La conquesta de la Mediterrània oriental

La victòria sobre Cartago obrí Roma de forma definitiva a la conquesta de tot el Mediterrani. A partir d’aquest moment, no existí cap rival realment prou poderós per fer front als romans ni per terra ni per mar. D’aquesta manera i de forma progressiva, Roma s’anà involucrant en la política interna d’alguns dels estats que tenien algun tipus d’influència dins de l’àrea mediterrània. Bàsicament, la seva actuació al principi era diplomàtica, fonamentada en ultimàtums i ambaixades de caràcter coactiu. Aquesta actitud romana es podria qualificar d’arrogant i partia de la premissa de la superioritat militar per tal de controlar estats inferiors. És, segurament, la mostra més clara d’aquest imperialisme agressiu que marcarà els dos segles i escaig que van de la Primera Guerra Púnica a les reformes augustals.

Els principals patidors d’aquesta tàctica seran els regnes hel·lenístics. Formats després de la disgregació de l’imperi d’Alexandre, havien estat més d’un segle lluitant entre ells per repartir-se les esferes de poder de la zona oriental. A partir de les acaballes del segle III i ja en un moment en què estaven força afeblits, veuran com Roma començarà a intervenir a la zona. Principalment, el modus operandi de Roma consistia a actuar en resposta a les demandes d’ajut de petits regnes hel·lenístics que se sentien amenaçats davant les pretensions expansionistes de monarques dels regnes més grans. A partir d’aquí, Roma utilitzava aquesta excusa per enfrontar-se directament amb aquests grans regnes a fi de limitar-ne el poder i reduir-ne l’esfera d’influència. Podem parlar, essencialment, de quatre grans etapes expansives de Roma, que la portaran al domini total de la Mediterrània oriental:

• Les guerres macedòniques: Roma començà a interessar-se per la zona a causa de les incursions il·líries a la costa adriàtica. Davant d’això, decidí una primera intervenció directa amb les dues guerres il·líries. Aquesta nova situació féu que els estats grecs comencessin a alinear-se o bé al bàndol romà o bé al bàndol cartaginès. En aquest sentit, serà clau l’accés al tron macedoni de Filip V, que, com hem vist, pactà amb Anníbal, fet que provocà la reacció immediata romana. Començà així la Primera Guerra Macedònica (211-205 aC), en la qual Roma pactà amb els etolis i s’enfrontà a Filip. Acabà amb la pau de Fenice, en virtut de la qual Filip mantingué els seus territoris però Roma s’introduí a la zona tot obtenint-hi alguns pobles i ciutats. Filip, això no obstant, no quedà satisfet: intentà expandir-se per l’Egeu, derrotà Pèrgam i els rodis, prengué Samos i pactà amb el rei selèucida contra Egipte. Davant d’això, Rodes i Pèrgam demanaren ajut a Roma, que atacà el sud de Grècia i inicià així la Segona Guerra Macedònica (201-197 aC). Roma derrotà Filip a la batalla dels Cinocèfals, el confinà a Macedònia i concedí la llibertat a tots els grecs. El conflicte a la zona es mantingué calmat fins a l’arribada al poder de Perseu, que cercà suport a Grècia i recuperà els seus territoris, de manera que trencà el pacte amb Roma. Aleshores, Roma atacà i s’inicià la Tercera Guerra Macedònica (172-168 aC), en la qual Perseu fou totalment derrotat a Pidna i Macedònia es dividí en quatre repúbliques. La resolució definitiva del conflicte macedoni tingué lloc el 146 aC amb la derrota de la Lliga Aquea i la destrucció de Corint. Macedònia passà a ser província romana, mentre que la resta de Grècia s’hi convertirà el 27 aC amb el nom d’Acaia.
• Les guerres contra Antíoc III: el regne selèucida fou el que mantingué un major nombre de territoris de l’imperi d’Alexandre. A la darreria del segle III aC, però, s’havia vist molt reduït en extensió. Ara bé, l’ascens al poder del monarca Antíoc III canvià aquesta dinàmica amb un regnat de caràcter ofensiu que posà Roma en estat d’alerta, especialment després d’haver avançat per l’Àsia Menor en contra d’alguns aliats romans, com eren Pèrgam i Rodes. El conflicte contra Antíoc (197-188 aC) esclatà quan els etolis demanaren l’ajuda del monarca contra Roma. Aquest ocupà Grècia però fou derrotat consecutivament a les Termòpiles, el Mionès i ja de forma definitiva a Magnèsia. Fruit d’aquesta derrota se signà la Pau d’Apamea, que significava la pèrdua de l’Àsia Menor per part dels selèucides i a favor dels aliats romans i, en realitat, la desaparició definitiva de la força selèucida dins l’àmbit internacional.
• Les guerres mitridàtiques: a poc a poc, Roma s’anà imposant a l’Àsia Menor, una zona ja controlada per aliats després de la Pau d’Apamea. La situació s’accelerà el 133 aC quan l’últim rei de Pèrgam cedí el seu regne en herència a Roma, de manera que en sorgí la província romana d’Àsia. A partir d’aquí, Roma passà a interessar-se pel control definitiu de tota la regió, però es trobà amb una resistència dura i inesperada en la figura de Mitridates. Aquest era el rei del regne del Pont (113-65 aC) i ràpidament aconseguí el control de tota la mar Negra, fet que alertà Roma. En el moment en què Mitridates conquerí Bitínia i Capadòcia, Roma intervingué i s’inicià la Primera Guerra Mitridàtica (89-85 aC), en la qual Mitridates aconseguí expulsar els romans de l’Àsia i conquerí tota l’Àsia Menor, amb l’obtenció fins i tot del suport de diversos estats grecs. Finalment, l’arribada de Sul·la significà la derrota del rei asiàtic i el seu retorn a l’Àsia Menor. En la Segona Guerra Mitridàtica fou Roma qui atacà el Pont (83 - 81 aC) sense gaire èxit. Finalment, el conflicte renasqué quan el rei de Bitínia, en morir, cedí el regne a Roma. S’inicià així la Tercera Guerra Mitridàtica (73-63 aC) en què inicialment s’imposà Mitridates però finalment fou derrotat per Pompeu el 66 aC. Pompeu, doncs, annexionà tota l’Àsia Menor de forma definitiva però, no prou content amb això, i veient la debilitat del regne selèucida, en deposà l’últim rei i creà així la província de Síria. Finalment, també envaí Judea.
• Egipte i les guerres civils: el cas de l’Egipte ptolemaic és especial, ja que no es donà un enfrontament armat directe per sotmetre’l sinó que es veié involucrat dins dels conflictes interns que sacsejaren la República tardana. Així, Cleòpatra VII intentà treure profit de la situació, atraient primer Cèsar i després Marc Antoni, per intentar mantenir el poder egipci en el context internacional. La derrota d’aquest darrer a Actium davant d’Octavi el 31 aC representà el fracàs d’aquest objectiu i l’annexió com a província romana de l’últim gran regne hel·lenístic.

Per tant, Roma, en dos segles, aconseguirà conquerir tots els regnes de la conca mediterrània amb una barreja d’activitat diplomàtica i d’acció armada, que serà la marca característica d’aquest imperialisme romà, sancionat de forma oficial amb la constitució de l’imperi a partir de la victòria d’Octavi August. Aquest procés, però, naixerà dels conflictes interns de Roma i caldrà que hi hagi tres guerres civils i altres greus conflictes durant l’època tardorepublicana per poder arribar-hi.