La dinastia Julioclàudia (27 aC-68 dC)

Reben aquest nom els successors d’August, membres de la seva família. La informació que ens n’aporten les fonts, com ara Suetoni (Vides dels dotze cèsars), Dió Cassi (Història romana) o Tàcit (Annals), parteix d’una visió tendenciosa, en la mesura que aquests escriptors són clarament prosenatorials i, per tant, molt inclinats a incidir sobretot en els aspectes més truculents d’aquesta dinastia: les intrigues de palau, els assassinats, etc. Així, presenten alguns emperadors, com Calígula o Neró, com a veritables bojos sanguinaris i oculten d’aquesta manera les parts més brillants dels seus regnats o els intents de reforma del sistema. En realitat, doncs, la història de la dinastia Julioclàudia serà la d’un seguit d’emperadors que tindran el difícil paper de recollir l’herència d’August i donar-hi continuïtat, tot establint les bases d’un imperi que pretenia allargar-se en el temps. Malgrat els èxits evidents que tingueren en alguns aspectes, cal dir que en general la seva empresa serà fallida i que caldrà esperar les reformes flàvies perquè es consolidi realment el model imperial.

TIBERI (14 dC-37 dC): arribà al poder després que els altres candidats a succeir August morissin i, segons la llegenda, ajudat per les conspiracions de la seva mare Lívia. Serà un emperador estrany, ja que sembla que era més proper al Senat que no pas al model monàrquic. De fet, prova d’això és que renuncià al títol d’imperator i al de pater patriae, i que governà a partir de la potestat tribunícia vitalícia. Aquest fet, juntament amb el gran pes que representava succeir un personatge com August, sembla que feren que la personalitat de Tiberi fos més aviat trista i poc emprenedora, extrem que fou interpretat per les fonts com una manca de capacitat per a governar.

• En l’àmbit de la política interior, el seu regnat estarà marcat per la moderatio, la cerca d’un equilibri amb el Senat que frenés la deriva monàrquica de Roma. Així, donarà poder real al Senat i suport a les seves decisions. Posarà fi al sistema típic electiu romà, i passarà l’elecció de magistrats dels comicis al consolat. D’aquesta manera, el Senat mateix creurà en una recuperació del seu poder i actuarà en conseqüència per mantenir-lo, situació que no variarà fins al govern de Neró.
• En l’esfera de la política exterior, les seves actuacions es basaran sobretot en les relacions amb l’imperi Part, amb el qual haurà de pactar davant del ressorgiment d’un fort sentiment nacionalista iranià representat pel monarca Artàban III. Crearà una província a Mèsia i pacificarà algunes revoltes a diverses zones.
• Pel que fa a les relacions amb l’exèrcit, el regnat de Tiberi serà el que definitivament marcarà la presa de consciència de la força d’aquest. De fet, ja en els primers anys haurà de fer front a revoltes militars a Germània. Això, però, s’explicarà sobretot per la instal·lació de la guàrdia pretoriana a Roma. De fet, el prefecte del pretori, Sejà, arribarà a ser el personatge amb més poder de l’imperi, i fins i tot serà escollit cònsol juntament amb Tiberi. La seva ambició farà que finalment sigui executat el 31 dC, episodi que constituirà l’inici de les conspiracions procedents del Castrum Praetorium.
• Des del punt de vista econòmic, haurà de fer front a una crisi important que afectà sobretot els petits propietaris a partir del 33 dC. A la vegada, però, aconseguí millorar les finances de l’Estat gràcies a una política diplomàtica i de control de despeses militars en l’àmbit extern.

El govern de Tiberi, doncs, estarà condicionat per greus problemes interns i externs. Per exemple, iniciarà un seguit de judicis per lesa majestat. A això hem d’afegir la mort dels seus dos principals hereus: Germànic (gran militar i molt popular) i Drus (fill legítim). D’aquesta manera, incapaç de solucionar la situació, Tiberi es retirà a Capri el 27 dC i allí morí deu anys més tard. El succeí el fill de Germànic, Gai.

