62

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Kate

Va vorejar la sala en direcció a la barra per veure com li anava a en Joe. Estava repenjat al taulell enganxós, en plena conversa carregada de gestos amb la cambrera, una dona amb muscleres a la brusa i massa laca als cabells.

—Una llimonada, sisplau —va demanar la Kate, assenyalant una ampolla de darrere la barra.

—Hola, Kate —va vocalitzar en Joe, amb cara de satisfet. Ella li va assenyalar la sortida i va agafar el got de plàstic abans d’obrir camí.

—Com va això? —va preguntar, un cop asseguts en un mur baix de pedra del davant del local.

—Molt bé, gràcies. He dit a la gent que era el teu fill.

La Kate va intentar passar per alt el comentari.

—Bona pensada —va dir, sense ganes de discutir—. I?

—La Rita, la cambrera, m’ha posat al dia de totes les xafarderies.

—Perfecte. Què t’ha explicat?

—Un munt de coses de la Harry. Sembla que tothom només vulgui parlar d’ella. És la primera vegada que la veuen des que era una adolescent malgirbada i problemàtica. Es fan creus que la vida li hagi anat tan bé.

—Acabo de parlar amb ella al lavabo. Al principi ha sigut una mica incòmode, però després s’ha relaxat. I sobre el nadó? Corre algun rumor?

—No, del nadó res de res. Cap embaràs que acabés de manera sobtada, cap dona casada embolicada amb un amant, cap secret de res. Segons la Rita, és un autèntic misteri. Li he preguntat sobre la casa de la Barbara Walker, al número 63. M’ha dit que recordava que allà també hi vivia una advocada. Una dona molt intel·ligent que es deia Jude.

—La Judith Massingham, la companya de pis de la Barbara —va dir la Kate.

—I una filla —va afegir en Joe.

—Sí. La Barbara m’ha dit que tenia una filla. Però no apareixia al cens electoral. Què te n’ha dit la Rita? La coneixia?

—Oi tant. La Rita havia anat a l’escola amb ella. Es diu Emma, m’ha dit.

La Kate li va agafar el braç amb força.

—Emma? Em sembla que l’acabo de conèixer, doncs. Ets un geni, Joe. Et faria un petó, però tal com estan les coses, algú ho interpretaria com a assetjament sexual.

En Joe va somriure complagut. No sabia exactament què era el que havia fet tan bé, però tant era. Ho havia fet bé. La seva cap ho deia.

La Kate va deixar el got sobre el mur de pedra i es va dirigir cap a la porta tota decidida.

—Vaig al lavabo —va dir per sobre l’espatlla—. Fins ara.

La Harry i l’Emma ja hi eren, s’estaven pintant els llavis davant del mirall brut.

—Què, noies? —va preguntar la Kate—. És un milionari o un pidolaire?

Els reflexos de les dues dones la van mirar i van riure.

—Calb, panxa de cervesa i cinc fills —va dir la Harry.

—Ja li està bé, per haver-te trencat el cor, Harry —va afegir l’Emma.

—Es va casar amb la Sarah S.? —va preguntar la Kate.

—Coi, saps tots els nostres secrets —va dir l’Emma.

—Bé, només alguns —va dir la Kate, mentre treia el seu pintallavis.