La crisi de la República: les guerres civils i la fi d’un model

Els anys posteriors a la victòria en la Segona Guerra Púnica, la vida política de Roma es veié marcada pel punt màxim del domini del Senat i de les famílies preeminents de la nobilitas. Així, el govern de Roma quedà en mans d’unes poques famílies que es repartien el poder dins el Senat i que coparen les magistratures. Tot i així, aquest sistema provocà una intensa competència entre aquestes mateixes famílies per tal d’aconseguir controlar el poder i perpetuar-s’hi el màxim de temps possible. En aquest sentit, començaren a sorgir algunes figures que pretenien saltar el sistema de repartiment i distribució equitativa del poder tot acumulant més prerrogatives i càrrecs dels que la llei o la voluntat del Senat podien permetre. S’inicià, doncs, un període de lluites polítiques internes ferotges en les quals destacà un seguit de personatges que van mirar de trencar individualment aquest sistema de poder. Una bona part d’aquests personatges intentarà servir-se de la voluntat i del suport del poble per exercir pressió davant del Senat i aconseguir els seus propis objectius polítics. Per tant, s’iniciarà un període marcat per l’enfrontament entre aquests suposats defensors dels interessos del poble i el Senat mateix, oposició que acabarà per conduir Roma a tres guerres civils i a la caiguda definitiva del sistema republicà.

L’enfrontament de què estem parlant va tenir lloc dins els membres mateixos de la nobilitas i, per tant, no es pot igualar al que hi hagué entre patricis i plebeus en els primers temps de la República. En aquest sentit, tradicionalment s’ha fet la divisió d’aquesta batalla entre dos grups: els optimates i els populares. Val a dir que no eren partits polítics tal com els entenem avui dia, sinó tendències polítiques o grups d’opinió no estructurats.

• Optimates: eren aquells membres de la nobilitas que representaven la voluntat senatorial, contrària a qualsevol tipus de canvi dins de l’estructura econòmica, social i política romana que pogués debilitar els interessos de les classes oligàrquiques dominants.
• Populares: eren també membres de la nobilitas però apostaven per certs canvis i millores que havien d’afectar principalment el baix poble i que anaven en certa manera en contra dels interessos oligàrquics. La major part d’ells perseguia els seus propis objectius polítics i utilitzaven per a això mesures populistes que els donaven el suport incondicional del poble romà. És així com no se’ls pot considerar revolucionaris i, de fet, el bàndol senatorial els denominava demagogs. Les seves demandes eren recurrents i es basaven en les reformes agràries i frumentàries, el vot secret, la revisió dels deutes, el dret d’associació, l’extensió del dret de ciutadania, etc.

Aquest enfrontament marcarà el darrer segle d’existència de la República, i donarà peu a un dels períodes més complexos i interessants de la història de Roma. El primer episodi d’aquest conflicte, però, serà el de les reformes dels Gracs.