36

Dilluns, 9 d’abril del 2012

Kate

Estava furgant a dins de la bossa —«un pou sense fons», tal com l’anomenava l’Steve i tots els fotògrafs amb qui havia treballat— tot buscant un bolígraf que guixés quan el telèfon va sonar per segona vegada.

El nom d’en Bob Sparkes va aparèixer a la pantalla i va llençar la bossa a terra.

—Bob —va dir, massa alt.

—Perdona, que t’agafo en un mal moment? Vols que et truqui més tard?

—No, no —va dir la Kate—. Perdona, és que aquí està tot una mica revolucionat. Com va tot?

—Bé. Acabo de rebre un avís de l’inspector Sinclair. Hi ha una coincidència.

Per una fracció de segon, la Kate no va estar segura de si ho havia sentit bé.

Cap preàmbul, cap preliminar. Directe a la qüestió.

—Això és fantàstic! —va exclamar—. És increïblement collonut!

—Sí. Això més o menys ho aclareix tot —va dir l’Sparkes, amb un deix d’emoció a la veu, tot i els esforços per amagar-lo.

—Au, vinga, no em vinguis amb aires de policia cansat del món, Bob Sparkes —va dir la Kate—. Estàs tan satisfet com jo. Oh, Déu meu, ja veuràs quan l’hi digui a l’Angela! Ara mateix me’n vaig a Winchester per explicar-l’hi. M’enduré en Mick. Ens anirà perfecte tenir una foto del moment en què ho sàpiga.

—No t’esveris tant, Kate —va dir l’Sparkes, però ella ja no l’escoltava.

—Ho podem fer sortir al diari de demà. «Trobada l’Alice després de 40 anys», o potser «El moment en què una mare va trobar la seva filla…».

—Kate! —va insistir l’Sparkes.

—Perdona, Bob. Què em deies?

—T’estava dient que no t’esveris tant. L’inspector no l’hi dirà fins demà, a l’Angela. Vol esperar que li arribi tota la paperassa, i quan la tingui anirà a Hampshire en persona.

—Però m’has dit que hi ha una coincidència.

—Sí, els del laboratori li han trucat aquest matí per dir-l’hi, però aquest home és molt primmirat i vol tenir tots els resultats per escrit abans d’afirmar res. I això no serà fins demà.

—Oh, això és ridícul! —va deixar anar la Kate—. Què passaria si li truqués i li digués que m’he assabentat que les proves d’ADN coincideixen…?

—Doncs que sabria que tu i jo hem parlat, i me la carregaria de debò —va dir l’Sparkes, amb veu calmada—. Confio que et guardis la informació per a un altre dia.

—Però d’aquí a vint-i-quatre hores aquest home ja ho haurà dit a tothom —va dir la Kate—. Perdrem l’exclusiva, i ens ha costat molt trobar el vincle amb l’Angela.

L’Sparkes no va respondre. La Kate estava furiosa, però era conscient que no podia trair l’Sparkes revelant-lo com la seva font d’informació. Era un dels seus millors contactes i el necessitava. Hauria de pensar en alguna altra manera per fer xerrar els de la Metropolitana.

—D’acord —va dir, sense confirmar ni negar les seves intencions—. T’agraeixo molt que m’hagis trucat, Bob. Te’n dec una de grossa —va continuar, impacient per penjar—. Et mantindré informat.

En Terry era a la seva peixera, el despatx amb parets de vidre on el personal podia observar com renegava per telèfon amb el botó «mute» activat.

La Kate hi va entrar sigil·losament i va seure a la cadira de càstig al davant del seu cap.

—Què vols? —va preguntar, sense alçar el cap.

Merda, està de mal humor, va pensar la Kate. Té la depre del dilluns al matí i li durarà tota la setmana…

—Tinc una bomba —va dir la Kate, i ell va alçar el cap de seguida.

—Molt bé, sóc tot orelles, Kate —va dir.

—Es tracta del nadó enterrat a les obres de construcció.

Ell va sospirar.

—Ah, això —va dir.

—No sospiris, Terry. Hi ha hagut un avenç important, però tinc un problema i necessito el teu savi consell —va dir.

En Terry va assentir amb el seu cap savi i va tancar el portàtil.

—Endavant.

La Kate va fer una pausa. Fes-lo esperar, es va dir a si mateixa, comptant fins a cinc com la presentadora d’un concurs dolent de la tele.

—El nadó és l’Alice Irving. L’han trobat després de quaranta anys. Acabo de rebre una trucada que m’ho ha confirmat.

—Collons! —va dir en Terry. Era el seu millor compliment.

—Sí —va dir la Kate.

—Hem de guardar un espai al diari. On és la mare? —va preguntar en Terry, amb els ulls esbatanats de l’emoció mentre s’aixecava de la cadira per seure sobre la taula, pràcticament tocant el genoll de la Kate—. Un moment, quin és el problema? —va afegir, quan de sobte va recordar com havia començat la conversa.

—Doncs que ho hem de guardar fins demà o si no perdré el meu millor contacte.

Es va fer un breu silenci, i llavors en Terry va deixar anar un esbufec.

—Hòstia santa consagrada.

Es va aixecar i va començar a caminar amunt i avall per l’estança minúscula mentre digeria les conseqüències.

—Quanta gent ho sap? Els polis i els del laboratori. Una dotzena de persones, com a mínim. Això es filtrarà. És una història massa bona per deixar-la escapar.

La Kate va assentir. Sabia que diria això.

En Terry es va aturar, i quan va tornar a apuntalar el cul a la taula, estava molt seriós.

—Molt bé. Com podem aconseguir que ens ho confirmin sense emmerdar-hi el teu contacte? És una llàstima que en Gordon ja no hi sigui, ell ens ho hauria solucionat, això. Ni tan sols li puc trucar a casa, perquè se n’ha anat amb la Maggie a la Costa del Sol amb els diners de la liquidació.

—Hi estic treballant, Terry. Crec que l’Angela és la clau. Tornaré a anar a Winchester i li faré telefonar al policia que té la informació.

—Perfecte. Tu pots, Kate. Ets una periodista excepcional.

La Kate va somriure —amb modèstia—, però per dintre bullia de satisfacció.

—Gràcies, Terry. Però no en diguis res al director, de moment.

La felicitat es va esvair de cop de la cara d’en Terry.

—Què passa? —va preguntar la Kate.

—Res, que m’hauria agradat poder-li donar una bona notícia aquest matí.

—S’emprenyarà molt si es pensa que tenim la notícia i després ens hem de fer enrere.

—Sí, sí —va dir en Terry—. Truca’m cada hora. I revisa tota aquella informació en què heu estat treballant tu i el Noi Meravelles.

La Kate es va aixecar de seguida, satisfeta que tot hagués anat tan bé, i en Terry se li va acostar per abraçar-la. La Kate es va ruboritzar per aquell gest inesperat del seu cap. Normalment no era un home efusiu —sospitava que els executius durs de pelar li havien fet esvair l’efusió anys enrere—, però era evident que estava tan emocionat com ella.

Esperava que el redactor de successos no hagués vist l’abraçada. En trauria un bon suc. Però llavors va recordar que el redactor i el suc ja no hi eren. Gairebé el trobava a faltar. Hauria dit: «Què, ensabonant el cap? Que vols un augment de sou?».

Sí, com a mínim representa un dos per cent extra. Hauries d’intentar-ho, va dir a la cadira buida.