Les fonts

Aquest període que emmarca la fundació i el període monàrquic, tal com s’esdevé en altres grans ciutats i civilitzacions, està rodejat d’una part mítica que es barreja amb les dades objectives que ens aporta l’arqueologia. Trobem, però, que la principal informació utilitzada per parlar d’aquesta època són els autors clàssics mateixos, grecs i romans, que donen una visió d’aquest període que difícilment podem comprovar de manera fiable. Amb tot, trobem alguns autors fonamentals a l’hora de conèixer el naixement i l’evolució de Roma. En primer lloc, cal destacar Titus Livi, el principal historiador romà, autor d’una obra bàsica intitulada Ab urbe condita, de la qual només s’han conservat 35 llibres, que narra l’evolució de Roma des de la fundació fins a l’any 9 aC. Livi era un autor d’època augustal, per tant, de la fi del segle I aC i l’inici del segle I dC. De la mateixa època destaca també Dionís d’Halicarnàs amb la seva Història antiga de Roma, que s’ha conservat fins al relat de l’any 443 aC. Són les nostres dues fonts principals. També, però, ressalta Ciceró (orador del segle I aC), amb el seu De Republica, on fa una petita digressió sobre l’evolució del sistema polític romà des dels inicis de l’urbs. Altres autors grecs, com ara Plutarc (a cavall entre els segles I i II dC) amb les seves vides de personatges (Ròmul o Coriolà) o Estrabó (entre els segles I aC i I dC) amb la seva Geografia, aporten dades importants sobre el període. Igualment, Tàcit (entre el segle I i el segle II dC) proporciona alguna informació sobre la Roma arcaica i les seves característiques. Finalment, també cal esmentar la tradició antiquària, de la qual Varró (entre el segle II aC i el segle I aC) serà el gran paradigma. En general, totes són informacions difícils de contrastar i que només l’arqueologia permet validar històricament; això no obstant, segueixen sent utilitzades com a font primordial per al relat històric d’aquest període.