La conquesta d’Hispània

Després de la derrota que Roma els infligí a la Primera Guerra Púnica, els cartaginesos necessitaven recuperar la seva potència econòmica i comercial de forma dràstica ateses les duríssimes reparacions de guerra imposades pels romans. Davant d’això, la solució fou l’ocupació de la península Ibèrica. Era un territori on la presència fenícia ja havia estat important i, pràcticament des del segle VIII, la riquesa de les mines de la zona del Guadalquivir atragueren els comerciants fenopúnics. A partir del 237, els bàrquides iniciaren un procés de conquesta del sud peninsular que els portà ràpidament a controlar tota la zona costanera fins al Llevant. Aquí, però, xocaren amb la influència romana, raó per la qual, suposadament, s’establí un pacte de no-agressió entre ambdues potències. Ja hem vist que la qüestió saguntina significà el trencament d’aquest pacte i l’inici de la Segona Guerra Púnica. Al llarg del conflicte, els pobles peninsulars, especialment els ibers, tindran un paper molt destacat duent a terme aliances i contraaliances amb tots dos bàndols. Finalment, l’actuació d’Escipió decantarà la balança a favor de Roma i els cartaginesos seran expulsats definitivament cap al 206 aC. Roma, però, no tenia cap intenció d’abandonar la Península, font inesgotable de recursos miners, agrícoles i humans. I el que havia de ser una intervenció puntual passà a convertir-se en una ocupació en tota regla.

Normalment, quan es conqueria un nou territori aquest havia de passar a ser una província, encarregada a un determinat magistrat (ja fos un pretor, ja fos un cònsol). Aleshores, s’hi enviava una comissió de deu legats que assumien la cura de crear una llei per a la província on se’n determinaven les característiques i les obligacions i es posaven per escrit en les formae. Aleshores, el Senat, per sorteig, escollia quines províncies eren consulars i quines eren pretorianes i triava, també per sorteig, els magistrats que hi enviava. Les funcions d’aquests magistrats eren principalment tres: assegurar la pau del territori tant davant d’enemics externs com interns, garantir el cobrament dels impostos i assegurar l’administració de justícia. Per a fer-ho, el magistrat en qüestió havia de desplaçar-se per les diferents ciutats del territori de manera que entrés en contacte amb les demandes dels provincials.

En realitat, tot aquest sistema resulta difícil de conèixer i, per exemple, conservem molt poques lleis provincials i formae. La realitat és que Roma anava intervenint en els territoris una mica sobre la marxa i segons els interessos de cada moment. Òbviament, però, la major part de les decisions pot explicar-se pel caràcter i per les ambicions dels magistrats romans que prenien el control de cada província. Si tenim en compte que el cursus honorum representava grans despeses per als que hi participaven, entendrem que bona part d’aquests personatges de la noblesa romana intentés recuperar la seva fortuna mitjançant l’explotació de les províncies. D’aquesta manera, els casos d’usura i d’expropiacions en els territoris provincials eren molt habituals, com ho eren també les revoltes desencadenades per aquests abusos. Així, en el cas hispànic, quan els pobles ibèrics veieren que els romans no tenien cap intenció d’abandonar el seu territori i que començaven a realitzar exaccions importants, tant monetàries com en productes, que anaven directament a les arques de Roma, s’adonaren que la seva situació no era pas millor que la que tenien sota els cartaginesos. El conflicte esclatarà el 197, quan Roma decideixi dividir el territori hispànic en dues noves províncies: la Hispània Citerior i la Hispània Ulterior, amb uns límits poc clars. Cal dir que no s’ha documentat cap llei provincial hispana i, de fet, és probable que no n’existís cap. En tot cas, la divisió provincial significava la consolidació del domini romà i no fou ben rebuda pels pobles autòctons, que iniciaren una revolta generalitzada contra el control romà. Per a sufocar-la, el Senat romà decidí enviar, en qualitat de procònsol, Cató el Vell, el qual realitzà un seguit de campanyes dures que comportaren la submissió definitiva de les dues províncies i una major sistematització en la recaptació d’impostos. Val a dir, però, que aquestes exaccions no foren realment organitzades d’una forma eficient fins a pràcticament l’època augustal. Així, tot i l’actuació de Cató, Hispània seguí essent un territori en què les relacions amb la població indígena eren de caràcter militar i basades en una economia de guerra.

La prova d’aquesta situació complexa, la tenim en les escasses referències que donen les fonts sobre els anys següents. De fet, se’n sap ben poc, del que succeeix a Hispània durant el segle II aC i, bàsicament, tota la informació fa referència a qüestions de tipus militar, fet que demostra que ni de bon tros eren unes províncies pacificades. En aquest sentit, cal destacar l’actuació de Tiberi Semproni Grac (180-179 aC), general romà que dedicà el seu any de govern a continuar les campanyes contra les poblacions de la part alta del riu Ebre, els celtibers i els lusitans. La seva política combinà batalles amb acords, amb pactes i amb l’establiment de clienteles indígenes. El respecte que mostrà envers aquests pactes el féu molt ben considerat als ulls dels pobles indígenes, de manera que aquesta zona quedà relativament pacificada. Desgraciadament, però, els seus successors no foren tan hàbils i les revoltes continuaren produint-se per tot el territori hispànic. Amb el Grac s’inicià el procés anomenat de romanització. Així, per exemple, es començaran a crear ciutats i nuclis fundats per Roma amb població indígena, com seria el cas de Graccurris (l’Alfaro actual) pel mateix Grac. Aquest concepte de romanització resulta certament complex. Tradicionalment, s’ha interpretat com la voluntat de Roma d’imposar les seves estructures culturals, polítiques, econòmiques, socials i religioses sobre els pobles conquerits, de manera que aquests serien uns simples actors passius que rebien la influència, l’acceptaven i deixaven endarrere les seves pròpies arrels. En realitat, però, aquest procés no és així de simple i caldria veure’l més aviat com un intent per part de Roma d’establir un seguit de vincles culturals, polítics i econòmics amb aquests pobles (i principalment amb les seves elits), per tal de facilitar el control i l’explotació dels territoris sotmesos. D’aquesta interrelació entre pobles sotmesos i població romana sorgiran noves societats caracteritzades per la presència tant d’elements autòctons com pròpiament llatins, el que podríem anomenar les societats provincials.