L’Església i el seu funcionament

La consolidació del cristianisme comportà l’aparició d’un nou poder dins del món imperial romà: l’Església. Com ja hem vist, el cristianisme era jeràrquic i aquesta jerarquia s’establia dins de la institució eclesiàstica. Inicialment, però, no fou així. La doctrina de Jesús defensava l’arribada imminent del regne de Déu i, per tant, les primeres comunitats cristianes no cregueren necessari establir una jerarquia o institucionalitzar el cristianisme. Una mica més endavant (especialment a partir de la primera guerra jueva d’època dels Flavis), s’anà fent evident que aquesta arribada no era tan immediata i, aleshores sí, els líders cristians començaren a veure la necessitat de crear una institució ben organitzada i jerarquitzada que permetés la consolidació i el creixement de la nova religió.

Aquesta nova Església i els seus membres tenien com a objectius principals la defensa de la doctrina i de la seguretat dels cristians, l’expansió de la doctrina i la conversió dels pagans i l’homogeneïtzació dels ritus i de les creences cristianes. Pel que fa als dos primers aspectes, la lluita contra la població pagana en serà l’exemple més clar. Respecte a l’homogeneïtzació del cristianisme, la principal arma de què se serviran els cristians seran sens dubte els escrits d’aquests pares de l’Església que posaran les bases doctrinals del cristianisme. Així, hi destacaran sant Agustí d’Hipona, sant Ambròs de Milà, sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, sant Ciril, sant Damas, sant Gregori Magne, sant Basileu de Cesarea o sant Atanasi. Les obres d’aquest autors tindran per comesa primordial crear una estructura doctrinal tancada i fixa que permeti orientar els fidels i controlar-los sota el jou de l’estructura eclesiàstica oficial. La primera actuació important d’aquests pares serà la creació del cànon bíblic sagrat i la persecució i destrucció de les obres apòcrifes. Ara bé, la gran lluita de l’Església s’entaularà contra les diverses heretgies que hi haurà al llarg dels segles III, IV i V. Consistiran en comunitats cristianes que divergiran del credo oficial a causa d’alguna diferència en la interpretació teòrica de la doctrina cristiana. Les més importants seran la donatista al nord d’Àfrica, la priscil·lianista a Hispània, la nestoriana a Síria i, fonamentalment, l’arriana, que s’estendrà per tot l’imperi però sobretot per les zones de contacte entre els pobles germànics. Per tant, cal subratllar que la doctrina cristiana que trobem avui dia en el si de l’Església catòlica no és originària dels primers moments del cristianisme, sinó que respon a un complex procés de debat entre diverses faccions cristianes, d’entre les quals s’acabarà imposant senzillament la més poderosa, és a dir, la que en el seu moment compti amb el suport de l’emperador, que la sancionarà i condemnarà aleshores les altres visions com a heretges. L’instrument per a dur a terme aquesta discussió i la condemna que se’n segueix serà la celebració de concilis ecumènics, el més famós dels quals va ser el de Nicea. Per tant, els emperadors tindran un paper molt destacat en la consolidació de la doctrina cristiana i l’exemple més clar serà el de Constantí, que convocarà concilis ecumènics a Roma (313), Arles (314), Nicea (325) i Tir (335).

Pel que fa a l’estructura d’aquesta Església, cal dir que s’adaptà a la civil de l’imperi, per tal de poder actuar amb més facilitat. Així, a cada ciutat s’hi adscrivia un bisbe, que era la principal figura de poder de l’Església. En els nuclis menors, s’hi establia un prevere. Podem trobar també bisbes al capdavant d’agrupacions rurals en aquelles zones menys urbanitzades. En general, l’estructura s’adaptava a les característiques de cada regió de l’imperi. Els bisbes de capitals de província eren reconeguts com a metropolitans i, per tant, tenien autoritat sobre la resta de bisbes de la província, mentre que existien ciutats com Roma, Constantinoble, Cartago, Antioquia o Alexandria que, per la seva importància, gaudien d’estatus especials. Aquestes províncies se subdividien en diòcesis: s’adaptaven, doncs, a la divisió administrativa de Dioclecià. El poder dels bisbes anà creixent a mesura que passaren els anys i, ja en els segles IV i V, podem dir que es constitueixen com un nou poder polític real que influirà sobre la persona de l’emperador i sobre les seves decisions i que competirà amb l’altre gran poder del moment, que és l’exèrcit, representat ara pels diferents generals d’origen bàrbar que controlen l’esfera militar de l’imperi. A més, l’Església començà a acumular una gran riquesa que permeté consolidar la seva situació com a òrgan de poder de gran influència. Aquesta riquesa començà a fer-se evident a partir de Constantí, que farà grans donacions i, per exemple, construirà la basílica de Sant Pere a Roma o la de Santa Sofia a Constantinoble. Les fonts d’aquesta riquesa seran de tres tipus:

• Béns immobles: representats per les diferents propietats de l’Església, especialment santuaris, esglésies i catacumbes.
• Rendes: a partir dels rendiments que oferien les diverses propietats agrícoles que tenia l’Església repartides per tot l’imperi. Pel que fa a les aportacions per part dels fidels, no serà fins al segle VI quan s’instauri el pagament d’una desena part de la collita a l’Església, si bé ja en aquest moment alguns autors cristians ho propugnaven.
• Donacions i legats: riqueses obtingudes a partir de les donacions i de les herències que aportaven els fidels a l’Església. Les fonts diuen que eren molt freqüents, i fins i tot parlen d’alguns bisbes com a vertaders «caçadors d’herències».

Tot plegat farà que algunes de les seus episcopals siguin realment molt riques, per exemple la seu de Roma, que al segle V tenia propietats extenses per zones com Itàlia, Sicília, Síria, Àfrica, Còrsega, Sardenya, Egipte, Dalmàcia o la Gàl·lia. No serà igual la situació del baix clergat, el qual no vivia en l’opulència, si bé gaudia d’algunes exempcions tributàries importants i de la possibilitat d’ascendir en l’estructura jeràrquica eclesiàstica fins arribar a exercir càrrecs importants. De fet, s’instituí una mena de cursus honorum eclesiàstic.

Per tant, al segle V l’Església s’ha consolidat plenament com un òrgan de poder, poderós des del punt de vista polític, militar i social. D’alguna manera, es produeix un procés en virtut del qual les estructures eclesiàstiques es van sobreposant a les estructures imperials. Tot plegat posarà les bases per a entendre el paper cabdal que passarà a exercir l’Església cristiana dins del futur món medieval.