73

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Emma

La Kate m’esperava a la cafeteria de l’altra banda del carrer. M’ha enviat un missatge al mòbil per dir-me que era allà, o sigui que he hagut de parlar d’ella a en Paul. Ha quedat horroritzat que volgués parlar amb una periodista i ha dit que volia venir amb mi si insistia a veure-la, però jo li he contestat que no havia de patir per a res. Que confiava en ella. Al final ha cedit, però m’ha avisat que anés amb molt de compte amb el que li deia. M’ha dit que m’esperaria, i que si no havia tornat al cap de vint minuts, em vindria a buscar.

Quan m’he girat per anar-me’n, m’ha agafat pel braç.

—N’estàs completament segura, que necessites fer això?

He trigat cinc minuts més a convence’l, i ara ja vaig tard. La Kate devia començar a pensar que no m’hi presentaria i quan travesso la porta ja s’està posant la jaqueta.

Una cambrera apareix mentre m’assec a la cadira i hem de demanar abans de poder-nos saludar adequadament.

La noia apunta «dos cafès amb llet» amb una precisió agonitzant, repetint les quatre paraules mentre les escriu. Només desitjo que se’n vagi. I quan es gira, la Kate diu:

—Ho sento, Emma. Què ha passat a la comissaria? Estàs bé?

Agafo un sobret de sucre del bol que tinc al davant i començo a jugar-hi, com si fos una nena.

Ha parlat amb l’inspector Sinclair. Tothom parla de mi. Massa murmuris. No puc confiar en ella.

Li comento el que probablement ja sap. I espero.

—L’inspector Sinclair m’ha dit que t’ha ensenyat les fotos, Emma —diu la Kate—. No tenia ni idea que tu hi sorties fotografiada. T’ho prometo. No ho he sabut fins aquesta tarda, quan l’Andy Sinclair m’ha interrogat. Llavors he vist la teva foto entre les altres. Et volia trucar tot just sortir de l’interrogatori, però has arribat a la comissaria abans que tingués temps de dir-te res.

M’ha vist. Ha vist l’Emma.

Encara diu que li sap greu quan torno a escoltar-la, i ja no sé si me l’he de creure. Però necessito saber més coses, o sigui que li segueixo el joc.

—Ha sigut un xoc terrible veure’m entre aquelles imatges —dic, mentre el sucre del sobret esquinçat se’m vessa a la mà.

—Ja m’ho imagino —diu ella.

—L’inspector Sinclair m’ha preguntat si coneixia l’Al Soames. Suposo que creu que les fotos les va fer ell.

—Però com pot ser? —diu la Kate, i li parlo d’aquella festa.

—Va ser idea de la Jude —dic—. Li va demanar a en Will que m’hi portés, per animar-me una mica. Jo estava molt emocionada. La Jude em va deixar posar el seu vestit preferit de Laura Ashley. Era de color blau marí amb una mostra estampada molt petita. Amb un escot pronunciat i estret de la cintura. Recordo que feia voltes com una ballarina perquè la faldilla voleiés, i totes dues rèiem.

»La festa semblava de pel·lícula, amb xampany i gent important, i en Will no parava de cridar els cambrers perquè m’emplenessin la copa. Vaig pensar que era la millor nit de la meva vida.

»En Will em va presentar simplement com “la meva amiga Emma”, i recordo que un parell d’homes li van picar l’ullet i van riure. Jo no vaig entendre la broma.

Ara sí.

—Llavors, un home em va fer un petó a la galta quan en Will em va presentar. Jo no m’ho esperava, però l’home em resultava familiar. Estava a punt de fer-li una pregunta quan la seva mà em va fregar el pit en el moment que ell s’apartava. Va ser com una descàrrega elèctrica i em devia posar molt vermella, perquè en Will em va allunyar d’ell, disculpant-se.

—Era l’Al Soames? —pregunta la Kate, i jo assenteixo. No li explico que en Will em va dir que estava molt atractiva i que jo vaig tornar a notar aquell pessigolleig a la panxa.

—Em va portar cap a fora perquè em toqués l’aire —dic—. Tot d’una, la porta del costat es va obrir de cop i l’home de les mans llargues va sortir. Va ser en aquell moment que el vaig reconèixer. Només l’havia vist una o dues vegades a casa, i sempre que venia la Jude m’enviava a l’habitació perquè havien de parlar sobre el lloguer, però vaig reconèixer aquella pell greixosa i boteruda. Recordo que em vaig girar cap a en Will i li vaig dir «Mira, és el propietari de casa nostra», però en Will va fer veure que no el coneixia.

