La crisi del segle III dC

Tradicionalment, s’ha observat el període amb què s’inicia el Baix Imperi com un moment de crisi econòmica generalitzada. Així, la historiografia ha parlat fins a la sacietat d’aquesta suposada crisi del segle III que, d’alguna manera, marcaria la tendència a la inestabilitat econòmica present durant tot el Baix Imperi. Aquesta crisi tindria com a base una davallada demogràfica causada per les constants guerres i epidèmies; l’abandonament gradual del camp arran de les dures condicions de vida; la caiguda de la producció i de les relacions comercials; una inflació i una devaluació monetària extraordinàries, o una crisi aguda sobre les ciutats i els seus grups socials i econòmics a causa sobretot de la dura política fiscal imperial. Avui dia, els darrers estudis tant arqueològics, com literaris, epigràfics, numismàtics o papirològics sembla que comencen a rebatre aquesta visió de conjunt, de manera que tot indica que hauríem de començar a matisar fortament el concepte de crisi aplicat al segle III i al Baix Imperi en general.

• Pel que fa a la davallada demogràfica, si bé pot ser coherent amb el context de l’època, marcat per les innumerables batalles i guerres internes i externes i també per les duríssimes epidèmies (les més importants, de pesta, durant els regnats de Marc Aureli i de Deci), en realitat no hi ha indicis que permetin confirmar-la. De fet, cap autor d’aquest període no parla clarament d’un descens demogràfic brusc. Ben al contrari, si pensem en les grans reformes militars de Dioclecià i de Constantí, que comportaren un augment substancial de les tropes romanes, no sembla que aquestes mesures encaixin gaire bé amb un context de despoblament o d’una població greument disminuïda. A tot això, cal afegir l’arribada progressiva de poblacions germàniques que s’instal·laran de mica en mica dins de l’imperi i que passaran a ser utilitzades com a tropes o com a mà d’obra agrícola.
• Quant a l’abandonament del camp, de nou sembla que hi ha indicis que permeten matisar-lo. Així, l’arqueologia demostra que el camp sempre seguirà estant poblat i que, fins i tot, el nombre de vil·les en alguns casos augmentarà. El que succeeix és que es produeix un canvi de model productiu, en virtut del qual un nombre força elevat de les antigues vil·les que havien funcionat des d’època republicana i altimperial foren abandonades o remodelades dins del nou context productiu. Així, es produirà un procés de concentració agrària que farà que hi hagi menys vil·les però més importants, i això no ha d’implicar forçosament una disminució de la població agrícola, sinó una redistribució d’aquesta.
• Sobre la caiguda de la producció i de les relacions comercials, som clarament davant d’un fals historiogràfic. Així, l’arqueologia mostra clarament indicis d’una elevada producció agrícola per bona part de l’imperi però especialment pel nord d’Àfrica. Sabem que els camps d’aquesta zona són altament productius i que els seus productes s’estendran veloçment per tot l’imperi, de manera que envairan els mercats. A la vegada, per tot l’imperi s’han documentat grans vil·les baiximperials, els magatzems de les quals en molts casos mostren capacitats mai no vistes fins aquest moment, fet que denota una quantitat de producció importantíssima. Pel que fa al comerç, les exportacions africanes i també orientals deixen ben palès que les vies comercials eren plenament actives i es trobaven en un moment esplèndid. Potser, però, l’exemple més clar i paradigmàtic són els diferents derelictes recuperats pel Mediterrani d’aquesta època, que contenien grans carregaments de productes com ara oli, vi, salaons, ceràmiques, etc., mostra clara que l’activitat comercial continuava per tot l’imperi. Potser el fenomen més destacat en aquest aspecte serà una creixent regionalització i descentralització del comerç, un procés que ja s’havia iniciat durant l’Alt Imperi i pel qual Itàlia i Roma deixaren de ser els centres d’arribada i redistribució dels productes comercials per esdevenir una zona més dins del gran mercat mundial. Així, els productes ja no tindran una destinació bàsicament italiana, sinó que les diferents províncies comerciaran entre elles de forma intensa, activa i lliure.
• Respecte a la inflació i la devaluació de la moneda, en aquest cas sí que podem afirmar que foren un fet històric innegable. Així, les reformes monetàries ben documentades d’Aurelià, de Dioclecià o de Constantí són una prova irrefutable de l’existència d’aquesta greu problemàtica. L’exemple més important de la pujada progressiva dels preus, el tenim en el ja comentat intent de Dioclecià de crear per a tot l’imperi una llista de preus màxims dels productes. Aquesta reforma, però, fracassà com la resta i el resultat fou que els productes de primera necessitat sortiren de les vies de compra oficial, de manera que acabaren al mercat negre. Així doncs, la inflació serà un problema que afectarà l’economia imperial durant tot aquest període i que cap emperador no serà capaç de frenar de manera efectiva. De fet, la solució més típica fou la creació de nous tipus monetaris devaluats per tal de poder generar més moneda amb menys cost per a l’Estat. Cal esmentar, en aquest sentit, l’aurelinià o el solidus. Ara bé, aquesta devaluació no afectà de la mateixa manera totes les zones de l’imperi i, per exemple, províncies frontereres com la Pannònia en patí més les conseqüències atesa la necessitat de disposar de grans quantitats de moneda per poder pagar les tropes. Tot i això, el que resulta clar és que l’imperi Romà durant el Baix Imperi era una societat plenament monetària i on es va seguir encunyant un nombre molt gran de moneda, car era l’agent bàsic de l’intercanvi comercial.