55

Dilluns, 23 d’abril del 2012

Emma

La Kate ha contestat immediatament.

—Hola, sóc l’Anne Robinson —dic. He tancat la porta del despatx perquè en Paul no em molesti.

—Hola, Anne —diu ella—. M’alegro de tornar-te a sentir. Com estàs? Què m’expliques?

Em quedo una mica desconcertada. Em parla com si em conegués. Miro el full on m’he escrit el guió per tranquil·litzar-me.

El punt número u del guió és Drogoaddictes?

—Oh, molt bé, gràcies. He pensat que et trucaria per veure si havies pogut investigar alguna cosa sobre els drogoaddictes de Howard Street.

—No, m’he quedat encallada. No consten en els registres oficials, suposo que deambulaven d’un lloc a un altre. De totes maneres, les coses han canviat una mica des del dia que vam parlar, oi? Segons la policia, es veu que el nadó va ser enterrat als anys vuitanta.

—Sí, ja ho vaig veure.

—Per tant, hauria passat més aviat a la teva època. Se t’acut algú que actués de manera estranya? Alguna xafarderia entre els veïns sobre el que feia la gent?

—No, no se m’acut ningú —dic jo—. De fet, la gent era molt reservada amb les seves coses. —Bé, això és veritat.

La Kate Waters sospira.

—Si em donessin una lliura per cada vegada que he sentit això… —diu, i es posa a riure—. A la gent li encanta mantenir les coses en secret, oi?

Necessito canviar de tema. El número dos del guió és Com ho saben, que és ella?

—Volia preguntar-te si n’estan ben segurs, de la identitat de la nena. La policia, vull dir. Jo crec que han comès un error.

—Ah, sí? Per què? Que en saps alguna cosa, sobre el nadó, Anne?

—No n’estic segura —dic—. Només crec que han comès un error. Haurien de tornar a fer les proves i revisar-ho de nou. —M’estic desviant del guió. Para.

—Creus que el nadó és d’algú altre, Anne?

Em fa por el que pugui sortir de la meva boca, o sigui que no contesto.

La Kate Waters sembla agitada.

—Encara vius en aquell barri? —pregunta—. Podria passar un moment a veure’t.

—No —dic jo, amb una veu massa enèrgica—. Ara visc fora de Londres.

Sento que en Paul puja les escales i desitjo que se’n vagi. Però no s’atura.

—Que parles per telèfon? —crida, darrere la porta, i em quedo glaçada—. Amor meu!

Poso la mà sobre l’auricular i xiuxiuejo:

—Tinc feina.

—Que és el teu marit? —pregunta la Kate, quan aparto la mà.

—Sí, he de penjar —dic.

—Anne —diu ella, amablement—. M’has trucat perquè volies parlar del nadó i t’estic realment agraïda que ho hagis fet. Si creus que la policia ha comès un error, és important dir-ho. Ja sé que per a tu potser és molt difícil, però si vols en podem parlar. Et puc ajudar. M’és igual el nom que facis servir. D’acord?

—D’acord —responc—. M’ho pensaré.

No faig res més en tot el dia.