28

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Angela

Era curiós, però havia sigut el noi jove, i no la periodista, qui li havia fet la pregunta que tant temia. Per què creia que l’Alice era el nadó que havien trobat a les obres. No podia explicar-ho d’una manera racional —no hi havia res que la vinculés a ella o a la nena amb Woolwich—, i es pensava que la ignorarien per fantasiosa. Però no ho havien fet.

«Aquest és en Joe, el meu aprenent», va dir la Kate Waters, amb un punt de desdeny, quan van arribar. Però el noi era qui l’havia posat a prova realment. L’Angela ja havia contestat totes les altres preguntes abans.

Va vacil·lar quan la Kate va dir que ho volia saber «tot»; de sobte, semblava que tornés a estar envoltada de detectius, però de seguida havia recuperat l’aplom. Aquest era el problema de convidar periodistes, oi? Mai no sabies on furgarien. Va decidir esmentar abans que ho fessin ells la decisió de la policia d’investigar-la. Al capdavall, apareixia als diaris d’aquella època, o sigui que la periodista segur que ja n’estava al cas.

En qualsevol cas, no tenia res per amagar.

La policia va quedar frustrada per la falta de pistes, simplement. Per tant, es van fixar en ella quan no van poder trobar res més. Això és el que va dir en Nick abans que vinguessin. Però cap dels dos estava preparat pel que va passar.

Van trucar per telèfon abans de presentar-se a casa, i en Nick l’hi va anar a dir després de parlar amb l’amable inspector.

—Volen venir a parlar amb nosaltres, Angie. Per alguna cosa o altra, suposo —va dir, però ella sabia que estava amoïnat.

—Què vols dir, per alguna cosa o altra? —va preguntar—. Que hi ha alguna novetat? Que han descobert alguna cosa?

—No, reina —va dir en Nick, mentre li agafava la mà—. L’inspector Rigby m’ha dit que vol parlar tranquil·lament amb nosaltres.

Quan l’inspector va arribar, anava acompanyat de dos dels seus homes, i mentre l’Angela i en Nick seien amb ell a la sala d’estar, els altres dos van escorcollar la casa. L’Angela va quedar atordida i en silenci mentre l’inspector Rigby li feia preguntes, incapaç de respondre.

—Senyora Irving, quan va ser l’últim cop que va veure l’Alice? —va preguntar. Era la primera vegada en molt de temps que no li deia Angela, i en Nick va reaccionar immediatament. A la defensiva. Moviment equivocat.

—Quina mena de pregunta és aquesta? —va preguntar, massa alt—. Sap perfectament quan va ser l’última vegada que l’Angela va veure la nena.

—Calmi’s, senyor Irving —va dir en Rigby—. Només volem estar completament segurs que disposem de tots els detalls. A veure, només tenim un testimoni, i ho hem de comprovar tot bé.

—Un testimoni? Quan l’Angela va cridar s’hi van presentar corrent vuit o nou persones.

—Però això va ser després que vostè digués que li havien pres la nena, oi? —va preguntar l’inspector a l’Angela. Ella no va alçar la vista.

—Digués que li havien pres la nena? Què cony significa això? —va cridar en Nick—. La nena va desaparèixer. Algú se la va endur. Què coi està suggerint, per l’amor de Déu?

L’Angela va agafar la mà del seu marit, volia que deixés de fer preguntes de les quals no volia sentir la resposta.

En Nick la va mirar per primera vegada. L’Angela es va preguntar què veia, què buscava en la seva cara.

L’Angela era conscient que estava plorant, però era com si es veiés a si mateixa reaccionant. Tenia la mateixa sensació que a l’habitació de l’hospital just després que desaparegués l’Alice. Se sentia completament absent quan les infermeres hi van anar corrent. Estat de xoc, li havien diagnosticat, però no havia satisfet la policia.

«Per què no plora?», va sentir que xiuxiuejava una policia a un col·lega seu a la porta de l’habitació de l’hospital. «Jo estaria destrossada si hagués desaparegut el meu fill».

Però l’Angela no podia interpretar aquell paper. Tota l’energia que li quedava només donava per continuar respirant, per continuar viva. Però això no semblava que ho entengués ningú. I ara tenia la policia aquí, suggerint que potser era ella mateixa qui s’havia desfet de la criatura.

—Inspector —va aconseguir pronunciar, i l’home es va inclinar endavant.

—Sí, senyora Irving?

—Inspector, l’últim cop que vaig veure l’Alice era al bressol, abans d’anar-me a dutxar. Ja l’hi vaig dir quan va venir a l’hospital.

Ell va assentir.

—I per què va deixar la nena tota sola, senyora Irving?

Això no l’hi havia preguntat mai. Quina mena de mare és vostè?

