4

Dimecres, 21 de març del 2012

Emma

El nadó m’ha tingut desperta gairebé tota la nit. Vaig retallar la notícia del diari i vaig estar a punt de llençar-la a la paperera, però al final me la vaig guardar a la butxaca del jersei. No sé per què. Havia decidit que no faria res respecte al tema. Vaig pensar que ja me n’oblidaria.

Una veueta a dintre meu em xiuxiuejava: «No serà com l’última vegada».

I avui el nadó encara és aquí. Insistent. Exigint que li faci cas.

En Paul està mig adormit, a punt de despertar-se, i comença a moure les cames com si comprovés si encara són aquí. Espero que obri els ulls.

Em fa por. Em fa por la decepció i el cansament que hi veuré reflectits quan vegi que han tornat els meus dies dolents.

Així és tal com solíem dir-ne, perquè d’aquesta manera semblava que no era culpa meva. Fa molt de temps des de l’últim episodi, i sé que ell estava convençut que tot això era aigua passada. S’esforçarà a dissimular quan em vegi la cara que faig, però sé que també hauré de carregar amb la seva angoixa. A vegades em fa la sensació que m’esmicolaré sota tant de pes.

La gent diu que el que no et mata et fa més fort. Ho diuen quan has passat per alguna experiència terrible. La meva mare, la Jude, solia dir-ho. Però no és veritat. Et trenca els ossos, t’ho deixa tot esmicolat i enganxat amb un embenatge brut i un esparadrap enganxós i esgrogueït. Cruixint a través de les esquerdes. Massa fràgil i complicat per ajuntar-ho de nou. A vegades desitjaries que t’hagués matat.

En Paul es desperta i va a buscar les meves pastilles i un got d’aigua al lavabo sense dir res. Després m’acaricia els cabells i seu al llit mentre jo me les prenc. Taral·leja en veu baixa com si tot fos normal.

Intento pensar que tot passarà, però l’això no s’acabarà mai supera totes les meves defenses.

El problema és que un secret pren vida pròpia amb el pas del temps. Abans estava convençuda que si no pensava en el que havia passat, s’esvairia i desapareixeria. Però no és així. Es queda travat enmig d’un embolic cada vegada més gran de mentides i maquinacions, com una mosca grossa atrapada en una teranyina. Si ara dic alguna cosa significarà desvelar-ho tot. O sigui que no puc dir res. L’he de protegir. El secret, vull dir. És el que he fet sempre, que jo recordi. Guardar-lo ben guardat.

En Paul m’explica alguna cosa mentre esmorzem però m’he perdut tot el que estava dient.

—Perdona, rei, què em deies? —Intento centrar-me en les seves paraules des de l’altra banda de la taula.

—Que gairebé no ens queda paper de vàter.

No em puc concentrar. Em parla d’un paper. Ostres, que ho ha llegit?

—Què? —dic, massa alt.

—El paper de vàter, Emma —diu, en veu baixa—. Només et recordava que s’està acabant, res més.

—D’acord, d’acord. No pateixis, ja me’n cuidaré. Tu prepara’t per anar a treballar mentre m’acabo el cafè.

Em somriu i em fa un petó quan passa pel meu costat per anar-se’n a pas enèrgic cap al seu estudi durant deu minuts, mentre jo llenço el meu esmorzar i endreço una mica la cuina. Últimament, trobo que netejo més. Fora, maleïda taca.

—Me’n vaig, doncs —diu, des de la porta de la cuina—. Estàs segura que et trobes bé? Encara estàs molt blanca.

—Estic bé —contesto, i m’aixeco de la cadira. Au, vinga, Paul. Vés-te’n—. Que tinguis un bon dia, amor meu. Recorda’t de ser amable amb el cap de departament. Ja saps que és el millor que pots fer. —Li espolso una mica de borrissol de l’espatlla de l’abric.

Sospira i agafa el maletí.

—Ho intentaré. Escolta, si vols truco per dir que estic malalt i em quedo aquí amb tu —diu.

—No siguis ximple, Paul. M’ho agafaré amb calma. T’ho prometo.

—D’acord, però et trucaré a l’hora de dinar. T’estimo —diu.

Li dic adéu des de la finestra, com sempre. Tanca la porta del jardí i es gira, i llavors em deixo caure de genolls a la catifa. És la primera vegada que em quedo sola des que vaig llegir la notícia, i fer veure que tot va bé és esgotador. El titular del diari és com un rètol de neó a tot arreu on miro. Necessito cinc minuts per recuperar l’aplom. I ploro. Ploro de manera aterridora. Incontrolable. No com el plor anglès, que un intenta reprimir-lo i empassar-se’l. Ploro fins que ja no em queda res a dins i m’assec a terra en silenci.

Quan sona el telèfon, m’adono que ha passat una hora, se m’han adormit les cames i em formiguegen quan intento aixecar-me. Em dec haver endormiscat. M’encanta la imatge que em ve al cap, estirada en una barca i deixant-me endur pel corrent. Com Ofèlia en el quadre. Però ella estava boja, o morta. Prou. Contesta al telèfon.

—Hola, Emma, sóc la Lynda. Que estàs enfeinada? Puc venir a fer un cafè?

Vull dir que no a l’espantosa Lynda, però en comptes d’això em surt un «Sí». L’educació ben arrelada torna a guanyar.

—Fantàstic. Arribaré d’aquí a deu minuts.

—Vaig a posar l’aigua al foc, doncs —em sento que dic, com si estigués fent una obra de teatre.

Em frego els genolls per recuperar el tacte a les cames i agafo un raspall dels cabells que tinc a la bossa. He d’estar presentable, si no, se n’adonarà.

