8

Dijous, 22 de març del 2012

Kate

En Peter, el treballador de l’obra, va trucar l’endemà al matí, amb veu indecisa, esforçant-se per expressar-se en una llengua que no era la seva.

—Senyoreta Waters? —va dir—. Sóc en Peter. En John em va dir que volia parlar amb mi.

La Kate va estrènyer una mica més fort el telèfon. No es pensava pas que li trucaria.

—Peter, moltes gràcies per trucar-me. Sé que deus estar molt afectat pel que va passar.

—Sí, molt —va dir—. Com ho va saber, que l’havia trobat jo?

—Bé, la policia em va donar certa informació sobre la investigació —va dir la Kate ràpidament. L’home que tenia a l’altra banda del fil estava nerviós, i no volia alarmar-lo de cap manera. Seria molt més fàcil si es poguessin veure. La Kate sabia desplegar els seus encants molt millor cara a cara—. Escolta, no em va gaire bé parlar per telèfon —va dir—. Costa una mica parlar d’un tema tan delicat. Què et sembla si ens veiem, Peter? Si vols, vinc a casa teva.

L’home va dubtar.

—Bé, d’acord —va respondre—. Però no gaire estona. M’estic a casa d’un amic, ara. A Shepherd’s Bush. Podem quedar aquí mateix? Potser al cafè de l’estació?

—Perfecte. No sóc gaire lluny, quedem d’aquí a mitja hora. Va bé?

La Kate ja agafava la bossa del braç de la cadira quan en Gordon Willis va alçar el cap. Escoltava totes les converses. Era un fet. I la Kate havia esmentat la policia, el seu terreny, el que tan gelosament controlava.

—En què treballes? —va preguntar—. Alguna cosa que hagi de saber?

—No. És sobre un nadó mort que van trobar a Woolwich. Sortia a l’Standard, Gordon —va dir, traient importància a la notícia per evitar interferències. El redactor de successos era un conegut lladre de firmes, sempre buscant qualsevol oportunitat per poder posar el seu nom a la feina d’algú altre.

—Sí, ja ho vaig veure —va dir—. La poli creu que és un esquelet antic, segurament històric.

—Ja, però vaig pensar que hi donaria un cop d’ull. Podria haver-hi un bon reportatge d’interès humà al darrere.

—Això és cosa de dones —va respondre, i va continuar fent els seus mots encreuats.

En Peter tenia una Coca-Cola al davant quan la Kate es va acostar a la seva taula. Estava prim com un fideu i tenia la pell tan pàl·lida que se li veien les venes a sota. Va alçar el cap quan va veure la Kate, es va aixecar i li va donar la mà. La tenia freda i a la Kate li va semblar que tremolava.

—Moltes gràcies per quedar amb mi, Peter. De debò que t’ho agraeixo molt —va dir, molt amable, mentre seia—. Només vull mirar d’assegurar-me que he entès bé tota la informació, pel bé del nadó.

Aquest comentari li va tocar la fibra sensible. Al noi se li van omplir els ulls de llàgrimes i va acotar el cap.

—Era molt petit. Gairebé no es veia entre la terra —va dir mirant el got—. No tenia ni idea de què era. I després vaig veure…

La Kate va memoritzar les seves paraules automàticament, ja se li estava formant una introducció a dins del cap.

—Com és que vas excavar allà? —va preguntar, per desencallar-lo d’aquell punt i obrir una mica més la conversa—. Parla’m una mica del que vas fer aquell dia.

En Peter va explicar amb la veu entretallada, i alçant el cap de tant en tant, que li van dir que obrís un camí a través dels jardins perquè hi pogués passar una excavadora.

—Era un lloc molt difícil d’excavar. En John va dir que temps enrere allà hi havia hagut edificis, i al terra encara hi havia el formigó. Els fonaments. A sota dels jardins. Plovia i relliscava amb el fang. Recordo que vam riure amb el conductor de l’excavadora perquè vam caure tots dos a terra. Va ser divertit… —va dir, i de sobte va quedar afligit per la seva frivolitat.

—No passa res, Peter —va dir la Kate—. Això no vol dir que siguis irrespectuós. És el que va passar. En aquell moment va ser divertit. No ho pots pas canviar.

El treballador va assentir agraït per aquelles paraules i es va repenjar sobre els colzes per arribar al clímax de la història.

—Vaig començar a moure una gran jardinera de formigó i el conductor va tornar a la cabina preparat per aplanar el solc. I llavors ho vaig veure. Estava enterrat molt fondo, però havia fet un bon forat arrossegant la jardinera. Hi vaig enfonsar la mà…

La veu se li va esvair i va començar a plorar, tapant-se amb les mans vermelles i clivellades.

La Kate va estirar un tovalló de paper massa prim i setinat per poder absorbir res. Li va tocar lleument la mà.

—Sisplau, no t’hi atabalis tant, Peter. Això no és culpa teva. Potser el nadó podrà rebre un enterrament com cal, ara.

En Peter va alçar el cap.

—Això és el que em va dir el capellà de la meva parròquia. Crec que estaria bé.

—Hi havia alguna cosa més a part del cos? Roba, joguines? —va preguntar la Kate, que volia més detalls perquè el nadó semblés real per als lectors. Amb el temps havia après que la gent no es preocupa gaire pels esquelets.

—No, no hi vaig veure res. Uns quants trossos de paper. Petits com confeti, em va dir l’amo. Jo no vaig poder mirar més al forat després de treure’n el primer osset.

—Devia ser horrible —va dir la Kate, que va donar una ullada ràpida al rellotge mentre agafava la tassa de te—. Com tornaràs a casa? Vols que et demani un taxi?

En Peter va brandar el cap i es va aixecar.

—M’estimo més caminar, gràcies. M’ajuda a aclarir-me les idees.

De tornada a l’oficina, després d’haver comprovat com s’escrivia el cognom d’en Peter i d’haver pagat les consumicions, es va preguntar si aconseguiria publicar la notícia al diari. Ho hauria de vendre bé a la taula de redacció. No tenia gaire res de moment, només un cadàver i un obrer plorant. Ho escriuria, i a veure què en deia en Terry.

La notícia va sortir publicada —a la part inferior de la pàgina i cap al final del diari— el dissabte. La Kate havia aconseguit treure cinc-centes paraules dels simples fets, ampliant el testimoni afligit d’en Peter amb alguns detalls de Howard Street i una anodina nota de la policia dient que «continuaven les investigacions». Va acabar l’article amb una pregunta punyent per implicar-hi els lectors. El subdirector la va fer servir com a titular: «Qui és el nadó trobat a les obres?».

Però la Kate no estava satisfeta amb la notícia. Una pregunta al titular era un reconeixement de fracàs, segons ella. Volia dir que no podies precisar els fets, si havies de preguntar. Estava segura que en podia treure molta més teca, però necessitava que l’equip de forenses de la policia fes la seva feina per poder fer-ne un seguiment.

I també sabia que havia de buscar altres notícies per mantenir el seu nom al diari i que el director no s’oblidés que existia.

Però no es podia treure del cap la imatge del nadó embolicat amb un tros de paper, com si fos brossa.

No ho deixaria escapar.