El segon triumvirat (43-33 aC)

Antoni es disposava a atacar Itàlia amb les seves tropes després de la derrota de Mutina però, finalment, l’apropament d’Octavi tingué el resultat desitjat i, a la darreria d’octubre de l’any 43, es reuniren tots dos, juntament amb Lèpid, per signar el Pacte de Bolonya, per mitjà del qual s’instituïa el segon triumvirat. Aquest era un pacte totalment il·legal en virtut del qual els tres triumvirs es repartien el poder de Roma amb el títol de tresviri rei publicae constituendae (triumvirs encarregats de la constitució de la República). Per assumir-ho, van recórrer a la figura de les dictadures de Sul·la i de Cèsar, tot i que curiosament una llei del 44, confirmada el 43, prohibia la figura del dictador. Octavi i el seu col·lega renunciaven al consolat, que passava a dos personatges propers a Antoni i, a la vegada, sota la pressió de Lèpid i d’Antoni, es creà una llista de proscripcions que tenien com a objectiu eliminar els seus enemics i que afectava fins a 2000 membres de les classes altes. Entre ells, per exemple, hi havia Ciceró, que fou executat. Serà l’any 42 quan es dugueren a terme les represàlies. Les seves propietats passaren als triumvirs, que s’enriquiren considerablement i pogueren sufragar la guerra contra els assassins de Cèsar. El novembre del 43 un plebiscit del tribú de la plebs (la Lex Titia) legalitzava l’acord triumviral, i acordava a tots tres poders consulars (és a dir, quasi il·limitats) per a la restitució de la República, atesa la usurpació de Cassi i de Brut, durant un període de cinc anys. Els triumvirs, a més, tenien la prerrogativa de proposar els candidats a les magistratures dels propers cinc anys. A la vegada, es repartiren les províncies:

• La Gàl·lia Cisalpina i la Transalpina, per a Antoni.
• La Gàl·lia Narbonesa i les Hispànies, per a Lèpid.
• Àfrica, Sicília i Sardenya, per a Octavi.

Itàlia havia de ser administrada conjuntament pels tres. Per tant, es tractava d’uns poders absoluts que deixaven la República totalment en mans de tres persones.

A partir d’aquí, el primer objectiu dels triumvirs va ser anihilar els assassins de Cèsar, que eren a Grècia amb un exèrcit i amb una part dels senadors proscrits. L’octubre del 42 aC, a la batalla de Filipos, l’exèrcit republicà fou derrotat definitivament i Brut i Cassi se suïcidaren. D’aquesta manera, entre aquesta victòria militar total i les proscripcions duríssimes del mateix any, el bàndol republicà dels optimates quedà pràcticament reduït a no res i els triumvirs tingueren les mans lliures per actuar d’acord amb els seus interessos. En aquesta ocasió es fa també un nou repartiment de les províncies:

• Antoni mantingué la Cisalpina i obtingué les províncies de llengua grega.
• Lèpid conservà la Gàl·lia Narbonesa i obtingué Àfrica.
• Octavi es quedà les Hispànies, Sardenya, Sicília i, molt especialment, rebé l’encàrrec delicat d’establir a Itàlia els veterans desmobilitzats de les guerres, una xifra que oscil·lava entre els 50.000 i els 60.000 soldats i que constituïa una missió realment complicada.

Precisament, la qüestió de l’assentament dels veterans va estar a punt de generar una ruptura entre els triumvirs. Així, aquests, mitjançant expropiacions, es van assentar a divuit ciutats italianes, la qual cosa generà un malestar general que fou aprofitat pel cònsol Luci Antoni, germà del triumvir, i per Fúlvia, dona d’Antoni, per organitzar un important exèrcit i intentar envair Itàlia. El conflicte s’anomenà Guerra de Perúsia, ja que fou en aquesta ciutat on el 40 aC Octavi s’enfrontà als revoltats, els derrotà i provocà un bany de sang entre una part dels que havien seguit L. Antoni. En aquest moment, doncs, el triumvirat estava en perill i Antoni hagué de retornar a Roma per donar aclariments sobre la seva inacció davant la revolta dels seus familiars. Les fonts diuen que això s’explica per la seva coneixença de Cleòpatra, amb la qual es desplaçà a Egipte com a amant. Segurament, però, fou per por a intervenir directament en un conflicte tan complex que, a més, podia comportar la ruïna d’Octavi. Finalment, però, la por a cada un d’ells féu que els triumvirs es reunissin de nou a Brundisium, el setembre del 40, on es renovà el triumvirat i es féu un nou repartiment de províncies:

• Antoni es quedaria les províncies orientals i tindria com a missió la conquesta de Pàrtia.
• Octavi es quedaria les occidentals i hauria de derrotar Sext Pompeu, fill de Pompeu Magne, que s’havia apoderat de Sicília.
• Lèpid es quedaria l’Àfrica.

Per tant, quedava clar que el poder realment estava en mans de dos dels triumvirs. Per consolidar el pacte, Antoni es casà amb Octàvia, germana d’Octavi. El primer problema greu a què van haver de fer front, fou el bloqueig que Sext Pompeu feia al gra que havia d’arribar a Roma. Això generà revoltes a l’urbs i, finalment, el 39, els triumvirs es veieren obligats a signar un tractat a Misenum pel qual s’oficialitzava el poder de Sext a Sicília i a Sardenya. Realment, però, el conflicte no acabà aquí i Sext continuà sent un perill. A la vegada, les relacions entre Octavi i Antoni tornaren a deteriorar-se ràpidament, ja que Octavi negava a Antoni les tropes que li demanava per l’est. Quan semblava que el triumvirat havia de trencar-se una altra vegada, una nova reunió a Tarent el 37 aC renovà l’aliança per a cinc anys més. Aleshores, Octavi pogué dedicar-se a la guerra amb Sext i Antoni anar cap a Pàrtia:

• El conflicte amb Sext Pompeu es resolgué finalment el 36 aC, quan Octavi creà una flota potent i realitzà una invasió de Sicília per tres punts. Finalment, el setembre d’aquest any Sext fou totalment derrotat i marxà cap a Àsia, on va ser mort pels seguidors d’Antoni.
• Antoni, per la seva banda, plantejà la invasió de Pàrtia que havia ideat Cèsar i es dirigí amb un gran exèrcit cap a l’interior de l’imperi Part amb la intenció de conquerir-ne tot el territori. Intentà entrar per Armènia però el monarca armeni el traí, perdent la seva principal font de subministraments, de tal manera que militarment estava acabat. Així, fou derrotat i hagué de retornar a Síria.