La dinastia Severa (193-235 dC)

Septimi Sever instaurà la seva pròpia dinastia, que serà la última de l’Alt Imperi. Ja s’hi començaran a veure els primers indicis dels canvis que marcaran el Baix Imperi i posarà fi a algunes de les prerrogatives de l’època antonina, com ara la successió per adopció.

SEPTIMI SEVER (193-211 dC): els primers anys del seu regnat es caracteritzaren per la recerca de la seva consolidació en el govern, que no es donà de forma definitiva fins a la derrota de Clodi Albí el 197 dC a Lió. El govern de Septimi Sever fou clarament autoritari: restablí l’ordre a Roma i a l’imperi després dels problemes dels darrers anys del govern de Còmmode; fet que li valgué l’estima del poble.

• Les relacions amb el Senat foren dolentes, ja que en limità el poder i es basà en el suport de l’exèrcit. De fet, dugué a terme diverses depuracions senatorials per poder introduir en aquest cos polític alguns senadors addictes a la seva causa.
• L’exèrcit, doncs, fou la base del seu poder. Després de depurar les cohorts pretorianes així que arribà al poder, concedí a les forces militars tot un seguit de privilegis, com ara un augment del sou de les tropes o el permís per als legionaris i els auxiliars de casar-se amb les seves parelles (que eren no legítimes). Es pot dir que Septimi Sever interpretà correctament la situació política en veure que, a Roma, qui controlava l’exèrcit tenia el poder, ja que l’exèrcit era el poder.
• En el camp econòmic, intentà frenar els greus problemes d’inflació amb una disminució del pes de les monedes, sense poder arribar a solucionar la crisi econòmica.
• Quant a política exterior, destacà per les campanyes victorioses contra els parts (197-199) que permeteren una altra vegada la creació de la província de Mesopotàmia, controlada per un prefecte d’ordre eqüestre. Hagué també de fer front a revoltes importants a Britània i Germània.

Els darrers anys del seu regnat estigueren marcats per la revolta britànica, el problema successori i les persecucions contra els cristians. Morí finalment el 211 a Eboracum (la York actual) i nomenà successors als seus fills Geta i Caracal·la.

CARACAL·LA (211-217 dC): tot i la brevetat del seu regnat, Caracal·la deixà dues reformes importants que cal tenir molt en compte per a la posterioritat. Consolidat en el poder el 212 dC després de fer matar Geta, realitzà una reforma jurídica i una altra de monetària:

• La Constitutio Antoniniana: consistí en la concessió de la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l’imperi. Era conseqüència de l’evolució lògica de les concessions de ciutadania anteriors però no deixava de tenir un aspecte revolucionari ja que igualava la situació jurídica de tots els provincials. No se sap exactament l’objectiu d’aquesta decisió però es defensa que fou presa per interessos fiscals, ja que així es podia augmentar la taxació a tots els nous ciutadans de manera que es recuperés el depauperat fisc imperial.
• La reforma monetària: crearà un nou nominal, l’antoninià, una moneda de plata que substituïa el denari més o menys amb el mateix valor. La moneda s’imposà i es mantindrà fins a època de Dioclecià, però no servirà per solucionar els problemes d’inflació.

En el camp militar, dirigí algunes empreses contra els germànics però la seva principal guerra fou contra els parts, sobre els quals obtingué alguna victòria. La seva impopularitat féu que fos assassinat en el seu campament, i que es produís una usurpació per part de MACRÍ (217-218 dC), emperador de govern breu, ja que fou deposat per les tropes i derrotat i mort el 218 dC, any en què fou nomenat emperador un altre membre de la dinastia Severa, HELIOGÀBAL (218-222 dC). També aquest emperador durarà molt poc en el govern i la manca de suport de les cohorts pretorianes significà la seva fi i el nomenament d’un nou emperador, ALEXANDRE SEVER (222-235 dC), que governà dirigit per la seva mare i la seva àvia (Júlia Mamea i Júlia Mesa, respectivament) i que dugué a terme l’últim intent de recuperar el prestigi perdut de Roma. Intentà sanejar les finances retallant despeses militars, fet que li valgué l’enemistat de l’exèrcit. Igualment, féu reformes jurídiques i religioses, respectant els cristians. S’enfrontà a l’imperi Persa Sassànida, acabat de néixer, amb èxit, però, quan estava lluitant contra els germànics, una revolta militar li llevà la vida.

Amb la mort d’Alexandre, acaba el període conegut com a Alt Imperi i s’inicia el període de l’anarquia militar, en què l’exèrcit passarà a dominar directament la situació política proclamant i deposant de forma constant els emperadors. Aquest període representarà una mena d’interregnum que incidirà en les directrius que desembocaran en el Baix Imperi i en les noves característiques que li són pròpies.