38

Dimarts, 10 d’abril del 2012

Emma

Escolto les notícies a la ràdio. La locutora de la veu elegant, la Charlotte alguna cosa, diu que han trobat un nadó desaparegut feia dècades i em quedo petrificada. En unes obres de construcció a Woolwich, diu. Una nena anomenada Alice Irving, diu. La van robar en un hospital el 1970. I em quedo mirant la ràdio. Tot això és un error. El nadó té un nom. I una mare.

Passen un tall de la mare, dient que se sent alleujada i destrossada al mateix temps. Em quedo a la cuina escoltant la notícia i plorant amb la senyora Irving. Em sento tan alleujada com ella. Però per motius diferents.

Ningú no vindrà a trucar a la meva porta. No és hora de passar comptes. Encara no.

Més tard, quan vaig a comprar una ampolla de llet a la botiga de la cantonada, veig els titulars als diaris i compro el que inclou una entrevista en exclusiva amb la mare de l’Alice Irving. Intento llegir-la mentre torno cap a casa, però no paro d’entrebancar-me i de topar amb les tanques dels jardins, de manera que al final me’l poso a sota el braç. No vull semblar una sonada.

Un cop a casa, em llegeixo l’entrevista de dalt a baix, examino minuciosament tots els detalls, en llegeixo alguns fragments en veu alta. No ho acabo de comprendre, però sento una mena d’eufòria que m’envaeix lentament. Potser ara tot anirà bé.