11

Diumenge, 25 de març del 2012

Jude

S’havia posat a cuinar massa d’hora per l’emoció de la visita de l’Emma, i per l’olor que feia el menjar sabia que se li començava a enganxar.

El baf de les llenties havia entelat la finestra quan la Jude va entrar a la cuina. Va treure de seguida la cassola del foc i la va deixar a la fusta de sobre el marbre, a punt per tornar-la a escalfar quan l’Emma arribés.

Va anar a mirar per la finestra de la sala d’estar. Una altra vegada. No parava d’anar amunt i avall. Estava neguitosa. Fins ara no havia sigut conscient de les ganes que tenia de veure la seva irritable filla única. Feia com a mínim sis mesos des de l’última vegada, potser nou. No sabia per què s’hi amoïnava tant. L’Emma sens dubte no ho feia pas.

Des del moment que havia arribat a casa amb l’Emma, havia decidit establir-hi un vincle completament diferent de la relació tensa que ella havia tingut amb la seva mare. Havia fet el paper de germana gran, tractant l’Emma com una adulta i no com una nena, però no havia funcionat.

L’horrible adolescència. La Jude va enganxar el front al vidre fred de la finestra mentre li venia al cap una visió de l’Emma cridant i tancant portes d’una revolada. I el silenci quan se’n va anar de casa, Howard Street amunt, amb dues bosses de plàstic ben plenes penjades a les espatlles. En aquell moment, va deixar caure les espatlles i va tancar els ulls. Encara notava la por seca i amarga que havia sentit mentre observava la seva filla allunyant-se.

L’havia hagut de fer fora. Ho havia de fer, oi? «Tenim un monstre entre nosaltres», havia dit el seu nòvio, en Will.

Però això era aleshores, es va dir a si mateixa amb fermesa, quan els dubtes van començar a amenaçar de sorgir de nou. Ara l’Emma és una adulta. Totes dues hem canviat.

Es va centrar en l’agradable estona que passarien juntes i va posar un CD de Leonard Cohen per distreure’s amb alguna cosa, cantant aquelles lletres recurrents mentre endreçava els llibres i els diaris formant piles ben posades.

Però al cap de cinc minuts, ja tornava a ser a la finestra per veure si veia la seva filla.

—Tant de bo arribés, ja —va dir la Jude, en veu alta. Últimament, cada vegada parlava més ella sola. Trobava que era un costum bastant lleig. La feia semblar una mica vella i sonada, però les paraules li sortien de la boca abans de poder-les aturar.

És curiós com canvien les coses.

Hi va haver una època en què hauria pagat diners per treure’s l’Emma de sobre durant una tarda. Era una autèntica xerraire i no callava mai, fins al punt que a la Jude li venia mal de cap. No parava de parlar del seu pare. El seu malparit pare. És irònic que l’absència faci créixer tant l’afecte, va pensar la Jude. El cor inconscient.

Va recordar com l’Emma solia inventar-se històries sobre ell. Sempre era l’heroi, per descomptat. Valent, amable amb els animals, guapo, i una vegada, quan tenia vuit anys, en un treball de l’escola titulat «La meva família», fins i tot era un membre de la reialesa.

La professora havia trucat a la Jude per dir-li que la seva filla tenia una imaginació impressionant, però que havien de vigilar que aquesta imaginació no la conduís a dir mentides. La professora l’havia anomenat senyora Massingham, tot i que sabia que no estava casada.

L’expressió de la Jude es va enfosquir pensant com s’havia escapolit de la reprimenda. Li havien vingut ganes de trencar-li el cap, a la mestra, però no volia cridar més l’atenció. Ni per ella ni per l’Emma. Però recordava clarament la ira que sentia quan va arribar a casa. L’Emma era a casa de la veïna, la senyora Speering, fent els deures.

Va renyar la seva filla perquè havia dit que el seu pare era un príncep, i la senyora Speering es va posar a riure pensant que era una broma, però va callar de cop quan es va adonar que allò anava de debò.

L’Emma va alçar el cap, amb una mirada glacial, recordava la Jude, i va dir:

—Et vaig sentir a dir que li deien Charlie. I això és el nom d’un príncep.

A la Jude li van venir ganes de sacsejar-la, però en comptes d’això, li va dir a l’Emma que el seu pare no era un príncep. No era res.

L’Emma va quedar devastada, i la Jude sempre ha sospitat que va ser en aquell moment que la seva filla va prendre la decisió de descobrir la veritat.

La Jude estava convençuda que la veritat estava sobrevalorada. Cada persona la interpretava de manera diferent, li havia dit a l’Emma. Però havia acabat exacerbant la missió de la seva filla. La seva obsessió.

La Jude no volia ni tan sols que la nena pensés en el seu pare. No havia fet res per ella, literalment res. Havia desaparegut de seguida que n’havia tingut l’oportunitat.

Però a mesura que l’Emma es va fer gran, es va començar a interessar per qualsevol figura masculina que formés part de la seva vida: l’home de la botiga de la cantonada, un dels seus professors a l’escola, el pare de la Harry, la seva millor amiga. I els nòvios de la Jude. S’inventava històries sobre ells, s’imaginava que eren el seu pare, i la Jude havia hagut de posar fi a tot això i a d’altres estúpides mentides.

El fort brunzit del timbre va fer córrer el gat cap a sota el sofà. La Jude va prémer el botó per obrir la porta a l’Emma i es va adonar que estava feta un sac de nervis mentre esperava que aparegués.