El marit de la Lynda és professor a la mateixa universitat que en Paul, d’un departament diferent, però tots dos agafen sovint el mateix tren al matí. Això, suposadament, ens converteix a la Lynda i a mi en companyes de tribulacions.

Però no m’agrada. Té les dents inclinades enrere, com un tauró, i sempre és molt insistent. Ella i altres DDA —Dones Dels Acadèmics, tal com les vaig batejar quan em vaig unir a les seves files— em critiquen. Ho sé segur. Però no hi puc fer res. Només ignorar-les. Agafar-m’ho amb calma i tirar endavant.

La Lynda entra com si res tot just obrir-li la porta. Està plena d’energia, aquest matí. Deu tenir bones notícies sobre en Derek. Vull que se’n vagi immediatament.

—Fas cara de cansada, Emma. Que no has dormit bé? —pregunta, o sigui que el meu intent d’arreglar-me ha sigut inútil. De seguida s’encarrega del cafè, i em deixa palplantada com si fos una peça de recanvi a la meva pròpia cuina.

—Mmm. Em va costar una mica agafar el son. Intentava solucionar una escena complicada del llibre que estic revisant —contesto.

Remuga. No suporta que jo tingui una feina. Ho considera com un insult personal si en parlo. La Lynda no treballa. «Tinc massa ocupacions a casa, per buscar-me una feina», diu, quan l’hi pregunten, i normalment ho acompanya amb un somriure forçat.

En qualsevol cas, decideix passar per alt el desaire implícit i continua directament amb les seves novetats. En Derek ha aconseguit un nou títol, amb parèntesis inclosos, pel que sembla. Això significarà més importància i més diners. Està emocionada, desprèn satisfacció a cabassos.

—El cap de departament vol que assumeixi més responsabilitat. Serà el subdirector del departament d’Assistència als Estudiants (Pregrau) a partir del proper trimestre —anuncia, com si estigués llegint un comunicat de premsa.

—Assistència als Estudiants? Vaja, o sigui que es ficarà de ple en el tema de les drogues i de les malalties de transmissió sexual —dic jo, assaborint la idea d’en Derek, l’home més pretensiós de la terra, tractant amb màquines de condons.

La Lynda es posa seriosa de cop quan sent que parlo de sexe i jo intento dissimular el plaer que sento per aquest minúscul triomf.

—És fantàstic, Lynda —dic jo—. La llet ja està a punt, l’he deixat a sobre del marbre.

Seiem a la taula de la cuina i escolto la seva xerrameca sobre els tràfecs del departament. Sé que al final traurà el tema de la «petita dificultat» d’en Paul —els seus enfrontaments amb el cap de departament—, però no penso donar-li peu a parlar-ne. Jo me’n vaig anant per la tangent —notícies generals, retards dels trens, el preu del cafè— amb l’esperança que al final se’n cansi. Però pel que sembla, aquesta dona és incansable.

—Així què, en Paul ja ho porta més bé, amb el cap de departament? —pregunta, intentant fer un somriure amable.

—Pots comptar, això és una tempesta en un got d’aigua —dic jo.

—Ah, sí? He sentit a dir que el doctor Beecham estava disposat a passar a un nivell superior —diu la Lynda.

—Tot plegat és una ximpleria. El doctor Beecham vol anul·lar l’assignatura més popular d’en Paul per introduir-ne una de seva. Sincerament, trobo que és força estúpid.

La Lynda obre els ulls de cop quan sent això. Sens dubte, no és així com ella defineix el cap de departament.

—Bé, a vegades s’han de fer concessions. Potser l’assignatura d’en Paul ja començava a estar una mica desfasada.

—Estic segura que no, Lynda. Que vols una galeta?

Una mica més calmada, mastega galetes fent soroll. Ara hem passat al tema de la seva filla, la Joy —«És el nostre orgull i la nostra joia, per això li vam posar aquest nom»—, i els seus fills. Es veu que en té un grapat. La Lynda no s’hi refereix com als seus néts quan parla dels seus defectes i errors. Pel que sembla, són «massa independents», cosa que en el seu món limitat és un pecat terrible.

—L’altre dia, la Josie em va dir que em cuidés de mi —diu, encara molt ofesa—. Té nou anys i li diu a la seva àvia que es cuidi de les seves coses!

Endavant, Josie, penso, i llavors dic:

—Quin greu. —Comentari per quedar bé.

—Ja ho pots ben dir. Tu no els tens, aquests maldecaps —diu la Lynda—, com que no tens fills…

M’empasso saliva i prefereixo no replicar, per por del que em pogués sortir. Per tant, miro el rellotge i mussito:

—Em sap greu, Lynda, m’ha agradat molt xerrar amb tu, però tinc una entrega i m’he de posar a treballar.

—Ai, aquestes dones treballadores —diu, amb un punt d’antipatia. Sembla decebuda, però em fa el seu gran somriure blanc i em posa les mans a les espatlles per fer-me dos petons de comiat. Quan s’aparta, diu amb un to de preocupació exagerat:

—Hauries de tornar al llit, Emma.

Ignoro el seu comentari i la seva falsa preocupació.

—Felicita de part nostra el nou subdirector del departament d’Assistència als Estudiants, entre parèntesis Pregrau —dic, mentre l’acompanyo cap a fora—. Que tinguis un bon dia —afegeixo.

Para ja, penso. Sembles una dependenta que fa veure que se’n preocupa.

Pujo cap a dalt, em tanco al despatx i m’assec amb el nadó del diari al cap, a la falda i a l’esquena.