Els orígens mítics

La fundació de Roma per part de Ròmul l’any 753 aC (segons Varró) és un relat mític i segurament no té una contrastació en la realitat històrica. La llegenda afirma que Ròmul i Rem eren fills de Rea Sílvia, filla, al seu torn, del rei d’Alba Longa Numitor; per línia materna eren descendents d’Eneas, l’heroi troià que fugí de la seva pàtria després de la derrota que li infligiren els aqueus, el fill del qual, Ascani o Iulus, fundà la ciutat d’Alba Longa i hauria donat nom a la gens Iulia. Numitor havia estat destronat pel seu germà Amuli i aquest, volent evitar que sortissin més pretendents al tron, convertí Rea Sílvia en verge vestal. Tot i així, la jove quedà embarassada i tingué dos bessons. Aleshores, per ordre del rei, els nadons foren llençats al riu. Finalment, arribaren al costat del Palatí, on foren recollits i alletats per una lloba i, posteriorment, adoptats per un pastor i la seva dona. En arribar a l’edat adulta, passaren a dirigir un grup de pastors guerrers i bandolers però, en haver descobert la seva vertadera identitat, atacaren Alba, enderrocaren Amuli i decidiren crear una colònia pròpia al lloc on havien estat salvats. Fou així com fundaren Roma. A partir d’un auguri decidiren que Ròmul fundaria la ciutat i llauraria el perímetre de la ciutat (a partir d’un ritu etrusc). Però Rem no hi estigué d’acord i entrà de manera sacrílega en el perímetre, raó per la qual fou assassinat pel seu germà. Per tal de tenir prou colons, Ròmul es veié obligat a acollir dins la nova fundació bandits, pobres, pròfugs, etc. Majoritàriament aquests eren homes solters i, per això, decidiran dirigir-se cap al poble sabí i raptar-ne les dones (en el famós episodi del rapte de les sabines), fet que iniciarà un conflicte al qual es posarà fi amb un acord d’unió dels dos pobles sota el govern dels seus dos reis: Ròmul i Titus Taci. Després de la mort d’aquest darrer, Ròmul quedarà com a únic monarca i regnarà durant molts anys en suposada pau i felicitat.

Aquest, òbviament, és un relat mític que no es donà històricament però que aporta moltes dades interessants per a conèixer els orígens de Roma, com, per exemple, el caràcter mixt i de barreja de cultures que caracteritzà el naixement de la ciutat. Ara bé, només l’arqueologia ens pot mostrar la realitat dels processos que van succeir. Així, Roma se situa a la zona del Laci, conegut en l’antiguitat com el Latium Vetus, una zona de turons i de petites elevacions entre els Apenins i fins a la plana costanera tirrena. Roma, concretament, estava situada en una sèrie de turons sobre el Tíber, en una situació fàcilment defensable, amb aigua fresca i amb un accés còmode al mar. A més, controlava les principals vies d’accés cap a la Itàlia central, com la via Salària o la via que creuava el Tíber anant des de l’Etrúria fins a la Campània. Els primers indicis d’ocupació permanent a la zona de Roma són del 1000 aC aproximadament: un seguit de sepultures d’incineració trobades al fòrum. N’hi ha també a la resta del Laci i per això s’han considerat un element característic de l’anomenada cultura lacial. Aquesta es caracteritza en les primeres fases només pel ritu funerari i els aixovars documentats, formats per objectes de ceràmica i de bronze dins d’un contenidor circular ceràmic i enterrats en un pou. Concretament, la primera fase aniria del 1000 al 900 aC i correspondria a la cultura protovil·lanoviana. El nom de la cultura vil·lanoviana ve de la localitat de Villanova, prop de Bolonya, on es descobrí una necròpolis d’incineració que marcà les característiques d’una cultura protohistòrica que s’estengué per l’Etrúria, la Campània, l’Emília Romana i la Lucània, i que influí també sobre el Laci. De fet, fou la base per a la posterior cultura etrusca.

