La dinastia Antonina (96-192 dC)

A la mort de Domicià serà proclamat emperador un vell membre de l’ordre senatorial, NERVA (96-98 dC), que dóna inici a una nova dinastia anomenada Antonina en honor d’un dels seus emperadors, que es considera paradigmàtic de les característiques de la resta de principes. Aquesta dinastia s’ha jutjat com la millor de la història de Roma, com el període de major esplendor política, econòmica, cultural i social de l’imperi Romà. Els seus primers emperadors foren reconeguts com els administradors òptims i se’ls ha arribat a anomenar els cinc bons emperadors. Igualment, amb ells l’imperi assolirà la màxima extensió, amb l’annexió de noves terres. Bona part d’aquest èxit s’explica pel sistema de successió, que passà de ser d’herència directa familiar a ser un d’adopció del millor; és a dir, cada emperador, llevat de Marc Aureli, escollirà un successor jove i digne de succeir-lo en el càrrec de l’imperi. Això afavorirà molt l’arribada al poder de bons militars i de bons administradors. A més, serà una dinastia en què per primera vegada atenyeran el poder emperadors procedents de les elits provincials, bàsicament d’Hispània. Això representarà un canvi de mentalitat important, ja que estaran molt més capacitats per fer front a les realitats i a les necessitats de l’imperi que no pas els emperadors italians. A la vegada, però, aquesta dinastia marcarà l’inici d’alguns dels problemes greus que afectaran l’imperi en els segles següents, especialment les incursions de pobles germànics a la frontera del Rin.

TRAJÀ (98-117 dC): nascut en el si d’una família aristocràtica provincial, la dels Ulpis, provinents de la ciutat bètica d’Itàlica, es formà com a militar sota el govern de Domicià. Realitzà el cursus honorum i acabà com a governador a la Germània Superior. La seva popularitat féu que Nerva l’adoptés com a successor i que accedís al tron l’any 98. El seu regnat fou molt important pel seu bon govern i sobretot pels èxits militars que aconseguí. Respectat per l’exèrcit i pel Senat, serà considerat l’ideal de bon emperador i, de fet, fou reconegut amb el títol d’optimus. Dugué a terme un govern recte i intervingué de forma directa en els problemes de l’imperi, al costat del Senat i d’un consell judicial creat per a jutjar la mala gestió dels magistrats: el consilium principis. La seva principal actuació, però, fou en l’àmbit exterior, amb un seguit d’intervencions que posaren fi a la política defensiva i conservadora d’August. Les campanyes es dirigiren sobretot a resoldre els problemes econòmics que afectaven l’imperi:

• Les guerres dàcies: entre el 101 i el 106, Trajà atacà i derrotà el poble daci (a la Romania actual) i el seu cap Decèbal. Fou una guerra dura però que reportà a Roma una victòria total i la creació de la província de Dàcia. Fou important perquè permeté apoderarse de les riques mines d’or dàcies, de tal manera que aquesta conquesta fou clau per a consolidar la reforma monetària de Neró per la qual s’havia de reduir el valor de l’auri d’or enfront del denari de plata.
• En la frontera germànica, realitzà diverses campanyes per tal d’assegurar els Agri Decumates instaurats per Domicià i donar fermesa així a la frontera renodanubiana.
• A la zona siriollevantina, annexionà el regne nabateu el 106 i creà la província de l’Aràbia Pètria, de manera que quedà assegurat el contacte comercial entre Egipte i la zona síria.
• Pel que fa a Pàrtia, tornà a iniciar les hostilitats per tal de consolidar la via comercial amb l’Índia, bàsica per a Roma. Així, defugí la via diplomàtica de Neró, conquerí Armènia l’any 114 i hi creà una província. S’endinsà en l’imperi Part, conquerí Mesopotàmia i Assíria i arribà fins a la capital mateixa: Ctesifont. Es crearà així, l’any 115, la província de Mesopotàmia i Roma arribarà a la màxima expansió territorial.

Durant aquesta campanya, però, l’emperador emmalaltí, i morí el 117 dC. Cal destacarne també la important tasca constructiva, amb exemples com la Columna Trajana o el Fòrum i el Mercat de Trajà.

