Les guerres llatines

Durant la monarquia, els reis ja havien expandit el domini romà per una part del Laci. Tot i això, Roma hagué de fer front a un seguit de ciutats o de comunitats que rebutjaven aquesta expansió i que pretenien el control de la regió lacial. Estaven agrupades en una coalició que s’ha denominat Lliga Llatina. Resulta difícil de precisar-ne els membres o els límits i les condicions que implicava. Les comunitats llatines, però, sí que tenien una llengua comuna, un dret comú, una mentalitat comuna, unes pràctiques religioses comunes, etc. I, en el camp militar, ja des de la caiguda de la monarquia, representaren un problema per a Roma, que les hagué de derrotar a Àrsia el 504 i, especialment, a la batalla del llac Regil el 496 aC. Finalment, les victòries romanes portaren a la signatura del foedus Cassianum (493 aC), anomenat així en honor del negociador romà: Espuri Cassi. El pacte era bilateral i tenia les condicions següents:

• S’hi establia una pau perpètua entre els dos bàndols.
• Es creava una aliança militar per la qual tots dos havien d’oferir-se suport mutu en el cas que un dels dos fos atacat.
• No es podia permetre el pas d’enemics de qualsevol de tots dos.
• Els botins de les batalles s’havien de repartir.
• Les tropes lluitaven en unitats separades dirigides per un general romà.

Segurament aquesta aliança respongué sobretot a una necessitat defensiva davant de tot un seguit de pobles itàlics que amenaçaven la integritat del Laci, com ara els sabins, els eques i els volscs. Així, els volscs conqueriren a l’inici del segle V tot el Laci meridional, mentre que els sabins atacaren la zona nord-est i a l’est se situaren els eques. Aquests pobles protagonitzaran diferents campanyes al llarg de tot el segle V, amb alguns episodis destacats com el de Cincinnat contra els eques el 458 o la gran victòria romana contra eques i volscs a la batalla de l’Àlgid el 431 aC. A partir d’aquesta data sembla que aquests pobles s’anaren establint de forma més pacífica i deixen d’aparèixer a les fonts. El conflicte amb els llatins, però, no acabarà al segle V sinó que es reprendrà al IV amb més virulència, quan aquests es revoltaren, segons Livi, perquè se sentien tractats per Roma més com a súbdits que com a aliats. El conflicte s’inicià el 341 aC però Roma infligí ràpidament dures derrotes als enemics, de tal manera que el 338 tota la Lliga Llatina havia estat sotmesa i castigada. La conseqüència directa d’aquests fets fou la dissolució de la Lliga i de les diferents comunitats independents, de tal manera que tots aquests pobles quedaren vinculats directament a Roma però amb diferents estatus jurídics:

• Algunes comunitats passaren a rebre la ciutadania romana completa.
• D’altres, obtingueren només la ciutadania romana sine suffragio, és a dir, sense dret a la participació política.
• Finalment, la majoria de les comunitats llatines rebé el dret llatí, que implicava restriccions com, per exemple, la manca de drets polítics a Roma.