85

Dimarts, 26 de març del 2013

Emma

Vaig començar a dir Katherine a la criatura després dels interrogatoris de la policia, perquè al capdavall era una persona. Li vaig dir així per la Kate. Sense ella, jo encara seria a l’infern.

En Paul també li diu Katherine. El fet de posar-li un nom significa que podem parlar d’ella i plorar per ella. La meva filla. No m’havia adonat mai que la trobava a faltar tant. Va ser una presència física a la meva vida durant un breu període de temps —com l’Angela amb mi—, però sempre més ha format part de mi, la meva nena fantasma.

Vaig haver d’esperar una setmana més per saber què faria la policia. Em va trucar l’inspector Sinclair. Em va dir que rebria una notificació oficial, però volia dir-me personalment que no hi havia cap prova que jo hagués fet mal a la criatura i que havia desaconsellat que es prengués cap altra mena d’acció. Em va dir que no tindria cap sentit denunciar-me després de vint-i-set anys per la infracció tècnica de no registrar un naixement o de no notificar-ho al jutge d’instrucció. Vaig intentar donar-li les gràcies, però no em van sortir les paraules i en Paul em va agafar el telèfon per fer-ho en nom meu.

Em feia la sensació que tot aniria bé, tal com havia dit en Paul.

Però no podríem acomiadar-nos correctament de la Katherine fins que s’acabessin els judicis. Primer va ser el de la Jude. De fet, es va acabar abans de començar. Una declaració de culpabilitat, un informe psiquiàtric on deia que ella era conscient que el que havia fet estava malament, i una pena de presó.

Em va mirar mentre se l’enduien, però ja no semblava la Jude. Semblava només una carcassa. Vaig assentir perquè veiés que l’havia vist.

Em va demanar que no l’anés a veure a la presó. Va dir que seria incòmode per a totes dues. O sigui que li escric.

I després va arribar el judici d’en Will. Una història de terror. Es van haver de repetir les proves d’ADN dels petits ossos de la meva filla per demostrar que en Will Burnside era el pare. La policia em va dir que no els havien fet malbé. Han sigut molt amables, amb mi i amb la nena.

Quan finalment vaig pujar a l’estrada, pel gener, les cames em tremolaven, però ho volia fer. Per donar testimoni. L’advocat d’en Will ens va acusar a la Barbara i a mi d’haver-nos-ho inventat tot, deixant al descobert els meus problemes de salut mental amb sarcasme i al·legant que érem unes putes venjatives. Bé, no va utilitzar aquestes paraules, però tothom va saber què volia dir.

—Sóc un home innocent —va dir en Will, quan va arribar el seu torn, activant el seu carisma com si es tractés d’un botó en un comandament a distància.

—No del tot innocent —va dir el fiscal—. Ha admès haver mantingut relacions sexuals amb diverses dones, incloent-hi antigues estudiants.

En Will no es va deixar doblegar.

—Actuaven per pròpia voluntat —va dir al jurat, traient-se les ulleres—. Però a vegades les dones se’t llancen als braços i després s’enfaden si no els respons les seves cartes o no hi mantens el contacte.

—Però algunes eren noies, professor Burnside, no dones, oi? —va dir el fiscal—. La senyoreta Massingham tenia catorze anys, oi?

No ho podia negar. La Katherine l’havia deixat en evidència.

—Les dones amb qui vaig tenir relacions va ser perquè elles volien —va dir, i va intentar fer contacte visual amb els membres del jurat—. M’ho suplicaven.

—És difícil suplicar res, professor, quan vas drogat —va dir el fiscal.

—Eren temps diferents, llavors. Es feia molt més sexe. S’experimentava amb drogues —va dir en Will.

Però devia saber que estava dirimint una lluita perduda. El jurat no ho sabia, però l’Alistair Soames ja havia admès la seva part i havia relatat amb tots els detalls a la policia l’ús que feien del Rohypnol. L’amic que els en subministrava feia temps que era mort, segons em va dir l’inspector Sinclair. Sobredosi accidental. Bé, diuen que reculls el que sembres…

Quan el jurat va sortir a deliberar, la fiança d’en Will va ser revocada i se’l van endur a les cel·les del jutjat per esperar el veredicte. Mal senyal. Va tornar per escoltar com el president del jurat pronunciava la paraula «culpable» una vegada i una altra, i la cadena perpètua va deixar tothom en silenci, però encara va gosar mirar-me un cop mentre tothom s’aixecava per permetre que el jutge es retirés. Una mirada d’odi pur.

Simplement, vaig apartar la mirada. Ara ja no significava res per a mi.