84

Dimecres, 16 de maig del 2012

Emma

Dues setmanes després, estic asseguda a la sala d’espera d’un jutjat de primera instància amb en Mick i la Kate. En Mick s’ha posat una corbata horrible i tacada per a l’ocasió i es treu un sandvitx de la butxaca —«M’he llevat tard aquest matí», ha explicat.

—No pateixis, estaré a punt —li ha dit a la Kate quan finalment s’ha empassat l’última queixalada—. Aniré a fora a esperar-lo. Estic impacient per veure-li la cara.

La Kate va amb un conjunt negre i una camisa blanca. Sembla la recepcionista d’una funerària. No para d’anar amunt i avall tota l’estona, parlant amb l’inspector Sinclair en un racó.

La seva notícia sobre l’Angela i jo va causar molt d’enrenou el dia que va sortir publicada. Va haver d’anar amb molt de compte a l’hora d’escriure-la, segons em va dir, per no donar cap pista que permetés identificar en Will com el violador i per no esmentar el paper de la Jude. Hi havia una frase que deia: «La policia ha detingut una dona de 73 anys com a part de la investigació».

«No vull ser la responsable d’un col·lapse en els seus judicis», em va dir. «Ja tindrem temps d’explicar aquesta part de la història més endavant».

L’endemà de la trobada amb l’Angela, el Post va treure la nostra reunió a portada, i a dins hi va dedicar tres pàgines més. Van posar-hi fotos de nosaltres dues abraçant-nos. Va ser la primera vegada que ens vam abraçar; de fet, ens ho va haver de demanar en Mick, que ho féssim.

«Au, vinga», va dir, quan va veure que estàvem totes dues nervioses, l’una al costat de l’altra, incapaces de fer el primer moviment. «Has esperat aquest moment durant quaranta-dos anys. Fes-li una abraçada, Angela».

En Mick es va passar una bona estona fent-nos fotos, i quan va parar, nosaltres dues no ens podíem separar.

En Joe es va posar a plorar i la Kate li va passar un braç per l’espatlla. Tothom semblava que necessités una abraçada.

Però aquí no hi ha felicitat. Amb ell va començar la meva desgràcia. I amb ell acabarà. Serà el primer cop que veig en Will des d’aquell dia que vaig anar a casa seva. Jo no volia venir, però l’inspector Sinclair em va dir que en Will lluitaria fins al final. Suposo que en el fons jo ho sabia. La seva arrogància no li permetria actuar d’una altra manera. La Kate em va dir que havia sentit que li estava donant tota la culpa a en Soames. La cara d’en Soames es podia identificar a les fotos. I era ell el que tenia antecedents per assetjament sexual.

No podia pas permetre que en Will es pensés que m’he acoquinat. Per això he vingut. Per demostrar-li que encara sóc aquí. Com el fantasma de Banquo.

Arriba amb aires de fatxenda.

—He vingut per manifestar la meva innocència —diu en Will a les escales del jutjat, girant-se del costat bo cap a la càmera d’en Mick.

Em noto cada centímetre de la pell, com si m’estigués cremant, quan m’aixeco i m’encaro al meu agressor. Sembla molt sorprès i la seva cara pública desapareix. Només és un vell espantat.

La Jude no hi és. S’ha apartat de mi, de tothom, des que la van detenir. Sembla que s’hagi encongit des del dia de la confessió, i es nega a menjar.

La Barbara viu amb ella mentre està en llibertat sota fiança. Per cuidar-la, per ajudar-la a reprendre la vida allà on la va deixar fa tants anys. Li he dit a la Jude que no l’odio. Però em sembla que sí. He intentat comprendre per quin motiu em va agafar de l’hospital, què la va impulsar a fer-ho. He intentat posar-me en la seva desesperada situació. Però l’únic que em ve al cap és la cara de l’Angela quan va descobrir que havia desaparegut. I els seus anys d’agonia.

Quan li vaig preguntar a la Jude com havia pogut viure amb aquest pes a la consciència, sabent que aquella família ho estava passant tan malament, em va dir que s’havia obligat a no pensar en ells.

«Tenien altres fills», va dir, com si això fos una excusa. Em van venir ganes d’escridassar-la, però era absurd. S’escuda en la seva obsessió, en el seu sentit del dret. Sempre que ha volgut una cosa, l’ha agafat, independentment de les conseqüències, perquè ella creia que s’ho mereixia.

Ara entenc per què em va fer fora de casa sense pensar-s’hi dues vegades. Ella havia de tenir en Will. Jo només era un dany col·lateral.

L’Angela no parla d’ella. No diu el seu nom. Diu que es vol concentrar en el futur, no en el passat.

Parlem per telèfon cada dia amb una familiaritat creixent, i em pregunto si algun dia li diré mare. De moment encara no. Ella encara em diu Alice i després es corregeix a si mateixa. Ara em sento com si fos dues persones. L’Emma i l’Alice. La setmana que ve aniré a veure el meu germà i la meva germana. Crec que ara ja estic preparada i l’Angela vol que ens coneguem. No sé com se senten ells, amb tot això. Amb mi. El xoc de la meva reaparició també els deu haver afectat. Sóc la nena desapareguda que ha causat tanta infelicitat a la seva família. L’Angela diu que estan molt contents que m’hagin trobat, però ella el que vol és que tothom sigui feliç. Jo necessito fer les coses a poc a poc.

M’assec de nou amb la Kate i m’aguanto la respiració quan en Will entra al jutjat. Em sento eufòrica i destrossada alhora per la confrontació, tremolant per l’esforç.

—Has estat genial —diu la Kate—. Ara ja s’ha acabat tot.

Vaja, gairebé.