La Primera Guerra Púnica (264-241 aC)

El 264, els mamertins instal·lats a Messina demanaren ajuda als romans davant l’atac de Hieró de Siracusa. Anteriorment, aquests ja havien demanat ajuda als cartaginesos, que havien establert una guarnició a la ciutat. En aquest moment, Roma, però, enviarà la flota dirigida pel cònsol Api Claudi i expulsarà la guarnició cartaginesa. No està clar qui fou el culpable de l’inici de l’enfrontament. De fet, algunes fonts indiquen que un tractat previ havia establert els límits d’influència de cartaginesos i romans, de tal manera que ni els cartaginesos podien accedir a Itàlia, ni els romans a Sicília. Per tant, segons això, Roma degué trencar el tractat; els romans, però, afirmen que anteriorment Cartago havia enviat una flota per ajudar Tarent en les guerres contra Roma. Per tant, no es pot saber qui tingué la culpa inicialment sinó que degué existir un seguit de tensions prèvies que portaren de forma irremeiable a l’enfrontament entre les dues potències pel control d’un punt clau de la Mediterrània central com era Sicília. En el cas romà, sembla que els interessos de la classe dirigent, formada en part per membres de la poderosa elit comercial campana, van tenir molt a veure amb l’inici del conflicte, juntament amb les necessitats purament estratègiques i les expectatives d’obtenir grans botins. Sigui com sigui, el conflicte ja havia començat i el 263 Roma envià els dos cònsols amb quatre legions a Sicília. El seu primer moviment fou atacar Hieró de Siracusa, el qual finalment oferí una aliança amb Roma, i va trencar d’aquesta manera els pactes amb Cartago. El primer enfrontament clau tingué lloc a Agrigent, ciutat que Roma posà sota setge i que fou durament defensada per un exèrcit cartaginès dirigit per Hannó, el qual finalment caigué; la ciutat va ser presa el 261 aC. El gran desavantatge romà, però, es trobava en la diferència de potencial en les batalles navals. Davant d’això, Roma creà una flota del nores en un temps rècord i la dirigí cap a Sicília. Tot i els fracassos inicials, Roma obtingué importants victòries de forma ràpida i, per exemple, el 256, a la batalla d’Ecnomus, derrotà la flota cartaginesa, fet que permeté als romans un primer desembarcament a les costes africanes, tot i que aquest acabà amb una derrota total el 255 aC. Les lluites se succeïren i a partir del 251 Sicília tornà a ser el camp de batalla, després de la presa de Panormus (la Palerm actual) pels romans. L’exèrcit cartaginès, però, oferia una gran resistència i obtingué importants victòries gràcies, per exemple, a la utilització d’elefants en les batalles; no serà fins al 250 aC quan Roma pogué trobar la forma de derrotar-los. El 249 aC Roma patí una derrota naval important en intentar prendre la ciutat de Drèpan, a la vegada que fracassà en el setge de Lilibeu. Cap al 248 es produí una aturada del conflicte de dos anys, un cop establertes les posicions romanes a terra i les cartagineses al mar i sense que es veiés un final proper. Finalment, Roma tornà a preparar una nova flota i infligí una derrota definitiva el 242 aC a les illes Eguses (dites també illes Àgates), de manera que es posà fi al conflicte. Aleshores es firmà l’anomenada Pau de Lutaci amb unes clàusules molt dures:

• Cartago havia d’abandonar Sicília i les illes entre Sicília i Itàlia.
• Els presoners de guerra romans havien de ser retornats sense pagar indemnitzacions.
• Cartago havia de ferse càrrec de les indemnitzacions de guerra i pagar a Roma més de 3000 talents durant deu anys.