ADRIÀ (117-138 dC): d’origen també hispà, car era nascut a Itàlica, fou adoptat per Trajà just abans de la seva mort. El seu regnat comportarà un trencament respecte al seu antecessor en alguns sentits. Per exemple, en les relacions amb el Senat, que es refredaren atesa la voluntat de l’emperador de donar suport a un nou grup de funcionaris i buròcrates altament especialitzats que havien d’assumir l’administració de l’imperi, cosa que féu perdre influència als senadors. Serà aleshores el moment de la burocratització definitiva de l’imperi. En aquest sentit, Adrià es mostrarà com un gran administrador. L’altre gran canvi afectarà la política exterior. Contràriament a la política expansiva de Trajà, Adrià serà partidari d’una política pacífica i de consolidació del limes romà. Així les coses, abandonarà les conquestes de Trajà a Pàrtia, i renunciarà a Mesopotàmia i Armènia. Es dedicarà a controlar revoltes importants com la jueva, que representarà la pèrdua momentània de Judea el 132 dC, o la de Britània el 122 dC. Aquest darrer conflicte serà la millor mostra de la voluntat imperial, amb la construcció del conegut mur d’Adrià, que separava la zona romana de les tribus caledònies i establia la vexillatio, un sistema de defensa fix però a la vegada flexible per fer front als bàrbars. Amb Adrià s’inicia el període dels emperadors humanistes, caracteritzat per uns governants cultes, interessats en les arts i especialistes en la filosofia. Així, per exemple, Adrià escriurà poesia i es dedicarà a viatjar per tot l’imperi durant bona part del seu govern. Morí el 138 dC retirat a la villa Adriana i fou succeït per ANTONÍ PIUS (138-161 dC), d’origen gal, el qual mantingué les actuacions del seu predecessor i tingué segurament el regnat més pacífic pel que fa a política exterior, tot i que, en realitat, en sabem ben poc, del seu govern.

MARC AURELI (161-180 dC): també d’origen provincial, serà el model ideal d’emperador humanista i fins i tot escriurà una obra filosòfica important sobre el govern i el poder polític: les Meditacions (170 dC). El seu regnat es veurà marcat per l’inici de problemes greus al limes germànic i també a l’est, uns problemes que no serà capaç de solucionar i que ja no deixaran d’afectar mai més l’imperi. Inicialment governà de forma conjunta amb el seu germà adoptiu Luci Ver, de tal manera que s’instaurà un govern diàrquic que no es tornarà a donar fins a la tetrarquia de Dioclecià. Amb això, Marc Aureli pretenia aconseguir una figura militar que li donés el suport de l’exèrcit i, a la vegada, un company que li permetés garanties per fer cara als dos fronts bàsics: el part i el germànic. La decisió fou encertada i L. Ver es mantingué fidel fins a la seva mort, esdevinguda el 169 dC. En el regnat de Marc Aureli es combinen grans èxits militars amb alguns aspectes que deixaran l’empremta en els problemes principals a l’imperi del segle següent:

• A l’est, haurà de fer front a una nova onada de conquestes dels parts, que intentaren recuperar Armènia i els dominis orientals romans. Tot i les victòries inicials, el 163 L. Ver aconseguí derrotar-los definitivament i fins i tot recuperar les conquestes fetes per Trajà, de manera que arribà a dominar tota la Mesopotàmia fins a Selèucia. Les conquestes no es pogueren consolidar per culpa d’una pesta que s’estengué ràpidament per tot l’imperi i afectà greument la demografia imperial. Això no obstant, s’aconseguí posar fi a l’amenaça parta de forma radical.
• Les victòries a l’est tingueren en gran part com a protagonista Avidi Cassi, el governador de Síria. El poder que acumulà féu que el 175 intentés usurpar el tron i, per primer cop en la història de l’imperi, se servís de l’enfrontament entre orient i occident com a arma principal. Aquesta oposició entre la part oriental i occidental de l’imperi serà una constant a partir d’aquest moment i culminarà en el segle V amb l’aparició de l’imperi Bizantí.
• Les campanyes del 164-165 a l’est desprotegiren la frontera del Rin i del Danubi i permeteren una onada duríssima d’atacs protagonitzada pels pobles germànics, especialment els sàrmates, marcomans i quades, que arribaren pràcticament fins a Itàlia amb les seves incursions. Finalment, gràcies a un gran esforç militar, M. Aureli derrotà i expulsà els bàrbars entre el 172 i el 175 dC, però, quan estava planificant la conquesta de la Sarmàcia i la Marcomània per fer fora aquesta amenaça definitivament, M. Aureli morí de pesta. S’acabà així amb el somni de conquerir i romanitzar els pobles germànics i des d’aquest moment l’amenaça bàrbara esdevingué el principal perill exterior de Roma fins a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident.

M. Aureli posà fi al sistema d’adopció i nomenà com a successor el seu fill CÒMMODE (180-192 dC). Aquest renuncià a les guerres i conseguí la pau a Germània i a l’est; de fet, el seu regnat estarà marcat per la manca de guerres internes i externes. Serà un emperador que viurà a Roma i per Roma. En realitat, es decantarà sobretot per l’acontentament de la plebs i la seva pròpia glòria personal. Així, es féu anomenar Hèracles. Aquesta política no fou ben rebuda ni pel Senat ni per l’exèrcit, i Còmmode fou assassinat el 192, any que fou l’últim de la dinastia més brillant de l’imperi Romà.

A la seva mort, se succeïren diversos emperadors com Pèrtinax, Didi Julià, Clodi Albí, Pescenni Níger o Septimi Sever, tots ells proclamats per les seves respectives legions (any dels cinc emperadors). D’aquesta manera, hi hagué un nou període de guerres civils que no finalitzà fins que Septimi Sever s’imposà definitivament als seus rivals.