El decemvirat i la Llei de les XII Taules

El gran moment d’inflexió d’aquest període formatiu de les institucions romanes i de les relacions entre patricis i plebeus durant el segle V fou l’anomenat decemvirat. Les fonts (especialment Livi i Ciceró) afirmen que els problemes partiren de l’exigència dels plebeus de codificar i publicar les lleis, que fins aquell moment no estaven consignades per escrit, fet que beneficiava clarament qui ostentava el poder judicial, el qual era en mans dels patricis. Així, el 462, el tribú Gai Terentil Arsa inicià la protesta que durà més de deu anys. Finalment, s’arribà a un acord i s’envià una comissió a Atenes a fi d’estudiar les lleis de Soló. El 451 els dos bàndols decidiren suspendre la constitució i nomenar deu magistrats amb poders consulars perquè redactessin un codi de lleis que servís per regular les relacions entre ciutadans. Tenien el poder màxim en l’àmbit judicial i religiós i eren inapel·lables. Els cònsols i els tribuns van dimitir en favor dels decemvirs, els quals eren patricis. El seu càrrec durà un any, durant el qual redactaren deu taules de lleis. L’any següent foren succeïts per deu magistrats més, entre els quals ja hi havia plebeus, que feren dues taules més. Aquest segon any, però, marcà l’inici de dissensions internes importants i, al final del càrrec, els decemvirs no van dimitir, de manera que s’inicià una mena de tirania. Davant d’això, el 449 aC es donà una nova secessió de la plebs a l’Aventí (tercera secessió): els deu decemvirs (anomenats els deu Tarquinis) foren enderrocats i es restaurà la constitució mitjançant un pacte entre grups que fou ratificat per un seguit de lleis recollides per la Llei Valèria-Horàcia.

Aquest relat segurament és en part llegendari i no se’n pot contrastar la total autenticitat. Ara bé, és indubtable que aquesta Llei de les XII Taules marcà fortament tot l’aparell legal de Roma durant la resta de la República. No podem considerar-la un codi legal sinó una successió de normes de tot tipus, algunes de les quals ja existien amb anterioritat. En general, pretenien el pas d’un dret consuetudinari a un dret per escrit, sense que això hagués de significar la igualtat jurídica dels ciutadans. Les lleis presentaven la forma de prohibicions curtes i taxatives i moltes vegades de caràcter ambigu. Curiosament no tracten sobre dret públic i constitucional, sinó sobre dret privat i centrat en temes com la família, el matrimoni i el divorci, l’herència, la propietat i transmissió dels béns, les agressions a les persones i als seus béns, els deutes i l’esclavitud. Aquestes lleis aporten alguns indicis interessants. Per exemple, mostren que l’esclavitud existia com a institució a Roma i que hi havia esclavitud per deutes o nexum. En el camp econòmic, documenten que Roma seguia tenint una base principalment agrícola. En l’àmbit social, demostraven que la base de la societat romana era la família, en la qual exercia un domini total el paterfamilias, que tenia dret de vida i de mort sobre els seus membres. Una altra relació social bàsica que refereix la Llei de les XII Taules és la que s’estableix entre el patró i el client. Consisteix en un lligam entre ciutadans poderosos i ciutadans humils o pobres basat en l’intercanvi mutu de favors, de beneficis i de serveis. Normalment, els patrons eren personatges poderosos que oferien protecció a grups humils a canvi de respecte i suport (fides). Finalment, també a des del punt de vista social, destaca la llei que prohibeix el connubium (matrimoni) entre patricis i plebeus, de tal manera que s’intentava evitar l’apropament o la barreja entre els dos grans grups socials oposats. Segurament això era una resposta dels patricis als plebeus davant les creixents demandes d’aquests per accedir al poder polític i, especialment, al consolat. Tot i que no beneficiïn directament els plebeus, les XII Taules són claus perquè consignen les lleis per escrit i posen fi així a l’arbitrarietat judicial. Per una altra banda, però, remarquen les diferències socials en la mesura que eviten l’apropament entre patricis i plebeus i, a la vegada, distingeixen els grups socials d’acord amb les seves possessions. Així, es diferencia entre els adsidui (terratinents capaços d’exercir el servei militar) i els proletarii (que no tenien res més que els seus fills, sense terres).

Pel que fa a les Lleis Valèries-Horàcies, foren una mena de lleis «proplebees» per compensar la manca de millores reals en el decemvirat. Així, es confirmà el càrrec i la inviolabilitat dels tribuns i edils de la plebs; també es recuperà el dret d’apel·lació dels ciutadans (rogatio) i finalment s’atorgà caràcter legal als plebiscits. Durant els anys següents, es dugueren a terme diverses reformes administratives que mostraren la continuïtat del conflicte com, per exemple, la creació de la qüestura el 447 o de la censura el 443 aC. Potser, però, el fet més important serà la Llei Canuleia del 445, en què el tribú Canuleu aconseguí derogar la prohibició de matrimonis entre patricis i plebeus però no obtingué l’accés dels plebeus al consolat. A canvi, es crearà la figura del tribú militar amb potestat consular.