La ciutat baiximperial

El darrer aspecte d’aquesta crisi, la crisi urbana, el tractarem amb més detall ja que, com hem anat veient, el món romà i el món clàssic en general era un món de ciutats i, per tant, cal entendre els canvis que afecten els nuclis urbans per comprendre els processos històrics més generals. La ciutat al Baix Imperi segueix estant conformada per un nucli urbà i un territori adjacent que en depèn. El territori segueix sent la base del manteniment de la ciutat i d’on s’extreuen totes les primeres matèries que després són treballades o redistribuïdes a l’urbs. En època baiximperial diverses ciutats destaquen per sobre de la resta per la seva importància en diferents aspectes. Són les grans metròpolis, que exerciren de pols d’atracció i d’eixos vertebradors de les seves províncies. Així, les dues més importants són sens dubte Roma (que sempre mantindrà un paper predominant des del punt de vista moral i de prestigi) i Constantinoble, centre polític de l’imperi des de la seva fundació. Per sota, hi havia la ciutat d’Alexandria, gran centre poblacional, cultural, comercial i religiós. Segurament el nucli següent en importància era Antioquia, que arribarà a ser seu imperial, de la mateixa manera que altres grans ciutats com Trèveris, Sírmium, Milà o Ravenna. També Cartago era un gran centre comercial, Atenes un centre cultural o, en el cas hispànic, Emèrita. Per tant, existí en època baiximperial un nombre elevat de grans ciutats que no sols no decauran, sinó que viuran moments de gran esplendor. De fet, el fenomen urbà no s’aturarà en cap moment a Roma i, pràcticament fins a la fi, els emperadors mantindran la tradició de crear i de fundar noves ciutats per tot el territori romà.

Des del punt de vista administratiu, les ciutats conservaran bàsicament la mateixa estructura que tenien en època altimperial, és a dir, estaran dirigides, essencialment, per una cúria formada per membres de les elits locals, i també per un seguit de magistratures: els duumvirs, els edils i els qüestors. Val a dir que, en aquest moment, bona part dels càrrecs esmentats havia perdut el poder que tenien anteriorment, de manera que van anar essent substituïts, de manera progressiva, per la influència de càrrecs nous com ara el curator civitatis, funcionari sota la responsabilitat del qual quedava vigilar la gestió de les finances municipals, o el defensor civitatis, funcionari amb poders judicials encarregat de representar i de protegir la població més desfavorida. A tot això, cal afegir la influència creixent de la clerecia cristiana, que començarà a intervenir de forma decisiva en els afers de les ciutats més importants. El problema principal a què havien de fer front aquestes ciutats era el del finançament de les despeses públiques, les quals, si bé corrien a càrrec de l’erari municipal, eren bàsicament cobertes per les aportacions dels curials mateixos, que tenien cura del manteniment de l’ordre, el funcionament dels mercats i, sobretot, la conservació i reparació de les infraestructures i edificis públics. L’inconvenient, però, fou que, a partir de Dioclecià, es passà a una fiscalitat centralitzada que privava les ciutats de bona part dels recursos dels curials, de tal manera que cada cop els fou més difícil cobrir les despeses públiques. A la vegada, tot aquest pes de despeses recaurà sobre els curials, obligats per llei a assumir bona part d’aquesta càrrega; per això durant tot el Baix Imperi els curials tendiran a defugir les repercussions oneroses del seu càrrec amb l’obtenció d’immunitats cíviques o bé abandonant o evitant els seus càrrecs. Durant l’Alt Imperi, va ser l’activitat evergètica d’aquesta aristocràcia urbana la que permeté el bon funcionament urbà. Així, els aristòcrates participaven en el govern de la ciutat i en l’embelliment d’aquesta a canvi del reconeixement dels seus conciutadans, del prestigi i de la fama que això els reportava. Ara bé, a partir del moment en què comencen a estar marginats dins de l’estructura imperial, aniran deixant de banda la seva participació política i posaran fi a les actituds evergètiques. D’aleshores ençà, cercaran el seu interès personal i no el de Roma, i destinaran bona part de les rendes a la creació de les grans domus urbanes i, especialment, a fer donacions a l’Església per a construir nous edificis per al culte cristià. En general, doncs, no és que s’assisteixi a un col·lapse i enfonsament del món urbà, sinó a una transformació de les ciutats d’acord amb nous interessos i amb noves necessitats. En alguns casos, com ara a les grans capitals provincials, això no comportarà canvis greus; en canvi, a les ciutats menors el procés representarà una reorganització urbana i una desmonumentalització general. Per tant, la ciutat es transforma i passa a convertir-se en el que podem anomenar la ciutat cristiana, en la qual el paper protagonista ja no el tindran aquests curials sinó una nova figura que acapararà el poder religiós i polític: el bisbe. D’aquesta manera, queden ben establertes les bases de l’estructura urbana d’època altmedieval.