57

Dimarts, 24 d’abril del 2012

Emma

No hi vull anar.

«Quina idea més estúpida», li vaig dir a la Harry quan em va trucar ahir al vespre per dir-me que la Toni de l’institut de Woolwich s’havia posat en contacte amb tota la colla. Però la Harry no s’ho deixaria escapar. Tot això l’ha enviat a una mena de viatge a la nostàlgia. Suposo que són coses de l’edat. M’imagino que els vol demostrar fins on ha arribat. Presumir davant les noies que es burlaven d’ella i que li amargaven la vida. No ho sé. No para d’insistir que estaria bé tornar a veure aquella gent. No m’interessa. Jo sóc més de passar desapercebuda, dono una ullada als missatges, només per saber qui fa què. M’estimo més no anunciar la meva presència. No tinc res a dir.

L’Emma Massingham creu que és seu, el nadó de Howard Street; seria una bomba total, oi?

Li vaig dir a la Harry que només aniria a la festa si ella s’anava a fer una revisió al metge. Com que sabia que no ho faria, no caldria parlar-ne més. Però hi ha anat aquest matí.

—És com si m’hagués tret un gran pes de sobre, Emma. Ara m’adono que no era conscient que estigués tan amoïnada. Però el metge ha estat molt content que només fos un quist. No és res maligne.

—Això és fantàstic! Me n’alegro molt —dic jo.

—Bé, doncs ara has de venir a la festa. M’ho vas prometre —diu, i jo faig un gruny.

—Ostres, ho dius de debò? Serà horrible. Haver de veure totes aquelles noies que es burlaven del nostre tallat de cabells fins que ens feien plorar —dic, en defensa pròpia.

—Mira, doncs així tindrem l’oportunitat de retreure’ls la seva actitud fatal, no? Estic impacient per veure quina cara fan quan ens vegin aparèixer. Podries organitzar una comissió de veritat i reconciliació —diu la Harry, intentant entabanar-me. No em puc resistir al seu bon humor, per molt que ho vulgui.

—Sí, potser serà prou divertit. També podríem ballar al ritme d’una música horrible amb sabates de taló al voltant d’una pila de bosses tirades a terra, com quan érem joves, què et sembla?

—Ara t’escolto —diu la Harry—. Pensa en la roba que et posaràs i truca’m demà per acabar-ne de parlar.

—D’acord.

—Gràcies, Emma. Sempre vas ser la més llesta.

Li dic a en Paul que aniré a la trobada i somriu. Fa un somriure de debò, no la mena de ganyota nerviosa que últimament s’ha acostumat a fer.

—Ho trobo fantàstic. T’anirà bé sortir una mica. Et passes molt de temps asseguda al davant de l’ordinador. Sempre sola.

Vull dir-li que mai no estic sola, però callo.

—L’altre dia vaig parlar amb la Jude —diu, i em mira per veure com reacciono.

—Ah, sí? —Em quedo tan sorpresa que no ho puc amagar—. Per què? Que va trucar quan jo era fora?

—Bé, no. De fet, li vaig trucar jo.

—Li vas trucar? —repeteixo.

—Estava amoïnat per tu —diu. Ara li sap greu haver-m’ho dit, l’hi veig a la cara—. Volia que m’aconsellés.

—Vaja, doncs és l’última persona a qui hauries d’haver demanat consell —dic jo. Què li devia dir la Jude? Aquesta idea em volta pel cap com un tren descontrolat—. Què et va dir?

—No gaire res, la veritat. Només que li feia l’efecte que et va fer alterar, quan et va parlar del passat. El dia que hi vas anar a dinar. Creus que té raó?

Sospiro.

—Bé, ja saps que no suporto aquest tema, Paul. La nostra relació va ser sempre molt difícil.

—Em va dir que t’havia hagut de demanar que marxessis de casa —diu en Paul, i llavors m’adono que ha preparat el terreny per arribar fins aquí—. No m’ho havies dit mai.

Vaig a seure al seu costat al sofà perquè em pugui veure bé la cara.

—No m’agrada parlar d’això. Va ser una època horrible. No t’ho pots ni imaginar. No crec que ho pugui arribar a superar mai. Només tenia setze anys.

—Ostres, Emma, com et van poder fer una cosa així? Si només eres una nena —diu, i m’estreny la mà freda.

Però jo ja torno a estar alerta.

—Van? —pregunto.

—Bé, la Jude em va dir que el seu nòvio, en Will, vivia amb vosaltres. Tampoc no recordo que me n’hagis parlat mai, d’ell. Tants secrets no et fan cap bé, Emma. Guardar-se les coses a dins és verinós.

I és com si m’hagués llegit el pensament.

Puc explicar-l’hi tot? M’odiarà per aquella cosa tan terrible que vaig fer? Per descomptat que sí.

—Tens raó, amor meu. Però ara ja ho saps.

Em fa girar la cara cap a ell i me l’agafa amb les dues mans.

—Em pots explicar qualsevol cosa, Emma, el que sigui, ho saps, oi?

M’inclino endavant i li faig un petó. Per demostrar-li que l’estimo. I per fer-lo callar.