24

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Kate

La Kate escrivia ràpid, apuntant-ho tot, però sense apartar mai els ulls dels de la dona que seia davant seu. Pràcticament no li calia fer preguntes, només alguna paraula d’ànims ocasional, quan necessitava més detalls. La història de l’Angela es va començar a alentir quan va arribar al moment de la tornada a casa sortint de l’hospital.

—Devia ser molt dur tornar i trobar una habitació infantil buida —va dir la Kate.

L’Angela va assentir en silenci.

—Vam estar molta estona palplantats a l’habitació de l’Alice. Però la nena no hi era. No hi havia sigut mai. Només hi havia un bressol i un mòbil amb animals del zoo. Em vaig sentir tan buida per dins…

—Què va fer la policia per intentar trobar-la, Angela? —va preguntar la Kate.

—Les coses habituals —va respondre l’Angela, amb la veu cansada per la història—. Recerques, rodes de premsa, seguiments per tot el país.

—No hi havia sospitosos? —va preguntar la Kate—. Devia haver-hi un munt de gent amunt i avall de l’hospital.

—N’hi havia molta, però ningú no va veure res —va dir l’Angela—. Va ser com si hagués desaparegut per art de màgia.

Va esperar un instant i va afegir:

—Bé, esclar que van venir a casa, al cap d’un parell de setmanes, i em van demanar què sentia per l’Alice.

—Què senties? Per què? Per quin motiu? —va exclamar la Kate, tot i que sabia perfectament de què es tractava—. Devia ser horrible per a tu.

L’Angela va semblar agraïda pel comentari i va assentir.

—Jo vaig pensar el mateix. Però crec que una de les infermeres va dir alguna cosa de mi. Estava tan atordida pels medicaments després del part, que amb prou feines sabia què em feia. Potser no vaig semblar prou maternal. La policia no parava de preguntar-me per què havia deixat la nena tota sola.

—I què els deies? —va preguntar la Kate.

—Doncs que la nena dormia i que vaig pensar que no hi havia cap perill.

—Evidentment —va dir la Kate—. Ostres, si la teva filla no està segura a la maternitat d’un hospital, on ho estarà?

A l’Angela li queien les llàgrimes galtes avall i en Joe va treure un paquet de mocadors de la motxilla per oferir-los-hi.

—A tu què et sembla que li va passar, Angela? —va preguntar la Kate.

La dona es va cargolar un mocador al voltant dels artells i va tancar els ulls.

—Que algú se la va endur. En els deu minuts que vaig ser fora de l’habitació, algú hi va entrar, la va agafar del bressol i se la va endur.

—Qui et sembla que l’hauria pogut fer, una cosa així? —va preguntar la Kate.

—No ho sé —va sospirar l’Angela—. A vegades sents a parlar de dones tristes i d’homes dolents que roben criatures. Però no sé qui se la va emportar. Donaria el que fos per saber-ho.

Les dues dones van quedar uns instants en silenci, concentrades en la seva beguda.

Per a sorpresa de la Kate, tot d’una en Joe va parlar.

—Per què creu que el nadó trobat a les obres és l’Alice, senyora Irving?

La Kate es va empassar l’enuig. Aquella pregunta la volia fer ella, però no podia dir-li res a en Joe al davant de l’entrevistada. Va intentar llançar-li una mirada d’advertència, però el noi mirava l’Angela fixament, imitant l’actitud de la Kate. I l’Angela mirava aquell jove amablement.

—Té alguna relació amb Woolwich? —va continuar—. Coneix alguna persona d’allà?

—Tant de bo pogués dir que sí —va respondre l’Angela—, però no he estat mai a Woolwich. L’únic que puc dir és que vaig tenir un pressentiment quan vaig llegir la notícia al diari. Un pressentiment molt fort que es tractava de l’Alice. Ja sé que sembla una ximpleria, però és així —va dir.

La Kate remugava mentalment. Cap connexió, cap pista. No semblava gaire probable que es tractés del nadó de Howard Street.

Però no volia que l’Angela s’adonés de la seva decepció, i li va tornar a acariciar el braç.

—No és cap ximpleria, Angela. En absolut —va dir.