41

Dimarts, 10 d’abril del 2012

Kate

Al Royal Oak semblava el Dia de la Marmota. La Dolly Parton cantava «Jolene» a través dels altaveus i a la barra hi havia el mateix personal bulliciós de sempre. Els treballadors ja tractaven la Kate com una habitual, i la van saludar en silenci fent un gest amb el cap. Volia tornar a parlar amb el propietari, però s’hauria d’esperar fins que la cosa es calmés una mica. Ell la va veure i la va cridar a través dels caps.

—El de sempre, Kate? —Ella va riure i li va dir el que volia.

—Podrem parlar un moment, després? —va preguntar, mentre l’home deixava els gots a la barra.

—I tant. Però la meva dona encara no ha arribat. És ella la que hauria de parlar amb tu. Està al cas de tot.

La Kate i en Joe van seure a la mateixa taula que l’última vegada, ell revisava el mòbil mentre ella observava les cares del seu voltant. Li encantava detectar detalls reveladors: una taca als pantalons que denotava deixadesa, les mossegades d’amor que parlaven de luxúria adolescent, la mà tremolosa amagada, els ulls inexpressius, els cabells clenxinats d’algú que s’aferrava a la joventut.

—Kate —va dir en Joe, de cop i volta.

—Sí, Joe —va dir, girant-se cap al noi.

—La senyoreta Walker. Encara no l’hem anat a veure.

—Tens raó, anem-hi —va dir, mentre deixava el got mig ple a la taula—. Em pregunto si la policia ja ha parlat amb ella.

Hi havien parlat. La senyoreta Walker estava desbordant d’emoció quan els va fer passar.

—Han vingut dos policies. M’han dit que han trobat l’Alice Irving. No m’ho puc creure. Aquella nena enterrada a Howard Street tots aquests anys.

—Recorda aquell cas, senyoreta Walker?

—Oi tant. Vaja, ells m’han refrescat una mica la memòria, però sabia de qui estaven parlant.

—Com creu que va venir a parar aquí, l’Alice? —va preguntar la Kate.

—No en tinc ni idea —va respondre la senyoreta Walker—. És ben bé un misteri, ja m’ho han dit els agents.

En Joe es va inclinar endavant i li va ensenyar el seu telèfon.

—Això és una llista de les persones que vivien aquí als anys seixanta i setanta, senyoreta Walker. Una de les famílies es diu Walker, són família seva? —va preguntar en Joe, assenyalant la llista.

Es va posar unes ulleres força brutes i va examinar la pantalla, però de seguida li va tornar el telèfon.

—Perdona, no veig res —va dir.

La Kate va buscar la seva llibreta.

—Per sort, jo ho tinc en paper —va dir, alçant una cella amb aire triomfal al seu col·lega.

La senyoreta Walker va estudiar minuciosament els noms.

—Oi tant —va dir—. Són els meus tiets. Van viure molts anys al número 61. El germà del meu pare i la seva dona. Nosaltres vivíem a l’altra banda de South Circular, a Charlton. Però jo vaig viure al número 63 de Howard Street durant uns mesos, als anys vuitanta. Vaig llogar una habitació a una companya de la feina.

—Uau —va dir en Joe—. Així vostè devia conèixer tota la gent de la llista, oi?

La Kate es va reclinar a la cadira i va observar. El noi ho feia bé.

La senyoreta Walker llegia a poc a poc, allargant una mà per acariciar en Shorty, que jeia al seu costat.

—Mira, jo coneixia totes les famílies de les cases adossades perquè venien a veure la tieta. Quan jo era jove, solia anar-hi cada diumenge a prendre el te. I un parell de noms dels inquilins em sonen, però anaven i venien tan ràpid que amb prou feines tenies temps de coneixe’ls.

—Manté el contacte amb alguna d’aquestes persones, senyoreta Walker? —va preguntar la Kate—. Ens agradaria molt parlar amb elles sobre com era abans el barri. Potser podrien saber alguna cosa.

—A veure… El tiet i la tieta van morir ja fa anys. I no tenien fills. Els Smith tenien un fill que era més gran que jo, però se’n van anar tots cap al nord, que jo sàpiga. Hi ha alguns Speering i Baker que encara viuen per aquí a prop. La June Speering, precisament, me la trobo gairebé cada setmana al supermercat. I la seva filla, la Sarah.

En Joe es va apuntar els noms a la llibreta.

—Qui era l’amo de les cases als anys setanta, senyoreta Walker? —va preguntar la Kate—. Quan eren apartaments i estudis de lloguer, vull dir.

—Sisplau, digue’m Barbara, maca —va dir la senyoreta Walker—. Les va comprar un home horrible. Estava molt pagat de si mateix. Sempre presumia de conèixer gent important. Soames, es deia, com el de Forsyte Saga.

—No era sant de la teva devoció, oi, Barbara? —va preguntar la Kate.

La senyoreta Walker va parpellejar amb força.

—No —va dir, amb la veu tensa—. Era un home dolent. Es pensava que era un regal de Déu. Venia aquí tot sovint. Xerrava amb les noies als seus apartaments. Feia veure que era el senyor Encantador. Però no s’oblidava mai d’enviar els seus pinxos a cobrar el lloguer cada setmana, i et guardaves prou d’endarrerir-te en els pagaments. Et trencaven els mobles. I coses pitjors.

—Vaja, Déu n’hi do —va dir la Kate. Estic segura que aquest home deu tenir la llista de tots els inquilins i les seves dades, va pensar—. I què se n’ha fet, d’ell? —va preguntar.

—Vés a saber. Potser és mort, tant de bo —va dir la senyoreta Walker.

—Caram, què et va fer a tu? —va dir la Kate.

—Res, res —va respondre la senyoreta Walker, tota nerviosa—. De totes maneres, va vendre les cases abans que els preus comencessin a pujar. Estic segura que està ben enfadat per no haver-se esperat —va afegir.

La Kate va mirar el rellotge.

—Bé, hem d’anar marxant, Barbara; tenim molta feina per fer, encara.

—Gràcies, Barbara —va dir en Joe—. Has sigut una gran ajuda. Deu ser distret viure al centre de la història.

—Sí. I ja hem tingut el primer turista. Diumenge va venir una dona i es va quedar una estona mirant a l’altra banda de la tanca. Suposo que en vindran més.

—Segurament —va dir en Joe, mentre es posava l’abric.

—Veniu quan vulgueu —va dir la dona, mentre se n’anaven—. Sempre va bé tenir una mica de companyia.