La derrota del politeisme
El paganisme no desaparegué sense més ni més: diversos emperadors intentaren, per exemple, donar un nou impuls a les pràctiques politeistes enfront del cada cop més poderós cristianisme. El problema és que la crisi de la figura imperial i les constants i importants derrotes que visqué Roma durant el Baix Imperi feren que la imatge del panteó romà, tan associat a la comunitat cívica imperial, perdés prestigi progressivament, de tal manera que la població se n’anés allunyant cada cop més i comencés a cercar altres elements espirituals en els quals pogués trobar consol i amb els quals pogués reconfortar-se. Aquests elements espirituals els foren aportats per cultes que venien d’Orient i per les religions soteriològiques, la principal de les quals fou el cristianisme.
Així, dins d’aquest context comença a emergir a partir de la fi del segle II una religió com és el cristianisme, que destaca per ser excloent i individualista (s’hi entrava per decisió pròpia) i que començarà a generar una important discussió dins dels àmbits filosòfics i religiosos pagans, en els quals destacaran les invectives de personatges com Llucià o Cels. Això demostra que durant les dinasties Antonina i Severa els cristians ja eren una força important i capaç de ser una alternativa seriosa al paganisme. És en aquest sentit que hem d’entendre les obres de cristians com Tertul·lià o Orígenes, que responen a les invectives paganes i critiquen durament el paganisme mateix. La principal acusació dels pagans era, òbviament, la de rebutjar l’imperi i trencar amb la religió de la pàtria (ateisme i impietat), anant en contra dels interessos de Roma i de l’emperador. Resulta també xocant la posició de la dona durant aquests primers segles, car és elevada a una situació pràcticament similar a la de l’home. A partir del segle IV, però, l’Església mateixa s’encarregarà d’expulsar la dona de qualsevol funció destacada de l’activitat litúrgica, de manera que es posa fi a qualsevol intent de millora del seu estatus social. El problema de tots aquests tractats i atacs d’autors pagans és que una bona part no s’ha conservat per causa de la repressió duta a terme pels cristians mateixos en mans dels emperadors com Constantí o Teodosi, que contribuïren a la caiguda del paganisme tot perseguint i destruint les seves obres principals (aquesta purga també afectarà els escrits cristians considerats apòcrifs).
De fet, els actes contra els pagans començaran a ser més habituals que no pas els actes contra els cristians, amb una inversió de fets força significativa. Així, ja Constantí promulgà algunes lleis contra les pràctiques paganes, i el seu fill Constanci II prohibí la celebració de sacrificis i ordenà el tancament dels temples pagans. Això anà acompanyat de certes actuacions violentes contra edificis pagans, si bé, en general, podem dir que durant el segle IV el paganisme seguia viu en sectors importants de la societat romana i que bona part dels dignataris romans eren encara pagans, tal com posa en relleu l’epigrafia. L’exemple més clar d’aquest enfrontament entre paganisme i cristianisme, el trobarem sota el govern de Julià, anomenat l’Apòstata (361-363 dC), el qual intentarà frenar l’avenç cristià i reconstituir la societat romana mitjançant un retorn al culte del panteó clàssic. Així, reobrí els temples pagans, prohibí l’ensenyament als mestres cristians i reforçà la posició dels sacerdots pagans com a punts clau al voltant dels quals s’havia de reimplantar la ideologia pagana a les comunitats cíviques. La realitat, però, és que aquesta era una reforma impossible i que Julià s’anà trobant amb unes ciutats en què la major part de la comunitat estava ja convertida al cristianisme i que conservaven només unes comunitats paganes minoritàries i indolents. Per tot plegat, el seu moviment fou un fracàs i es pot dir que es tractà de l’últim intent seriós de posar fre al progrés del cristianisme a l’imperi. De fet, els seus successors (Valentinià I i Valent) revocaren totes les seves disposicions anticristianes.
El cop definitiu al paganisme, però, el donà Teodosi I amb les seves legislacions favorables als cristians. Aquestes lleis prohibiren totalment la celebració de rituals pagans, ja no sols en l’àmbit públic sinó també en l’esfera privada. D’aquesta manera, el paganisme passà a ser directament perseguit i les forces cristianes aprofitaren aquesta situació per atacar els temples i les comunitats paganes, de manera que es produïren enfrontaments directes entre les dues faccions que acabaran amb banys de sang a ciutats com Tessalònica o Alexandria. El darrer moviment contra el cristianisme, el protagonitzarà l’usurpador Eugeni, que serà definitivament derrotat per Teodosi a la darreria del segle IV, amb la qual cosa morí l’última esperança de restauració pagana. A partir d’aleshores el paganisme es mantingué com un tipus d’espiritualitat residual i el cristianisme es consolidà com la religió predominant a tot l’imperi.