56

Dilluns, 23 d’abril del 2012

Jude

La Jude s’estava tenyint les arrels —tapava els cabells grisos amb un tint que havia comprat a la farmàcia del barri— i pensava en quin vestit es posaria. Potser el negre de vellut, si és que hi cabia, però s’hauria de comprar mitges. I pintaungles. Se sentia jove per primera vegada en molts anys. Tenia una cita.

En Will li havia tornat a trucar. Havia estat a punt de no contestar el telèfon. No havia reconegut el número i es va pensar que potser era un venedor o un estafador, intentant plomar-la. Bé, en certa manera, havia sigut això.

—Hola, reina, com estàs? —va dir ell.

—Bé, Will —va respondre, captant el somriure en la seva veu.

—He pensat de trucar-te per veure si ja havies fet la teva donació al fons del centenari de la universitat. Ja arribem gairebé a la meitat del total previst.

Se n’havia oblidat. Era per això que li havia trucat principalment. No pas per ella. Sinó pels diners. Va apartar a una banda aquella idea desagradable.

—Perdona, Will. Avui mateix ho faré. M’alegro de tornar-te a sentir.

—Jo també a tu. Fas la mateixa veu de joveneta de sempre, Jude —va dir. I ella es va sentir més feliç del que s’havia sentit en molt de temps.

—On vius, ara? —va preguntar la Jude—. Encara t’estàs a Clapham?

—No, em vaig traslladar quan em vaig jubilar. Ara visc en un petit poble de Kent. Un lloc bucòlic. Tranquil com una mala cosa, potser massa i tot.

—Vaja, potser t’aniria bé animar-te una mica —va dir ella—. Per què no véns a la ciutat i sortim a sopar?

Ell va dubtar i ella es va sentir ridícula per haver-l’hi proposat, però abans de tenir temps d’excusar-se, ell es va aclarir la gola i va dir:

—Serà un autèntic plaer.

Van quedar per veure’s el següent dilluns en un dels antics locals que solien freqüentar a Victoria.

—Serà pràctic per a la combinació de trens —va dir ell.

Mentre la Jude es posava les arracades davant del mirall, va dir:

—Aquesta nit és la nit.

Ella va arribar primer, va sortir d’hora de casa per poder caminar a poc a poc per culpa del dolor al maluc, i ell va aparèixer minuts després a la finestra del restaurant tot mirant a dins.

Ostres, com t’has envellit, va pensar la Jude, quan el va veure.

En Will va travessar el restaurant i quan va arribar a la taula es va inclinar per fer-li un petó, després la va agafar per les espatlles i la va mirar bé.

—Segueixes igual de guapa, Jude —va dir.

—I tu segueixes sent un adulador —va replicar.

—Sí, però ja vaig perdent facultats —va dir ell, i tots dos van riure.

Un cop trencat el gel, van fer un repàs a través de les dècades durant l’amanida tricolor. Es van explicar experiències, van riure rememorant records compartits i van esquivar el motiu pel qual no s’havien vist més durant gairebé vint anys.

Però a mig plat de melanzane alla parmigiana, en Will va preguntar per l’Emma. Ella ja s’ho esperava.

—Així —va començar, mentre el cambrer els servia més vi—, l’Emma s’ha tornat a posar en contacte amb tu, o què?

—Sí, de fet sí. Fa un parell d’anys. De manera molt inesperada.

—Caram. I com està?

—Va fent. Està casada amb un home que podria ser el seu pare.

—Vaja —va dir ell—. Treballa?

—Sí. Al final va posar seny. Va trigar una mica, però va anar a la universitat quan ja tenia més de vint anys. Ara és editora de llibres. Treballa des de casa. Coses comercials, sobretot, però se’n surt prou bé.

—La veus gaire sovint?

—Sí. Bé, de tant en tant. Li vaig dir que m’havies trucat.

—Ah, sí? —va dir, mentre sacsejava la forquilla per fer caure un trosset de salsa de tomàquet. El va fregar a les estovalles amb el dit—. I què et va dir?

—Poca cosa —va respondre la Jude, recordant l’expressió glacial de l’Emma—. Deu ser difícil per a ella. Segurament se sent culpable per haver-se interposat entre nosaltres.

En Will va continuar menjant.

La Jude sabia què pensava. En Will havia intentat comprendre els canvis d’humor de l’Emma i el seu descens a l’angoixa de l’adolescència, però hi havia dies que era intractable.

—Sempre solies dir que ja ho superaria. Però esclar, se’n va anar abans que ho pogués fer —va dir, desarmada pel vi i per la proximitat d’en Will.

Ell va alçar el cap.

—A vegades em pregunto què hauria passat si ens haguéssim casat, tal com teníem planejat, Will —va afegir la Jude. No tenia gaire clar què esperava que respongués en Will, però s’hauria conformat amb un petit indici de la intimitat que havien compartit. Pels vells temps.

—Mmm —va dir ell—. Jo també.

La Jude no s’ho va creure. Només li estava seguint el corrent.

En Will la va mirar i ella va intentar fer un somriure, però se li va quedar encallat a mig camí.

En Will va allargar una mà tacada de tomàquet per donar uns copets a la d’ella.

—Escolta, va ser una època difícil per a tots plegats —va dir—. Jo t’estimava, Jude, però l’Emma ho va espatllar tot.

—Feia sis o set anys que era fora de casa quan tu te’n vas anar —va dir la Jude, en veu baixa.

—Sí, però suposo que el mal ja estava fet. Havia de marxar d’allà —va dir, mentre s’eixugava els llavis amb el tovalló.

—Sí —va dir ella. I anar-te’n al llit amb qualsevol, tan sols calia que respirés, va pensar.

Li van passar les ganes de menjar postres.