una revolada darrere seu, la Jude va intentar aixecar-se, però les cames li van fer figa.

La ira que sentia quan l’Emma li havia llançat aquelles acusacions havia desaparegut, i ara estava massa horroritzada per sentir res.

—Per què les diu, aquestes coses? —es va preguntar en veu alta—. Són tot mentides. Mentides fastigoses.

Però va pensar de nou en aquell estiu. L’estiu en què l’Emma va desaparèixer i la va substituir una desconeguda molt esquerpa.