L’ascens de Màrius i la reforma militar

Així, els fets de les reformes gracanes inicialment no semblà que tinguessin gaires repercussions, però, com hem vist, el poder incontestable del Senat es veié minvat per les actuacions dels germans Gracs. Davant d’això, s’entrà en un període de lluites internes en què un seguit de personatges polítics s’aprofitava del suport del poble per aconseguir els seus propis objectius. Aquests individus trobaran els seus contrincants entre les files senatorials, contràries a qualsevol tipus de canvi. La primera d’aquestes figures en emergir serà la de Gai Màrius (157-86 aC), que, gràcies a les seves actuacions militars, aconseguirà un poder i una influència política mai no vistos abans en un sol home a Roma. Era un homo novus, sense ancestres senatorials, però gràcies a la seva carrera militar es promocionà ràpidament en l’àmbit polític i el 108 fou nomenat cònsol. La seva ascensió fou propiciada per dos conflictes:

• La guerra de Jugurta: Jugurta era el nebot del rei de Numídia, tradicional aliada romana des de la Segona Guerra Púnica. A la mort del rei, aquest cedí el regne als seus dos fills, però Jugurta no hi estigué d’acord i els atacà. Malgrat la intervenció romana, Jugurta matà un dels fills i assetjà l’altre a la ciutat de Cirta. Finalment prengué la ciutat i matà tots els seus ciutadans, fins i tot un bon nombre de mercaders italians. Aquesta situació forçà la reacció del Senat, pressionat pels equites, i s’envià a Màrius per solucionar la situació. Cap al 105 aC, Màrius derrotà Jugurta, pacificà la Numídia, i, de resultes de tot plegat, aconseguí ser reescollit com a cònsol.
• La guerra contra cimbres i teutons: eren dos pobles germànics que iniciaren una dura incursió per la Gàl·lia i que arribaren a Hispània i a la mateixa Itàlia. Sembraven el terror i cap general no era capaç de frenar-los. Finalment, Màrius, que havia estat escollit cònsol per cinquena vegada consecutiva (per primera vegada en la història de la República), fou encarregat de fer front als bàrbars, i els derrotà totalment el 101 aC.

Per tant, el prestigi polític i militar de Màrius cap al 100 aC era extraordinari, com també la influència que tenia. La seva principal aportació, però, fou la reforma que féu de l’exèrcit romà. Fins aleshores es reclutava per conscripció, en un sistema basat en les riqueses dels ciutadans, que s’havien de pagar el seu propi armament. Això afectava principalment les classes mitjanes i baixes camperoles, que havien d’abandonar el camp per anar a lluitar en campanyes llarguíssimes lluny de casa. Davant d’aquesta situació, Màrius introdueix un canvi bàsic: passa a reclutar voluntaris. Així, les classes més desfavorides podien accedir a l’exèrcit, amb l’armament que l’Estat els proporcionava, com a vàlvula d’escapament o de millora social i econòmica. D’aquesta manera, es crea a Roma el que s’ha arribat a anomenar un exèrcit proletari, format bàsicament per ciutadans pobres de l’àmbit urbà però sobretot rural. Aquest sistema tingué tres conseqüències bàsiques:

• La democratització de l’exèrcit, ja que es redueixen les distàncies socials entre la gran massa de les tropes.
• La necessitat de recompensar aquestes tropes voluntàries per la seva actuació. Així, els generals hauran de recompensar-les no solament amb el botí, sinó que, a partir d’ara, la principal promesa per tal de guanyar-se’n el favor serà la de terra, l’obtenció de parcel·les de terreny per conrear a partir de la fundació de noves colònies i de nous municipis. Aquest pas representarà l’arribada de l’exèrcit professional a Roma.
• Al seu torn, aquestes promeses de recompensa faran que els exèrcits passin a ser totalment dependents d’un general determinat i no de l’Estat. Deuran fidelitat només a aquell que els guia i els promet terres. Aquesta situació, òbviament, serà molt perillosa i desembocarà en les posteriors guerres civils.

Per tant, les reformes de Màrius marcaran de forma clau la formació del futur exèrcit imperial.