La Tercera Guerra Púnica (149-146 aC)

Durant els anys següents, Cartago anà recuperant-se de mica en mica. Així, es pogué rearmar i el 151 acabà de pagar les indemnitzacions. Igualment, s’enfrontà amb els númides, aliats de Roma, pel control del territori africà. Tota aquesta situació, juntament amb l’actitud d’alguns senadors romans clarament decidits a destruir Cartago per evitar el renaixement d’un enemic important sobretot des del punt de vista econòmic (cal recordar especialment Cató, i la seva famosa frase: Carthago delenda est), portà Roma a plantejar una guerra d’extermini que comportarà un setge de tres anys, la destrucció de la ciutat, la venda com a esclaus dels seus habitants, la declaració del territori cartaginès com a ager publicus i l’abandonament de la zona. A la vegada, aquest territori es constituirà com la província romana de l’Àfrica Proconsular. Pel que fa a la Numídia, val a dir que continuà sota el govern de reis aliats de Roma, amb excepcions com Jugurta, i fou finalment annexionada com a província a les darreries del segle I aC.

Pel que es refereix a Hispània, cal recordar que, després de l’expulsió dels cartaginesos, Roma no abandonà aquest territori, sinó que se n’apoderà per explotar-ne els recursos econòmics. D’aquesta manera, el 197 el dividí en dues províncies: la Ulterior i la Citerior. Aquesta situació inicià una revolta general que hagué de ser sufocada per les campanyes de Marc Porci Cató. A partir d’aquest moment, la història d’Hispània es caracteritzarà per un procés d’enfrontament constant entre les tropes romanes i els diversos pobles indígenes, que a poc a poc aniran sent sotmesos en conflictes com ara les guerres celtibèriques o les guerres lusitanes. La conquesta definitiva arribarà amb la submissió de càntabres i asturs el 19 aC per part d’August.