La caiguda de l’imperi Romà

A partir de Teodosi, el govern és en mans d’un seguit d’emperadors de poca influència i d’actuacions poc destacables, totalment dominats pels generals dels seus exèrcits. S’inicia així un lent declivi que acabarà portant a la caiguda i desaparició de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476 dC. Es difícil establir-ne la causa i el fet ha estat motiu de nombrosíssimes discussions historiogràfiques. Segurament, però, no podem parlar d’un únic motiu, sinó de diversos problemes que, units, feren inviable la continuïtat de l’imperi:

• La crisi política: la progressiva pèrdua del poder imperial comportà que les regnes de l’imperi estiguessin en mans dels generals bàrbars, de tal manera que les actuacions polítiques depenien exclusivament de les accions militars i dels interessos de les tropes. Això generà una situació d’anarquia i de descontrol polític que impediren la presa de decisions que poguessin restablir l’ordre i el domini sobre les províncies de l’imperi.
• La crisi econòmica: la problemàtica de la inflació monetària estigué sempre present durant el Baix Imperi i, malgrat els diversos intents de reforma, la qüestió no es pogué resoldre. A això hem d’afegir els greus problemes fiscals, ja que l’Estat necessitava importants recursos per pagar les tropes; a fi d’obtenir-los pressionava fiscalment les ciutats i els ciutadans, fet que generava malestar i que comportava un empobriment general.
• La crisi social i espiritual: el cristianisme exercí un paper destacat en tot aquest procés, ja que la seva influència creixent desencadenà conflictes importants i tensions constants ja no sols amb els defensors del paganisme sinó entre els cristians mateixos. Finalment, l’organització jeràrquica cristiana acabarà convertint-se en una estructura de poder més i, en darrer terme, arribarà a sobreposar-se a l’estructura imperial i a disputar-li el poder. De fet, mentre que l’estructura imperial acabarà caient el 476 dC, l’estructura eclesiàstica es mantindrà i s’enfortirà, fins al punt de ser adoptada pels nous regnes germànics i de marcar l’evolució política, social i econòmica dels segles següents.
• La crisi militar: a tots aquests factors, cal afegir el que podríem anomenar un detonant, que són les incursions i els atacs constants de pobles germànics a les terres de l’imperi. Així, per exemple, Honori haurà de fer front a les de gots, vàndals, sueus, alans, etc. És en aquest context en què actuen figures tan destacades com Ataülf, Alaric (que saquejarà Roma el 410 dC), Àtila o Odoacre (que deposarà el darrer emperador d’Occident). L’últim emperador a mantenir un cert domini sobre Occident serà VALENTINIÀ III (425-455 dC): podem dir que, a la seva mort, Roma només tenia control realment sobre el territori d’Itàlia.

Per tant, tot plegat creà un context tan absolutament advers que resultà impossible de controlar pels emperadors d’Occident. D’aquesta manera, l’any 476 dC Odoacre deposà Ròmul Augústul, darrer emperador romà d’Occident. A partir d’aquí, es conformarà un seguit de regnes germànics que marcaran l’esdevenir d’Europa durant els tres segles següents. En canvi, a Orient la situació serà diversa i l’Imperi Romà d’Orient aconseguirà mantenir-se amb més o menys fortuna fins al segle XV amb el nom d’imperi Bizantí.