52

Dissabte, 14 d’abril del 2012

Emma

La Harry m’ha dit que ens trobéssim al lloc de sempre. De seguida ha sabut que passava alguna cosa quan li he trucat, però no ha fet preguntes. És una bona amiga. En comptes d’això, ha dit «Vinga, Em, anem a seure una estona al parc i m’expliques les novetats».

L’hauria de veure més sovint, però totes dues estem enfeinades. Bé, això és l’excusa que em dic a mi mateixa, però en el fons sé que mantinc les distàncies perquè ella forma part del passat i he de fer un esforç per mantenir-lo separat del present. Ha vist en Paul un parell de vegades, però sempre m’he assegurat que no quedessin a soles. Perquè ella sap coses i no vull que parli més del compte.

Pobra Harry, no és pas culpa seva, i em sembla que li sap greu quan a vegades no li responc els missatges. Potser seria millor tallar l’amistat del tot. Però no puc. En dies com avui, és l’única persona que tinc ganes de veure. En Paul volia que parlés amb la Jude. Però no puc. No després del que va dir. La puc veure tornant-me a tancar la porta als morros.

Surto del metro i em dirigeixo cap al petit cafè que li agrada tant a la Harry, a Hyde Park, a prop del llac. Ella hi pot venir a peu des de casa i per a mi és un plaer poder seure a l’aire lliure i notar el sol a la cara.

En Paul es pensa que sóc al metge. Em trucarà al mòbil més o menys d’aquí a mitja hora i l’hauré d’enganyar sobre el que m’ha dit el doctor Guaperes. No passa res. Ja sé què li diré. Ho he assajat al metro.

Vaig d’hora, o sigui que torno a llegir la notícia de la Kate Waters al diari. La història ara és més llarga; cada vegada és més detallada i hi ha més gent involucrada, parlant i intentant endevinar què va passar. Però al centre hi ha la petita Alice Irving. Només han utilitzat una foto d’ella, i és tan borrosa i antiga que costa de distingir. Però també hi ha una foto de l’Angela Irving, la mare, al nostre jardí de Howard Street.

Sento que la veritat voleia molt a prop. L’han de veure. Segur.

Estic a punt de tornar a trucar a la Kate Waters per veure què sospita, però veig la Harry que s’acosta pel parc. Ja li trucaré després.

Em fa una abraçada ben forta, i després m’aparta per mirar-me de dalt a baix.

—Ostres, Harry —dic—. Estic bé.

Però totes dues sabem que no ho estic. La Harry es deixa caure en una cadira i deixa una enorme bossa al seient del costat.

—Sí, sí —diu—. Per cert, estàs preciosa.

—Estic horrible. I se suposa que ara mateix sóc al metge —dic, i ella alça les celles.

—I per què no hi ets? —pregunta.

—No en tinc ganes —dic, i agafo la carta—. Per tant, si en Paul em truca, li hauré de dir una mentida, d’acord? Va, no em miris així. Tu has fet coses pitjors.

Es posa a riure i em pren la carta de la mà.

—De fet, se suposa que jo hi havia d’anar la setmana passada i me’n vaig escapolir, o sigui que no et renyaré.

—Per què hi havies d’anar, tu? —pregunto.

La Harry fa una ganyota.

—Tinc un bony al pit. Bé, ni tan sols arriba a ser un bony.

—Mira que ets idiota —dic—. Fes el favor de tornar a demanar hora.

—Sí, sí, d’acord, demà ho faré. Què vols prendre?

L’observo mentre desapareix cap a dins de la cafeteria i dono gràcies a Déu per la seva amistat.

Va ser la Harry qui finalment em va obligar a fer un balanç del desastre de la meva vida. Era l’estiu del 1994, i va entrar ben feliç al pub on jo treballava. Posava cerveses, descongelava pastissos de carn i rentava plats.

—Emma! —va cridar, quan em va veure mentre duia una safata de menjar a la taula del costat. Se’m va fer estrany tornar-la a veure. Havien passat molts anys i tot el context havia canviat, o sigui que em resultava familiar i alhora estranya, com quan veus un famós pel carrer i et quedes descol·locat durant uns instants.

I la Harry ja no era com la millor amiga que havia vist per última vegada.

Aquesta Harry era superglamurosa, amb un conjunt de pantalons i jaqueta fets a mida, la manicura perfecta, els cabells llisos i els ulls amagats darrere d’unes ulleres de sol enormes.

I suposo que jo tampoc no m’assemblava a la seva millor amiga. M’havia fet més alta, duia els cabells molt curts i tenyits rossos, i estava prima com un fideu. En les fotografies que tinc d’aquella època, semblava una drogoaddicta.

—Hola, Emma —va dir.

D’alguna manera, m’esperava que algun dia tornaria. Secretament ho desitjava, suposo. L’enyorava quan em permetia pensar en la meva vida anterior. Una petita cosa ho desencadenava —una cançó a la ràdio que solíem cantar juntes, una frase que ella solia dir— i em quedava paralitzada de cop. Era de nou una adolescent. Tan sols un instant. I llavors tornava a fregar els plats greixosos i a servir cerveses.

