Les institucions republicanes

Tot i les dificultats, de nou, que trobem per contrastar la historicitat d’aquest relat (cal que ens fixem en la coincidència de dates entre la fi de la monarquia i la caiguda dels Pisistràtides a Atenes), sembla clar que a la fi del segle VI o al començament del V es produeix un canvi important a Roma que comportà una transformació política i el pas cap a un sistema de tipus republicà. Estudiar l’evolució de les institucions republicanes és quelcom complex ja que significa analitzar un procés llarg i canviant que varia en funció de les lluites socials internes però també segons l’evolució de la política exterior. Primer, doncs, farem un resum de les institucions republicanes i, després, intentarem situar-les dins del procés històric general.

Bàsicament, el govern republicà es dividia en dos grups: les assemblees i les magistratures. Inicialment, després de la caiguda de la monarquia, aquests grups estan representats per tres estaments: els dos cònsols, els comicis centuriats i el Senat. Posteriorment, les característiques i les funcions dels comicis aniran variant i sorgiran noves assemblees, a la vegada que noves magistratures. Aquestes institucions es poden dividir en grups depenent de les característiques que els són pròpies. Així, podem parlar de magistratures ordinàries (la majoria) o extraordinàries (la dictadura), majors (el consolat, la pretura i la censura) o menors (l’edilitat i la qüestura) o d’institucions de caràcter patrici o plebeu (el tribunat de la plebs). Pel que fa a les magistratures ordinàries, aquestes tenien unes característiques comunes:

• Col·legialitat: eren exercides per dues persones o més a la vegada.
• Electivitat: eren càrrecs escollits, ja fos pels comicis centuriats en el cas de les magistratures majors, ja fos pels comicis tribunats en les magistratures menors.
• Temporalitat: eren limitades en el temps; normalment duraven un any.
• Progressivitat: estaven lligades a una escala jeràrquica, és a dir, cada magistratura se subordinava a les superiors i, com més a dalt del cursus honorum es trobava, major potestas (poder legal) tenia. El cursus honorum era la carrera que s’havia d’exercir per tal de fer una progressió política a Roma.
• Responsabilitat: exigien de qui les exercia capacitat de respondre, de manera que, a la fi del seu mandat, el magistrat podia ser jutjat si es considerava que havia violat la llei o que no havia complert amb la seva funció.

Les principals magistratures eren, doncs:

