Les reformes provincials

Com ja hem vist, el 27 aC es realitzà un nou repartiment de les províncies i quedaren dividides en senatorials i imperials. Les senatorials (inicialment Sicília, Sardenya i Còrsega, Il·líria, Macedònia, Acaia, Àfrica, Creta i Cirenaica, Bitínia i el Pont, i la Bètica) estaven dirigides per governadors nomenats pel Senat per sorteig. Eren procònsols i passaven un any en el càrrec amb funcions civils i jurídiques. Les imperials (Gàl·lia, Gàl·lia Narbonesa, Tarraconense, Lusitània, Síria, Cilícia i Xipre) estaven sota la direcció de governadors designats per l’emperador (els legati Augusti pro praetore). Eren escollits també dins de l’orde senatorial i assumien igualment funcions civils i jurídiques, però a la vegada militars. Es mantenien en el càrrec tant com volgués l’emperador. Eren les províncies més militaritzades i amb més homes i recursos. A aquestes cal afegir Egipte, que serà un cas especial ja que estava governada per un prefecte d’origen eqüestre i era propietat privada de l’emperador atesa la seva importància clau. En realitat, tot i aquesta divisió, August mantenia el control sobre totes les províncies en virtut del seu imperium maius. Les seves actuacions reformadores i reorganitzadores a les províncies seran fonamentals i, en molts casos, posaran fi a les situacions anteriors i en marcaran l’evolució posterior. Les províncies es dividiran internament en unitats territorials jurídiques anomenades conventus, que tindran una capital pròpia seu de l’administració judicial. Serà amb August amb qui es potenciarà realment el procés d’integració de la població provincial dins del món romà, allò que, de forma poc clara, s’ha denominat la romanització. Aquest procés pretendrà especialment la integració de les elits indígenes en el sistema social, polític i econòmic romà. Per a fer-ho, August se servirà de diferents mètodes, com ara la creació de colònies i municipis, la concessió de la ciutadania romana i llatina a petits grups clientelars, l’assentament de veterans, la centuriació i reorganització de territoris, la institució del culte imperial o la creació o reforma de vies, per exemple la via Augusta.