La lluita contra els etruscs i la destrucció de Tarent

A la darreria del segle IV aC s’iniciarà un conflicte entre Roma i diverses ciutats etrusques de l’interior desencadenat arran de l’atac per part d’aquestes de la ciutat de Sutri. Roma respongué a la demanda d’ajuda del nucli, s’enfrontà als etruscs, i els derrotà en diverses campanyes que es prolongaren per l’Etrúria sencera i per l’Úmbria. D’aquesta manera, podem dir que en el moment del canvi de segle Roma ja dominava tota la Itàlia central mitjançant una xarxa densa de ciutats sotmeses, aliades i de colònies de nova fundació. La submissió definitiva d’Itàlia, però, arribarà després de l’enfrontament amb les ciutats gregues del sud de la Península i, sobretot, amb Tarent. Es tractava de la ciutat més poderosa del sud d’Itàlia i se sentí amenaçada quan Roma començà a intervenir en els assumptes de la zona. Així, els romans havien anat a ajudar la ciutat de Turis davant l’atac dels lucans, i posteriorment també feren tractats amb Regi, Locres i Crotona. Tarent i Roma també havien signat un tractat anteriorment, el 303, en el qual fixaven uns límits d’influència que no podien travessar. Roma trencà aquests límits el 282 aC i s’inicià el conflicte. Davant la superioritat en força de Roma, Tarent realitzà un acte que era bastant habitual dins les ciutats gregues de la Magna Grècia: demanar ajut a una potència grega, en aquest cas el rei hel·lenístic de l’Epir, Pirrus Aquest arribà a Itàlia amb un poderós exèrcit que infligí diverses derrotes als romans, les quals, però, li van comportar tantes pèrdues que foren considerades més aviat derrotes (unes victòries, per tant, pírriques). De fet, Plutarc recull la frase que digué Pirrus a un soldat quan aquest el felicità per la victòria: «Una altra victòria contra els romans i estem perduts». D’aquesta manera, Pirrus pogué constatar la potència militar de Roma, urbs que, gràcies al seu sistema colonial i d’aliances, tenia uns recursos humans pràcticament inesgotables davant de l’exèrcit hel·lenístic. Atesa la situació, Pirrus es retirà a Sicília, però l’aliança entre cartaginesos i romans que allí hi havia l’obligà a retornar al continent, on fou derrotat definitivament a Benevent el 275 aC; aleshores abandonà immediatament Itàlia. Un cop el camí era lliure, Romà emprengué la conquesta de la Magna Grècia, i destruí Tarent el 272 aC. L’esclafament d’una rebel·lió sorgida entre samnites, lucans i brucis, que acabà el 262 aC, marcà la fi de la conquesta de la Península i la unificació definitiva d’Itàlia sota el poder romà.