Els reis de Roma

Les fonts ens parlen de l’estructura política de Roma per aquest moment tot denominant-la monarquia. Tot i així, de nou estem davant un període en el qual resulta difícil poder establir amb fiabilitat quins fets són reals i quins no. Ja hem vist que el primer rei mític de Roma, Ròmul (753-717 aC), segurament no existí mai. De fet, probablement és molt més fiable la història relativa a les institucions i a les estructures que no pas la que fa referència a personatges i a esdeveniments concrets. Això sí, resulta segur que Roma fou regida durant els seus primers moments d’existència per un sistema monàrquic. També sabem que no eren uns monarques típics, sinó que havien de ser proclamats no pas de forma hereditària sinó després d’un període d’interregnum (en què els senadors mantenien el poder) i de l’elecció per part de l’assemblea mitjançant una lex curiata. Els reis romans foren set. A la llista encapçalada per Ròmul, cal afegir-hi:

• Numa Pompili (716-674 aC) i Tul·lus Hostili (673-642 aC): són dos estereotips antitètics, el primer pacífic i devot i el segon bel·licós i guerrer. No sabem si foren personatges històrics i els seus fets són mig llegendaris i fruit de reconstruccions posteriors. Així, Numa Pompili es considera el creador de les grans institucions religioses estatals, com el calendari i els col·legis sacerdotals. En canvi, Tul·lus Hostili és el que suposadament destruí Alba Longa (episodi relacionat amb el mite dels Horacis i els Curiacis). Tot i el vel llegendari que envolta la història d’aquest monarca, sí que sembla que la zona dels monts Albans serà incorporada per Roma durant l’època monàrquica i, per tant, podria haver-hi un reflex d’una realitat històrica.
• Ancus Marci (641-617 aC) i Luci Tarquini Prisc (616-578 aC): són uns personatges potser més històrics que els anteriors, especialment Tarquini. Ancus era d’origen sabí, nét de Numa. Fou el primer constructor d’un pont sobre el Tíber (el pont Sublici) i destacà militarment pel fet d’haver estès el domini romà fins al mar i haver-hi creat el port d’Òstia, a la desembocadura del riu Tíber. Per la seva banda, Tarquini era en part d’origen etrusc i realitzà importants transformacions constitucionals, augmentà el nombre de senadors i cavallers i creà jocs i espectacles públics. Fou l’impulsor de la Cloaca Màxima. Igualment derrotà els sabins, els llatins i els etruscs.
• Servi Tul·li (578-534 aC): és sens dubte el més complex de tots els monarques. De fet, trobem diverses versions de la seva obra. Sabem que accedí al poder de forma irregular però que dugué a terme reformes significatives, com la reorganització del cos de ciutadans; construí temples i edificis públics i prengué decisions importants en política exterior.
• Tarquini el Superb (534-509 aC): fou el que denominaríem un tirà. Assassinà el seu predecessor i fou considerat un monarca cruel, però, a la vegada, atorgà a Roma el paper de gran urbs i de potència de la Itàlia central. Destacà sobretot per la construcció del gran temple de Júpiter Capitolí.

Tota aquesta visió tradicional parteix de problemes importants de base com, per exemple, que se succeeixin només set reis en un període de 240 anys o que es parli de monarques en el segle VIII, quan sabem que la ciutat com a tal no sorgeix fins a la segona meitat del segle VII. Per tant, el relat segurament parteix d’una mitificació global. Seria més coherent pensar en una monarquia entre el segle VII i l’any 500, o en l’existència de bastants més reis. Una visió força clàssica és la que divideix el període monàrquic entre els quatre primers reis, que serien semillegendaris i respondrien a un moment preurbà, i els tres darrers, que sí que serien històrics i governarien en una ciutat ja plenament formada. Per tant, s’incideix molt en el paper clau dels Tarquinis i especialment en el canvi que significà el regnat de Tarquini Prisc. En realitat, resulta més probable la idea que la monarquia com a tal sorgís a les acaballes del segle VII, just quan es desenvolupa la ciutat estat, ja que els fets que ens aporten les fonts sobre els reis demanen una organització política, social i militar que és inherent a l’evolució i a la consolidació d’aquesta ciutat estat. De la mateixa manera, segurament el paper principal de la transformació de la ciutat de Roma s’ha d’atorgar més aviat a Servi Tul·li.