La segona fase de la cultura lacial (900-770 aC) marca l’entrada de la zona dins l’edat del ferro i la informació arqueològica n’és molt més destacada, amb jaciments importants com Osteria dell’Osa, Anci, Sàtric o Laurentina. En aquest període es combina inhumació i incineració, essent aquesta darrera reservada a un grup determinat amb estatus major. Per tant, tot indica que hi hauria un inici de jerarquització social mínima. Això no obstant, sembla que encara parlaríem d’una societat basada en una economia agrícola i ramadera sense gaires possibilitats d’acumular excedents. Els poblats eren de tipus aldea i normalment estaven agrupats en zones específiques, per exemple, a Roma, en el Palatí, el Capitoli i el Quirinal. Al final, però, d’aquesta segona fase, es produeix un procés de sinecisme d’aquests poblats, que s’uneixen per conformar nuclis més grans com el de Gabios a Castiglione del Lago o a la mateixa Roma, on l’àrea habitada s’estengué cap al Capitoli i al Fòrum i on a l’Esquilí s’establí una necròpolis. Sorgirien, doncs, nous nuclis ja més destacats però encara de tipus protourbà i formats bàsicament per cabanyes de palla i tovot. Això presenta alguns problemes interessants perquè aquest moment (ca. mitjan segle VIII aC) és aquell en què la tradició fixa la fundació de Roma per Ròmul. Així doncs, tot i que és obvi que estem parlant d’una llegenda i que la ciutat com a tal no existia en aquest moment, el relat sí que podria ser un reflex d’aquesta creació del nucli primitiu format per la unió dels diferents poblats dels turons que posteriorment desembocaran en la fundació de Roma.

La fase següent del període lacial, el Lacial III (770-730 aC), no comportà grans canvis i no serà fins a l’etapa que segueix, el Lacial IV o període orientalitzant antic i mig (730-630 aC), quan es donaran els canvis bàsics per a aquesta zona. Es denomina orientalitzant perquè el procés evolutiu de les regions italianes s’hi veu afectat i accelerat per les influències orientals i, especialment, per les gregues. No podem oblidar que aquest és el moment en què s’inicia la colonització grega a Itàlia, amb la fundació de Pitecusa cap al 770 aC i, poc després, de Cumes. Aquests contactes comportaran innovacions importants, com per exemple:

• Noves formes ceràmiques complexes i la introducció del torn.
• Un reforçament dels grups aristocràtics representats per les estirps familiars o gentes, els quals començaran a acumular la riquesa provinent sobretot del comerç.
• L’aparició de les tombes de cambra, relacionades amb la jerarquització social.
• La introducció de la llengua escrita durant el segle VIII a partir de l’alfabet grec.

Per tant, es produeix un seguit de canvis i d’innovacions dins del món cultural, religiós, social i econòmic, clau per a entendre l’evolució de les societats itàliques i que sobretot tindran repercussió en dues zones bàsiques: l’Etrúria i el Laci mateix. En aquest sentit, aquestes dues zones seran el millor exemple del gran canvi que té lloc en l’àmbit polític durant el segle VII: l’aparició de les ciutats estat. Hem vist que el procés s’inicia ja en el segle VIII però serà cap a mitjan segle VII quan, en zones com Tarquínia, Ceres o Veïs, a l’Etrúria, els conjunts de poblats de cabanyes s’uneixen per donar forma a veritables nuclis urbans. El cas de Roma també està força ben estudiat arqueològicament:

• Cap al 650 les cabanyes de la via Sacra i del sector de l’Equus Domitiani van ser destruïdes per donar lloc al primer fòrum. Cap al 625 s’amplià la zona per instaurarhi el primer Comici.
• A l’extrem oriental del fòrum es documenta l’edifici públic més antic, la Règia, que s’interpreta com una possible residència dels monarques.
• Cap al 600 aC, a l’altre extrem del fòrum es crea la Curia Hostilia, primer palau del Senat.
• Cap al 580 es reestructura el Comici i s’hi crea, a sota, un santuari, el Lapis Niger, amb un altar, una columna i una pedra que té una inscripció en llatí arcaic. Segurament era un santuari dedicat a Vulcà, tot i que s’ha interpretat com la tomba de Ròmul.
• També s’han trobat dipòsits votius de la primera meitat del segle VI en un temple de Vesta o als turons del Capitoli i el Quirinal.
• En el Fòrum Boari (punt de mercat boví que es reunia des de temps immemorials) s’eliminen les cabanyes i es crea un santuari abans del 600 aC.
• A la vessant nord del Palatí es duu a terme una reordenació i construcció de grans cases particulars durant el segle VI.
• En el Capitoli, es conserva la fonamentació d’un gran temple arcaic erigit en honor de Júpiter i construït pels Tarquinis.

Per tant, tot plegat mostra que Roma, entre la fi del segle VII i l’inici del VI, passà de ser un primitiu poblat de cabanyes a ser una comunitat vertaderament urbana, amb edificis monumentals i temples. Segurament encara s’hi conservava un nombre important de zones de cabanyes, però ja hi havia altres punts residencials de més nivell, amb edificacions fetes de pedra, les quals anaren progressivament deixant de banda les construccions en materials peribles i l’organització irregular del nucli, amb l’entrada d’una planificació urbanística més regular. D’aquesta manera, cap al 500 aC, Roma ja devia ser una de les ciutats més destacades, des del punt de vista urbanístic, de tota la Mediterrània occidental.