• El consolat: era una magistratura col·legiada en què dos homes, els cònsols (inicialment anomenats pretors), compartien el poder; de fet, en un principi es repartiren les atribucions i funcions dels antics reis. Eren escollits pels comicis centuriats i tenien imperium, és a dir, poder militar per convocar l’exèrcit, entaular batalla, organitzar territoris conquerits i encunyar moneda. La seva votació estava sotmesa encara de manera formal als comicis curiats. El poder dels cònsols, a diferència del dels reis, tenia un seguit de limitacions. Per una banda, es limitava pel fet mateix que eren dues persones que el posseïen; en cas que hi hagués discrepàncies polítiques, sempre prevalia l’opinió negativa. Per exemple, si un dels cònsols volia anar a la guerra però l’altre no, es decidia no anar-hi. Per una altra banda, el seu càrrec estava limitat a un any i, tot i que els cònsols podien repetir consolat, no ho podien fer consecutivament. A més, sembla que un dels primers cònsols, Publi Valeri Publícola, féu aprovar una llei que atorgava un dret d’apel·lació al poble davant la decisió d’un cònsol: la provocatio. Després d’haver exercit el càrrec, els cònsols podien fer de governadors de província amb el càrrec de procònsol.
• La dictadura: representava una excepció a la limitació de poders i era, per tant, una magistratura extraordinària. En situacions d’emergència o de perill es nomenava un dictador que actuava com a cap suprem de l’exèrcit i de l’Estat en substitució dels cònsols. Tenia poders il·limitats i disposava d’un ajudant o lloctinent, el cap de la cavalleria o magister equitum. El seu càrrec només era per sis mesos o fins que s’acabés l’emergència.
• La pretura: era un càrrec que va sorgir quan els cònsols van perdre part de les seves funcions; tenia bàsicament atribucions jurídiques civils. Anualment es designaven vuit pretors que podien organitzar judicis, convocar el Senat i els comicis o proposar lleis. Era un càrrec cum imperio; per tant, amb poder militar. Un cop acabat l’any, aquests pretors podien rebre l’encàrrec de governar una província amb el càrrec de propretor. Normalment, fou un càrrec ocupat per patricis fins que el 367 aC hi accediren també els plebeus.
• L’edilitat: l’exercia una figura que va sorgir el segle IV en relació amb el tribú de la plebs i que era, per tant, d’origen plebeu. S’encarregava d’ajudar el tribú. Posteriorment, els patricis van crear una magistratura constitucional anomenada edilitat curul per contrarestar l’altre càrrec plebeu. Finalment, els dos càrrecs es fusionaren i l’edil va passar a encarregar-se de l’ordre civil, l’organització de les festes i la cura dels mercats urbans.
• La censura: també partia d’una funció originalment consular. Era un càrrec exercit per dos magistrats escollits cada cinc anys i amb una durada d’un any i mig. Els censors tenien funcions bàsiques com ara revisar el nombre de ciutadans, els membres del Senat o les obres públiques de la ciutat. Eren escollits entre els antics cònsols. La magistratura constituïa una mena de culminació del cursus honorum.
• La qüestura: existia ja en època monàrquica amb funcions judicials. Sota la República els qüestors passaren a assumir el control de les finances públiques, i es dividiren en dos grups de dos magistrats: els uns encarregats del tresor públic i els altres de les finances militars destinades a l’exèrcit i a la guerra.
• El tribunat de la plebs: era el càrrec més característic d’origen plebeu. Sorgí com a reacció plebea per fer front als abusos dels patricis. El tribú de la plebs, inicialment, era escollit per una assemblea plebea, el concilium plebis, però posteriorment passà a ser triat pels comicis tribunats. Finalment reconeguda com a magistratura, tenia poders negatius, és a dir, podia exercir el dret de veto davant les decisions dels altres magistrats. Era també una figura inviolable durant el seu càrrec. Aquesta magistratura serà un element bàsic de les lluites entre patricis i plebeus i també una plataforma política utilitzada per alguns personatges per a obtenir els seus interessos; és el cas dels Gracs en el segle II aC.

Pel que fa a les principals assemblees republicanes, cal esmentar:

• Els comicis centuriats: assemblea formada per les centúries, unitats de l’exèrcit, i dividida per classes segons la riquesa. La qüestió clau d’aquests comicis és que votaven per grups i que ho feien primer els més rics, de tal manera que les classes més baixes només tenien l’oportunitat de votar si no hi havia acord entre els grups anteriors. Per tant, en realitat era una assemblea antidemocràtica, ja que les classes baixes no arribaven mai a votar. Tenia com a funció escollir els cònsols, els pretors i els censors i també votar alguns aspectes legislatius, com ara les declaracions de guerra, els tractats de pau i les aliances, etc. Posteriorment, aquests comicis centuriats es transformaran en els comicis tribunats.
• Els comicis tribunats: estaven formats també per la totalitat del poble i es dividien en 35 tribus. L’assemblea era presidida pels cònsols, pels pretors o pels edils curuls i tenia com a funcions l’elecció de les magistratures menors o de les comissions especials. També tenia poders legislatius i judicials. Es reunia o bé al Camp de Mart o bé al Capitoli.
• El concilium plebis: sorgit com a resultat dels primers enfrontaments entre patricis i plebeus a l’inici del segle V, consistia en una assemblea dividida en tribus però només formada per plebeus. Era presidit pel tribú de la plebs o l’edil plebeu i s’encarregava d’escollir les magistratures plebees (tribuns i edils) i de prendre decisions que afectaven la plebs mitjançant els plebiscita (plebiscits). Inicialment, les seves decisions no afectaren els patricis però a poc a poc va anar guanyant força i a partir del segle III aC els plebiscita tindran valor de llei.
• El Senat: òrgan consultiu que en època monàrquica estava format pels patres i en època republicana passà a acollir també tots aquells que havien exercit una magistratura curul (cònsols, pretors i edils). Tingué inicialment una funció consultiva però a poc a poc va anar obtenint funcions legislatives i, de fet, va acabar dirigint la política romana per mitjà de les actuacions dels cònsols. Se’l considerà tradicionalment com l’òrgan de defensa dels interessos patricis enfront dels plebeus. Durant l’època republicana arribà a estar format per uns 300 membres, tot i que posteriorment la xifra assolí els 600 i fins i tot els 900.