—Hola, Jude —va dir l’Emma, en veu molt alta, perquè la sentís per sobre del greu lament de Leonard Cohen; després li va fer un petó a la galta.

—Perdona, ara ho abaixo —va dir la Jude—. He posat música mentre t’esperava. No has vingut gaire puntual.

—Només passen deu minuts de les dotze —va dir l’Emma, en veu baixa.

—Ah, vaja, em pensava que era més tard —va dir la Jude.

Va notar-se un deix d’irritació a la veu i va intentar calmar-se. No era això el que tenia planejat. S’havia imaginat que seurien i xerrarien una mica tot prenent una copa de vi, fins i tot rient sobre alguna brometa. Com amigues. Però no, tot just començar ja havia renyat l’Emma, com sempre. Semblava que el seu diàleg transcorregués per dos camins fressats, amb un bon esvoranc entremig.

La frustració l’esgotava i, per un moment, va desitjar que l’Emma no hagués vingut. Però li va donar el regal a la seva filla. Era una biografia de David Bowie que havia triat especialment.

—És fantàstic. Gràcies —va dir l’Emma, i la va abraçar. La Jude la va estrènyer un segon de més i va notar que la seva filla s’apartava.

—Vaig pensar que t’agradaria. Te’n recordes, del pòster que tenies a l’habitació? Sempre li feies un petó de bona nit. Te’n recordes?

—Sí —va respondre l’Emma, rient—. Va ser el meu primer amor. Encara el tinc, aquell pòster.

—No pot ser! Deu estar fet mistos —va dir la Jude.

—Bé, el cel·lo m’ha ajudat molt a conservar-lo —va dir l’Emma.

Això és meravellós, va pensar la Jude, mentre s’aixecava per anar a servir el vi que havia posat a refredar a la nevera.

—Poso el dinar a taula, ara que estic dreta? —va preguntar, i l’Emma va assentir mentre mirava les fotografies del llibre.

A la cuina, la Jude va escalfar el dinar i el va servir en dos plats.

—Estofat de llenties —va dir—. Abans era el teu plat preferit.

L’Emma va somriure i va mussitar:

—Gràcies.

La Jude es va fixar que l’Emma apartava el menjar cap a les vores del plat, removent-lo per fer veure que estava menjant. Els vells trucs de sempre, va pensar. Però va decidir no dir res.

Estava a punt de parlar quan l’Emma va dir:

—Has vist que han trobat l’esquelet d’un nadó a Howard Street?

—De debò? —va dir la Jude—. Precisament havia de ser a Howard Street? Trobo que és una cosa horrible. On l’han trobat? Segur que és obra d’algun d’aquells drogoaddictes del capdavall del carrer. Te’n recordes?

—No —va dir l’Emma—. Ah, vols dir la casa que sempre estava plena d’escombraries i ampolles de llet buida a fora?

—Exacte. Com ho has sabut, això? —va preguntar la Jude, servint-se una altra copa de vi.

—Sortia al diari.

—Però què va passar? El van matar?

—No ho saben —va dir l’Emma, i es va posar unes quantes llenties a la boca.

La Jude va fer el mateix. Quan se les va haver empassat, va dir:

—Bé, no cal que parlem de nadons morts, oi? —i va desviar la conversa cap a la feina de l’Emma.

—Encara mantens el contacte amb en Will? —va preguntar l’Emma, tallant-la a mitja frase.

—En Will? —La Jude va quedar absolutament sorpresa—. Mmm, sí. Més o menys. De fet, em va trucar fa unes quantes setmanes, sense esperar-m’ho, per una recaptació de fons de la universitat. Vam xerrar una mica. —Va buscar alguna pista a la cara de l’Emma, però no en va trobar cap—. Per què em preguntes per en Will? —va dir, neguitosa. No se li hauria acudit mai dir a l’Emma que tornava a estar en contacte amb en Will. Sabia que era un tema tabú. Però havia sigut ella mateixa qui l’havia tret.

—Per res, per saber-ho —va respondre l’Emma, i es va fer un silenci, a part del frec de les culleres sobre els plats.

—Va ser una part important de la meva vida durant gairebé deu anys, Emma —va dir la Jude, a la defensiva, amb la cara rosada per l’alcohol—. De fet, va ser important per a totes dues. Almenys durant un parell d’aquells anys.

L’Emma es va quedar immòbil.

—Bé, ja sé que teníeu les vostres diferències… —va continuar la Jude—. Però d’això fa molt de temps. No deus pas estar ressentida encara, oi?

L’Emma va alçar la vista del plat, però no va dir res.

Està gelosa, va pensar la Jude. Sempre havia estat enamorada d’ell.

Va semblar que el tema estava tancat i la decepció de la Jude va xuclar tota l’energia de l’estança. L’Emma es va aixecar amb aire cansat i es va oferir per rentar els plats. Totes dues sabien que se n’aniria tan aviat com pogués, sense quedar malament.

A la pica, la Jude rentava i l’Emma eixugava els estris. Van engegar la ràdio per sentir alguna cosa.

—Hauria d’anar per marxar, en Paul arribarà aviat —va dir l’Emma, a l’esquena de la seva mare—. Gràcies per aquest llibre tan maco i pel dinar.

—Amb prou feines l’has tastat —va dir la Jude, per sobre de l’espatlla—. No et pensis que no me n’he adonat. A mi no em pots amagar res, Emma.

L’Emma va fer un petó a la galta de la seva mare i se’n va anar, tancant la porta darrere seu; l’únic soroll que es va sentir va ser el clic del pany.