La religió romana
Abans que res, serà útil fer una introducció breu sobre la religió romana per tal d’entendre quin fou l’impacte que les creences cristianes tingueren en la població pagana. La religió romana partia de la premissa que era possible saber quina era la voluntat dels déus, de tal manera que els seus ritus anaven enfocats a intentar desxifrar-la. A partir d’aquí, s’establia una clara divisió entre la consulta privada i pública d’aquests déus. Així, hi havia un cert marge de llibertat en el culte privat, mentre que, en canvi, el culte públic, al l’actuació política de Roma i estava fortament institucionalitzat. En realitat, la religió pública romana es podria considerar com a política i, de fet, el principal òrgan religiós era el Senat, mentre que els càrrecs sacres eren una magistratura més inclosa dins del cursus honorum. Sobre les activitats en què es dividia aquesta religió pública, Ciceró n’esmenta tres: els ritus (festivitats que es repartien al llarg de tot l’any), els auspicis (observació de les aus) i els prodigis (anàlisi d’allò que excedeix els límits naturals, que resulta extraordinari).
En general, des d’època monàrquica, la religió romana es caracteritzà per ser politeista, amb un panteó religiós clarament influenciat per etruscs i grecs. De fet, al llarg de tota la seva història Roma anà acceptant nous déus estrangers dins del seu panteó, per tal de guanyar-se’n el favor. Així, trobem exemples molt clars com l’atracció de divinitats etrusques o, potser el cas més conegut, la introducció de la deessa oriental Cíbele. Per tant, una de les principals característiques de la religió romana, i una de les diferències més notables entre aquesta i el cristianisme, és precisament el sincretisme, que li permetia acceptar bona part de les divinitats dels pobles que anava conquerint. Una altra gran diferència afectava l’exercici d’aquesta religió. Així, mentre que el cristianisme té «missioners» i persones que pretenen convertir la població a la nova experiència espiritual, a Roma això no té sentit, ja que la «comunitat de fidels» s’identifica plenament amb la comunitat de ciutadans. És a dir, com a ciutadà de Roma o de l’imperi Romà, hom es vinculava forçosament als ritus i als cultes religiosos de Roma o de l’imperi, car existia un lligam indissoluble, com ja hem comentat, entre allò polític i allò sagrat. És en aquest sentit com hem d’interpretar el que serà el principal confrontament entre pagans i cristians, que es donarà a partir de l’Alt Imperi i que té a veure amb el culte imperial. Així, a partir d’August, s’institueix la veneració de la persona de l’emperador. El governant passa a ser pràcticament una divinitat més i es propugna des de la propaganda imperial un seguit de ritus de culte a la figura de l’emperador per tal de facilitar la integració de les províncies i dels seus habitants al concepte de princeps i d’imperi global. De fet, quan l’emperador mori, passarà a ser automàticament divinitzat i, fins i tot, alguns emperadors, com Calígula, rebran l’apoteosi en vida. Tot aquest procés anirà in crescendo a partir del Baix Imperi, amb l’aparició del Dominat, de tal manera que la figura de l’emperador esdevindrà essencialment la d’una divinitat a la Terra. Aquesta concepció xocarà frontalment amb la visió monoteista dels cristians, de tal manera que bona part de les persecucions decretades contra aquest col·lectiu s’explicaran no tant per la seva concepció religiosa (ja hem dit que Roma era molt oberta pel que fa al culte privat de cada persona i de cada regió de l’imperi) sinó per la negativa dels cristians a retre culte a l’emperador.