21

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Kate

El viatge fins a Winchester havia sigut més fàcil del que s’esperava, amb poc trànsit a la M3, normalment embussada, però l’excitació d’en Joe perquè anaven a cobrir una notícia «de debò» —la Kate s’havia fixat que feia servir l’expressió «de debò» almenys unes cent vegades al dia— li havia començat a crispar els nervis. Gairebé esperava que li demanés «Falta gaire per arribar?».

—Què li preguntarem? —havia dit, tan bon punt va posar el cul al seient.

—Plorarà? —mentre es posava el cinturó de seguretat.

—Creus que és la seva filla? —mentre girava la clau de contacte.

—La va matar ella? —va fer despistar la Kate i ja no sabia quina marxa duia posada.

—Per l’amor de Déu, Joe, calla —va dir, passant de segona a tercera i de nou a segona—. Si et presentes allà fent preguntes com aquestes, ens fotrà fora immediatament. El que farem serà deixar parlar l’Angela Irving. Un interrogatori estil Paxman no funciona en aquesta mena de situacions. No es tracta d’un polític. És una mare a qui li van robar la filla. Et pots imaginar què significa això?

En Joe es va aclarir la gola.

—De fet, no li hauria pas fet aquesta última pregunta —va dir.

La Kate va somriure.

—Molt bé, a veure, quan arribis a la porta de casa seva, què és el primer que has de fer? —va preguntar la Kate.

—Trucar? —va aventurar, una mica nerviós.

—Després d’això, ruc.

Va semblar que repassés mentalment els apunts de la universitat, profundament concentrat.

—Presentar-nos? Dir-li que som periodistes…

—Molt bé. I després?

—Fer la primera pregunta.

—A la porta? No, si esperes que et convidi a entrar. Has de transmetre-li confiança, establir una mica de connexió humana.

En Joe va pescar la llibreta de dins la motxilla i va començar a prendre apunts. La Kate va mirar de reüll quan es va aturar al semàfor. Havia escrit malament la paraula «connexió». Va sospirar i va engegar la ràdio.

Les notícies parlaven d’una manifestació a Bangkok per alguna cosa o altra —no havia escoltat amb atenció—, però la paraula «Tailàndia» li va paralitzar els pensaments aleatoris.

En aquell moment, no podia pensar en res més que en en Jake i les seves oportunitats perdudes. Tailàndia és per als perdedors, es va dir a si mateixa, i va notar que les llàgrimes li coïen als ulls. Para, estàs treballant. Va tensar les espatlles i després les va relaxar. Si hagués estat sola, hauria fet unes quantes respiracions profundes, però hi havia en Joe. L’aprenent no se n’ha d’adonar.

En Joe no va mostrar cap indici d’adonar-se de res. Va xerrar dels Jocs Olímpics, del seu equip de futbol preferit i de qui actuaria al concert del Jubileu de Diamant de la reina, tot plegat en una mena de monòleg interior que va deixar la Kate aclaparada.

—Has estat mai a Tailàndia, Joe? —li va preguntar, quan ell va fer una pausa per agafar aire.

—Sí, va ser genial —va dir—. Unes festes fantàstiques.

—Vaja —va dir—. El meu fill té pensat anar-hi.

—Ah, sí? De vacances?

La Kate va dubtar.

—No, no ben bé. Es veu que vol trobar-se a si mateix. En Jake és un noi intel·ligent, però no acaba de saber cap on tirar —va afegir.

En Joe va respondre amb un «oh» que ho deia tot.

Quan finalment van deixar enrere el trànsit de Londres, la Kate va prémer l’accelerador i va arribar al trencant de Winchester en un temps il·legal.

—Em pregunto quantes càmeres de radar hem fet disparar —va dir en Joe, tot animat—. De fet, podria ser un rècord a la M3.

La Kate va ignorar el comentari i va posar l’adreça al TomTom. «Giri a l’esquerra», va ordenar la veu d’ordinador. I ho va fer.

La casa de Bishop Street era la més bonica del carrer: semiadossada, amb un petit jardí a la part del davant, torratxes amb narcisos i pensaments que acolorien l’enllosat del camí d’entrada fins a la porta. La Kate va obrir la reixa i va encapçalar la marxa, amb el somriure ja col·locat als llavis.

—Posa’t la camisa per dins, Joe —va xiuxiuejar, quan ja s’acostaven a la porta—. Venim com a periodistes, no a una festa.

El noi es va posar vermell, va entaforar com va poder la camisa a dins dels pantalons i es va apartar el serrell dels ulls.

—Perdona —va dir.

L’Angela Irving va obrir gairebé immediatament, com si s’hagués estat esperant rere la porta, preparada. Estava pàl·lida i seriosa, es va allisar els cabells grisos que li arribaven fins a les espatlles i es va treure les ulleres. Va semblar que es balancegés sobre els peus mentre els saludava. No va esperar que la Kate parlés.

—Tu deus ser la Kate —va dir.

—Sí, exacte. Hola, senyora Irving —va dir la Kate—. Moltes gràcies per rebre’m. Ja sé que són uns moments difícils per a vostè, però espero que ens puguem ajudar mútuament.

—Jo també —va dir l’Angela, i va acabar d’obrir la porta per deixar passar els visitants—. Endavant —va dir, darrere d’ells, després de tancar.

La Kate va sentir darrere seu que en Joe respirava sorollosament per la boca, i es va maleir pel fet d’haver-se’l endut amb ella.

A la cuina, hi havia l’article de la Kate col·locat al mig de la taula. Al voltant, pilotets de retalls de diari meticulosament plegats, cartes i una carpeta d’aspecte oficial.

—Seieu, sisplau —va dir l’Angela, rígida i formal, mentre es movia per l’estança i afegia una tercera tassa a una safata que ja tenia preparada amb cafè i galetes—. He tret algunes de les coses que tinc guardades per ensenyar-te-les. Per si de cas estaves interessada a veure com va anar la història…

La Kate de seguida va agafar un article per mostrar interès, però no el va llegir. Era un dels que ja havia examinat a l’oficina, però necessitava temps per pensar.