Va ser difícil per a mi, veure-la i recordar com havíem estat d’unides en el passat. Em vaig apartar enrere, com si fos alguna mena d’amenaça.

—Hola, Harry —vaig dir—. Ara no puc xerrar, ho sento. Tinc la cuina plena de comandes.

Es va col·locar les ulleres de sol a sobre el cap i em va mirar amb duresa.

—Cap problema. M’esperaré —va dir.

Més tard, assegudes al parc —en aquest parc, amb llaunes de sidra i bosses de patates a la mà, com en els vells temps—, vaig començar a pensar que la Harry era el meu toc d’alerta.

Ella sabia que me n’havia anat a viure amb els avis, però vaig marxar sense acomiadar-me d’ella, i quan finalment ens vam retrobar, encara estava enfadada perquè l’havia abandonat. No es va calmar fins que li vaig dir que en realitat en Will i la Jude m’havien fet fora de casa. Aquell dia, al parc, li vaig explicar que havia abandonat l’escola de seguida que vaig poder perquè no volia tenir lligams.

—Vaig triar la llibertat en comptes d’un títol i una hipoteca —vaig presumir—. Volia fer el que m’agradava i anar on volgués.

La Harry em va dedicar una altra de les seves mirades i va dir:

—Doncs per què no ets allà fora, conquerint el món, Emma?

La sidra i la nostàlgia m’havien debilitat les defenses i em vaig posar a plorar. Les llàgrimes queien sobre les patates fregides. I en aquell moment vaig desitjar, físicament, tornar a ser jo. La noia que havia sigut.

La Harry em va envoltar amb els braços i em va abraçar sense dir res.

—Perquè no sóc res —vaig aconseguir dir.

—No pas per a mi —va dir. I va esperar.

Llavors li vaig explicar com em sentia realment.

—La Jude sempre em deia que podia ser qui volgués —vaig dir—. Quan era petita. Però la veritat és que no sóc ningú.

Els anys de treballar al pub fent de cambrera a l’hivern, de canviar llits i netejar lavabos a l’estiu, llençols bruts, gent bruta, anant de feina en feina, m’havien desgastat.

—No puc tirar endavant, Harry, aquest és el problema. Em fa la sensació que estic constantment enmig d’una boira molt espessa. No veig què hi ha més enllà. Tinc massa por per seguir endavant. Podria ser pitjor que això. I no paro de repetir-me: queda’t on ets. Aquest és el lloc més segur.

—Què et va passar? —va preguntar.

—Vaig tenir un fill —vaig respondre.

—Oh, Em —va dir ella.

—No t’ho podia dir, ni a tu ni a ningú. Vaig fer una cosa terrible.

Va tornar a quedar en silenci.

—Ostres, em sap molt de greu —va dir, finalment—. Estic segura que vas fer el més adequat en aquell moment.

Recordo que em va sorprendre el comentari. Com podia ser el més adequat? Però llavors em vaig adonar que ella es pensava que havia avortat, i vaig estar a punt de corregir-li l’error. Però l’alleujament de no haver de donar més explicacions em va aturar.

—Què vols ser quan siguis gran? —va dir, quan em vaig haver calmat. Vaig repenjar el cap a la seva espatlla i vaig somiar en el futur.

—Estic pensant d’anar a la universitat, Harry —vaig dir.

—Molt bé —va dir ella—. Necessitaràs unes notes excel·lents, però amb el cervell que tens…

—No estic gaire segura del que en queda —vaig dir, i ella em va estrènyer la mà.

—Te’n queda un munt —va dir—. Així, què…?

—Havia pensat apuntar-me a classes nocturnes.

—Sembla un bon pla, Emma.

—Sí, tornaré a ser una estudiant. —Vaig riure, i vaig sentir una mena de claredat mental que no havia sentit durant molt de temps.

Però ara no hi ha res clar dins del meu cap. El cafè es refreda mentre m’esforço a dir-li de tot i de res a la Harry.

Sé que traurà el tema de l’Alice Irving, la connexió amb Howard Street és irresistible.

—Què me’n dius, d’aquesta història de l’Alice? —pregunta—. Abans solíem estar-nos assegudes al teu jardí, te’n recordes? Aquell últim estiu abans que te n’anessis a casa de la teva àvia. Teníeu gandules. Te’n recordes? I sempre ens barallàvem per veure qui es quedava amb la groga.

—Crec que aquest nadó de Howard Street és meu —dic—. No paro de somiar-hi. —I em fa una mirada dura mentre pensa què ha de dir.

—No ho és, Emma —diu, lentament, com si parlés amb una nena—. És l’Alice Irving. Les proves de la policia ho demostren. I no diguis aquestes coses. Aquesta notícia t’ha trasbalsat molt, però no creus que és a causa del teu avortament? Suposo que ha fet aflorar tots els sentiments del passat. És completament normal. Devia ser terrible. N’has parlat amb en Paul?

Faig brandar el cap.

—Doncs potser ho hauries de fer. En Paul t’estima, Emma. Segur que ho entendrà.

Assenteixo.

—Però has de deixar de dir que és el teu fill. La gent no et creurà si vas dient aquestes coses. D’acord?

Torno a assentir. Té raó. No en diré res fins que la gent se n’assabenti per si mateixa.