—Per dutxar-me. Em vaig anar a dutxar. Ella dormia —va balbucejar l’Angela.

L’inspector va mirar en Nick.

—A quina hora van marxar vostè i el seu fill de l’hospital? —va preguntar.

—Per què no para de fer sempre les mateixes preguntes? —va dir en Nick. Ara la seva veu era més calmada, la ràbia ja s’havia esvaït—. Per què?

L’inspector Rigby es va fregar les mans als genolls.

—Ens hem d’assegurar que no ens passa res per alt. Vostès no ens perdonarien, si ens quedés algun cap per lligar.

L’Angela va assentir. No els hauria pogut perdonar una cosa així.

—Senyora Irving —va dir l’inspector, reprenent de nou l’interrogatori—. Vostè com descriuria els seus sentiments per l’Alice?

L’estança va quedar en silenci, llevat de la respiració entretallada de l’Angela.

—No sé què vol dir —va dir, finalment—. Què sentia per la meva filla? Que l’estimava.

—L’estimava? —va repetir el policia.

—L’estimava. Per què intenta confondre’m? —va preguntar l’Angela.

—I vostè, senyor Irving? Què sentia per l’Alice? —va preguntar en Rigby. La seva veu era impertorbable. Gens dramàtica.

En Nick es va enfonsar a la cadira.

—El mateix. Ho sento, inspector. Estic molt cansat, no puc pensar amb claredat. —Parlava amb veu monòtona i exhausta, i l’Angela va allargar el braç per agafar-li la mà.

L’inspector es va aclarir la gola amb nerviosisme.

Hi ha alguna cosa més, va pensar ella, agafant-se al caire del sofà com si estigués a punt de caure.

—Sóc conscient que han tingut problemes en el matrimoni —va aventurar el policia.

L’Angela va alçar el cap.

—Tots els matrimonis tenen problemes —va dir, mentre deixava anar la mà d’en Nick.

—Quin tipus de problemes han tingut? —va preguntar l’inspector, amb to amable.

—Això és millor que l’hi pregunti a en Nick —va contestar ella, i va tancar els ulls.

Va sentir la veu del seu marit com si fos en una altra habitació, encallant-se mentre explicava que l’havia enganyat.

—Va ser un error, inspector —deia—. Un error terrible. Una aventura que no va significar res.

L’Angela es va adonar que feia servir les mateixes paraules que havia utilitzat quan ella li va plantar cara.

Aquell dia també s’encallava amb les paraules. L’havia arribat a convèncer. L’havia persuadit que podien refer el seu matrimoni.

I a ella li feia massa por l’alternativa per dir-li que no. Les seves vides estaven tan entrellaçades, que no veia la manera de poder-les separar. Quan es va imaginar la solitud d’una vida sense en Nick, va decidir enterrar la indignació i el dolor. Mai no va esmentar el nom de la dona, ni en els seus pensaments íntims. Era una dona sense cara —no l’havia vist mai i això hi ajudava— i sense nom. Una dona que havia temptat l’idiota del seu marit una nit que va sortir de copes amb els amics.

No se n’hauria assabentat mai si no hagués dut la jaqueta d’en Nick a la tintoreria. Per costum, va buidar-li les butxaques i hi va trobar un paquet de Durex buit.

«Només va ser una vegada, Angie», li havia dit, plorant. «Anava borratxo i vaig ser un estúpid. Perdona’m, sisplau. Us estimo molt a tu i en Patrick».

«Tinguem un altre fill», li havia xiuxiuejat al llit unes setmanes més tard. «A tu et faria il·lusió, oi que sí, Angie? Això ens tornaria a unir».

I així van concebre l’Alice. Com una tireta per al seu matrimoni.

El problema era que l’Angela no sabia si allò ja ho havia fet abans, el seu marit; o si ho continuaria fent després. Un lleopard no canvia mai els costums, li venia al cap sempre que en Nick arribava tard o sortia de casa durant una hora. Però si ho va tornar a fer, va anar més amb compte.

L’Angela va obrir els ulls quan en Nick arribava al final de la seva confessió. L’inspector seia a la vora de la cadira, sospesant cada paraula.

—Per què no ens ho havia dit abans, això, senyor Irving?

—No em semblava que tingués res a veure amb l’Alice —va respondre en Nick.

—I la dona amb qui va tenir l’aventura, tal com l’ha anomenat vostè?

L’Angela va tornar a tancar els ulls.

—Marian —va dir en Nick.

—Què més?

—No ho sé —va respondre—. Ja l’hi he dit, anava borratxo i va ser un error. Ella no té res a veure amb nosaltres ni amb la nostra filla. Per què m’ho pregunta, això? Per què furga tant en aquest tema?

—Hem de conèixer tots els antecedents, senyor Irving —va dir l’inspector—. Ho hem de saber tot.