Dioclecià i la tetrarquia (284-305 dC)

El primer gran emperador del Baix Imperi i qui posà les bases institucionals, polítiques i econòmiques de tot el període fou DIOCLECIÀ (284-305 dC). Nascut a la província de Dalmàcia i d’origen humil, cal atribuir l’inici de la seva ascensió política a l’exèrcit, ja que hi participà, en diverses campanyes, amb força èxit. Finalment arribà al poder el 284 i el conservà en solitari a partir del 285. Un cop aquí, intentà restaurar l’imperi Romà tot posant fi a la situació d’anarquia política. Les seves reformes són tan destacades que potser es podria considerar l’emperador més important de tot el Dominat. Els seus objectius foren bàsicament restablir l’autoritat imperial, administrar els recursos de l’imperi de forma més eficient, modernitzar l’exèrcit i sotmetre’l al poder de l’emperador. Per a ferho, dugué a terme reformes en quatre punts bàsics:

• Reformes militars: inicià una reforma clau que Constantí consolidà i que pretenia fer més eficient l’exèrcit romà i evitar els aixecaments constants. Per a aconseguir-ho, féu més gran el nombre de legions però reduí el dels soldats que les constituïen. En general, l’exèrcit augmentà considerablement gràcies al reclutament de mercenaris i, sobretot, al fet de convertir l’ofici de soldat en hereditari. Separà el poder civil del militar, de manera que els governadors provincials deixaren de tenir tropes al seu càrrec. S’interessà també a fortificar les fronteres més perilloses (limes) i creà dos tipus de tropes: les dels limitanei (situades a les fronteres de l’imperi) i les dels comitatenses (situades a les quatre capitals de l’imperi per tal de resoldre ràpidament problemes militars que les afectessin de prop).
• Reformes provincials: va subdividir les províncies existents de manera que passaren de ser unes 50 a unes 100, i les agrupà en dotze noves circumscripcions, les diòcesis, que estaven dirigides per un vicari i, a la vegada, s’agrupaven en quatre prefectures, governades cada una per un prefecte del pretori.
• Reformes econòmiques: bàsicament, intentà posar fre a la brutal inflació del segle III, primer amb noves emissions monetàries i posteriorment amb un decret que fixava els preus màxims dels productes. Reformà també el sistema fiscal, que passà a estar basat en la iugatiocapitatio, un sistema tributari que gravava tant les persones com les terres. També féu que l’ofici de camperol fos hereditari.
• Reformes polítiques: fou potser en l’àmbit polític on tingué lloc la reforma més important de Dioclecià. Per una banda, culminà el procés d’orientalització de l’emperador romà, que passà a ser ja no el primer dels ciutadans sinó el dominus noster («amo i senyor nostre»), s’allunyà progressivament dels seus súbdits i rebé l’adoratio. A la vegada, per tal de facilitar el control directe de les diferents zones allunyades de l’imperi, instaurà un nou sistema anomenat tetrarquia. Consistia en un govern quatripartit, en què els personatges principals eren els dos augusts i, per sota seu, els dos cèsars. Tots ells es repartien les províncies de l’imperi i les governaven per separat, si bé la màxima autoritat requeia sempre en els augusts. Al cap de vint anys de govern, els augusts havien de renunciar al càrrec i cedir-lo als cèsars, que a la vegada haurien de nomenar dos nous cèsars. Per tant, amb això, en principi Dioclecià pretenia posar fi a les usurpacions i als problemes per controlar els atacs bàrbars a les fronteres i, a la vegada, sancionar de forma legal la forma de transmissió del poder imperial a Roma. Inicialment, Dioclecià fou l’august d’Orient amb el govern de Tràcia, Síria i Egipte. Nomenà Maximià august d’Occident, encarregat d’Itàlia, Hispània i Àfrica. Com a cèsar d’Orient establí Galeri, encarregat de la península Balcànica llevat de Tràcia, i com a cèsar d’Occident Constanci Clor, encarregat de les Gàl·lies i de Britània.

Totes aquestes reformes de Dioclecià tingueren un cert èxit momentàniament. Així, aconseguí posar fi a l’anarquia militar i recompongué l’imperi. Derrotà els diferents pobles germànics que atacaven les fronteres del Rin i del Danubi i també els perses. A la vegada, intentà solucionar els problemes religiosos i morals de l’imperi i per això perseguí durament els cristians. Tot i aquestes actuacions, va ser incapaç d’eliminar la inflació i, quan el 305 dC abdicà com a august, veié que de pressa queia l’estructura tetràrquica per culpa de l’enfrontament entre els diversos augusts i cèsars.