L’enfrontament entre els patricis i els plebeus

Tot aquest procés de formació de magistratures i d’assemblees només té sentit si es contextualitza dins de l’enfrontament dur i continuat que hi hagué entre els patricis i els plebeus durant tota l’Alta República i durant la República Mitjana. Abans que res cal entendre què era cada grup:

• L’ordre patrici es considerava constituït pels membres d’aquelles gentes que havien estat originàries en la formació de Roma en època monàrquica. Per tant, descendien dels primers patres o senadors, inclosos dins d’una aristocràcia senatorial. A partir d’aquí, els seus descendents formaven per línia hereditària part d’un mateix grup definit per uns avantatges determinats en l’àmbit de la vida pública i per l’accés privilegiat a certs càrrecs públics. Tot i així, cal dir que la identificació dels patricis amb els senadors no és totalment correcta i, si bé tots els patricis podien arribar a ser senadors, no tots els senadors eren patricis. En general, segurament els patricis eren aristòcrates que destacaven per la seva riquesa ja durant la monarquia i que, després de la caiguda monàrquica, s’atorgaren uns certs privilegis i el domini de les principals magistratures republicanes. De fet, no fou fins a mitjan segle V en què es consolidà aquest procés quan passaren a controlar exclusivament el consolat.
• La plebs era el conjunt de ciutadans no patricis de Roma. El problema és que no sorgí de forma paral·lela al patriciat. Així, en el moment en què els patricis començaren a formar-se com a grup amb uns objectius comuns, encara no existia un grup coherent que es pogués anomenar plebs. Serà a partir de l’inici de la República quan el grup plebeu començarà a existir com a tal. Resulta realment difícil establir amb claredat qui conformava aquest grup plebeu. Segurament de forma genèrica se’l podria anomenar les classes humils de Roma, incloent-hi pagesos, artesans urbans i altres classes humils urbanes, però també comerciants enriquits o camperols suficientment rics per pagar-se l’armament militar i servir a la infanteria pesada. Tot plegat farà que, malgrat el caràcter heterogeni dels seus membres, la plebs arribés a un objectiu comú: fer front al poder i als abusos del patriciat, ja fos per poder arribar a exercir càrrecs polítics, ja fos per poder millorar les condicions de vida.

El primer enfrontament entre els dos grups se situa tradicionalment el 494 aC, any de l’anomenada primera secessió. Aquest any, i en plena lluita contra els pobles llatins, un grup de plebeus que formaven part de l’exèrcit decidí no participar en el combat i retirar-se al Mont Sacre, com a queixa pels deutes acumulats i pels abusos dels grups dominants. Allí, crearen quasi un estat alternatiu amb la seva pròpia assemblea (el concilium plebis) i els seus magistrats (els tribuns de la plebs). Es creà, doncs, el que la historiografia anomena un Estat dins de l’Estat. Finalment, Agripa Meneni aconseguí convèncer els revoltats de tornar a la ciutat però aquest punt marcà l’inici d’un procés de conflictes continuats entre patricis i plebeus, enfrontaments en els quals aquests darrers aniran aconseguint progressivament més drets i més privilegis. De fet, això estarà marcat pel procés de tancament del patriciat a partir del 485 aC, any en què es definí el grup de forma més clara i en què se’n depuraren els elements més propers a la plebs. Aquesta situació donarà lloc a una segona secessió de la plebs el 471 aC i comportarà l’anomenada Lex Publilia, en la qual es formalitza el procediment de votació en l’assemblea de la plebs i, d’alguna manera, se l’oficialitza, a la vegada que els tribuns de la plebs són escollits de forma ja oficial.