—I què va passar després? —pregunta la Kate, ara molt insistent.

M’adono que els meus records de la festa són com les pel·lícules casolanes, on una càmera tremolosa grava fragments de l’acció, després s’interromp sobtadament i reprèn el fil a partir d’un altre punt. Hi ha buits. Forats molt grans.

—No ho sé —dic—. No recordo res després d’això. Ni tan sols haver tornat a casa. Però en Will va trucar l’endemà al matí per dir que l’havia fet sentir orgullós.

—Oh, Déu meu —diu la Kate—. Creus que va ser en aquella festa, que en Soames et va drogar i et va fer les fotos?

—No és pas en Soames el de la foto —dic, amb la veu ronca, mentre em concentro a fer una creu amb el sucre a sobre la taula—. No és la seva mà la que em toca la cara.

La Kate assenteix.

—En Soames em va dir que solia sortir amb un amic, i que aconseguien les noies que volien.

—És en Will —dic—. La mà que apareix a la foto és la d’en Will Burnside. Ho sé per l’anell que porta al dit polze.

—Déu meu, Emma —diu la Kate, massa alt, i la gent es gira per mirar-nos.

Em poso a plorar just quan la cambrera torna amb les consumicions. Se’m queda mirant un moment, deixa les tasses fumejant a sobre la taula i se’n va com si la meva tristesa s’encomanés. La gent es torna a girar. Deu ser emocionant per a ells presenciar un petit drama a la seva cafeteria.

La Kate allarga el braç i em posa la mà sobre la meva, aixafant-me-la sobre els cristalls del sucre.

—Ho has dit a la policia, això, Emma?

—Encara no. No n’estava segura. Els he dit que en Will em va violar a dins del seu cotxe. Que em va amenaçar si ho deia a algú.

La Kate assenteix amb un moviment ràpid. Està excitada, ho veig. M’he d’anar recordant a mi mateixa que és una periodista, no el meu confessor. No ha fet cap vot de silenci.

—Em sembla que ara entenc per què ho va fer. M’he passat anys intentant esbrinar com em vaig guanyar el seu menyspreu. I crec que va ser per protegir-se a si mateix. No volia que digués a ningú que havia vist aquella fotografia al seu calaix. Em pensava que no volia que ho digués perquè la pobra Barbara se sentiria humiliada. Però, evidentment, ara veig que hi havia un munt de Barbares.

—I tu podies delatar-lo —diu la Kate.

—Ningú no es podia assabentar del seu petit hobby, o sigui que s’havia d’assegurar que em feia callar del tot, no? Em va silenciar amb una gran vergonya.

Aquí asseguda, penso en en Will. Intento recordar la seva cara en aquella època, però no puc. És una imatge borrosa. Intento recordar com em va tractar després de la festa, després que ell i el seu amic m’haguessin fet fotos amb la Polaroid. Havia actuat de manera diferent? Hi havia hagut alguna mirada o alguna insinuació el següent cop que va venir a casa? No, no havia canviat. Perquè sempre havia sigut d’aquella manera. Ens havia enganyat a tots. Teníem el monstre entre nosaltres.

Tanta confiança que tenia en ell. Molt llest, en Will, tot un mestre de la manipulació. Com devia riure, després. De la meva ingenuïtat. De la meva innocència.

Em pregunto què va sentir quan em va veure després. Em veia despullada, a la seva mercè? Guardava aquella imatge meva en un raconet del seu cap, per recordar-la sempre que li vingués de gust? Feia això quan estava assegut davant meu a la taula, el diumenge a l’hora de dinar, amb la mare allà?

Intento parar de pensar aquestes coses. Però és com una allau que m’esclafa. I també penso en el nadó. Començo a cantar una cançó de bressol mentalment. Una cançó de bressol que la Jude solia cantar-me quan era petita.

—Em sembla que val més que me’n torni a casa —dic.

—Estaràs bé? —pregunta la Kate.

Em sembla que realment es preocupa per mi.

—Sí, no pateixis. En Paul m’està esperant aquí a fora.

La Kate deixa un bitllet de cinc lliures a sobre la taula i fa un gest a la cambrera, que s’ha arrecerat darrere de la barra, per indicar-li que marxem. M’aixeco amb les cames tremoloses i la Kate m’acompanya cap a fora agafant-me la mà.