CALÍGULA (37-41 dC): fill de Germànic, conegut amb aquest sobrenom per les botes que portava (càligues), és un dels emperadors més ultratjats i maltractats per les fonts, que l’han considerat un dement i un pervertit. Segurament aquesta imatge s’explica perquè els textos de què en parlen són bàsicament de filiació senatorial, i Calígula frenà la moderatio de Tiberi i tornà a iniciar el procés d’acumulació de poder en mans de l’emperador. De fet, intentarà adoptar el model propi del despotisme oriental i, per exemple, rebrà l’apoteosi en vida. Òbviament, tot plegat serà molt mal vist pel Senat. Malgrat això, els primers anys de govern de Calígula no seran ni de bon tros dolents i, fins i tot, alguns autors consideraren que s’hi havia recuperat l’esplendor augustal. En l’àmbit econòmic, mirarà de portar a cap un seguit de reformes, si bé la despesa pública generada, molt important, provocarà una greu crisi l’any 38 dC. Pel que fa a la política exterior, les seves gestes més importants seran l’annexió de Mauritània i la conquesta fallida de Britània. Les fonts indiquen que, durant els seus darrers anys, els excessos i perversions de l’emperador generaren tal malestar que en desencadenaren l’assassinat. En realitat, fou una conspiració del Senat i del Pretori la que posà fi a la seva vida el 41 dC. El Senat intentà, aleshores, una restauració republicana, que fou, però, evitada pels pretorians en nomenar immediatament com a emperador Claudi.

CLAUDI (41-54 dC): fill de Drus i nebot de Tiberi, nasqué a Lugdunum (Gàl·lia) i fou el primer emperador no originari de Roma. A la mort de Calígula fou nomenat pel prefecte del pretori com a emperador en considerar-lo fàcil de manipular per les seves tares físiques. En realitat, Claudi, tot i la visió pejorativa que ens n’ha arribat, fou un gran governant i un bon administrador, a la vegada que un destacat estrateg militar. Del seu regnat, cal destacar-ne tres punts bàsics:

• Des del punt de vista militar, excel·lí per pacificar definitivament Mauritània i Judea, conquerir Tràcia, Panfília i Lícia però, sobretot, per triomfar allà on altres com Cèsar o Calígula havien fracassat: conquerint Britània i establinthi una província.
• En els àmbits social i econòmic, també la seva actuació fou molt remarcable, especialment pel seu suport total a les noves classes econòmiques i als equites. Serà molt important la defensa que féu dels lliberts, que s’havien convertit en una mena de burgesia molt puixant basada en l’activitat comercial. De fet, els lliberts esdevindran els administradors principals de la burocràcia estatal i sembla que els afranquits imperials que vivien amb l’emperador arribaren a portar les regnes de l’imperi. En el camp econòmic això tingué com a repercussió la substitució de l’antiga economia natural senatorial per una economia monetària i de mercat en què la circulació de béns pagats amb moneda serà la clau econòmica.
• En el món provincial, els seus orígens gals faran que doni una empenta a les aspiracions dels habitants de províncies. En aquest moment els estrangers començaran a tenir una certa veu dins del món romà, a la vegada que molts accediran a la ciutadania comprant-la amb diners. Finalment, per mitjà de la Tabula Lugdunensis, sabem que permeté a alguns ciutadans gals accedir al Senat.

En general, la política de Claudi tingué com a principal afectat el Senat, que veié reduïda la seva posició davant dels lliberts i els cavallers. Això féu que hi hagués diverses conspiracions contra l’emperador, les quals foren castigades amb dures purgues contra l’estament senatorial. Finalment, l’any 54 dC Claudi morí, segons alguns enverinat per la seva dona Agripina per facilitar al seu fill Neró l’accés al govern.

NERÓ (54-68 dC): fill d’Agripina i de Gneu Domici Ahenobarb, serà l’últim emperador de la dinastia Julioclàudia i segurament el més controvertit. Les fonts, per exemple, Suetoni mateix, el presenten com un boig megalòman i sanguinari que quasi destrueix Roma. La realitat històrica segurament és menys dura i possiblement els seus primers anys de regnat foren força bons. Així, hi inicià algunes reformes de gran magnitud. El seu govern estigué marcat per les diverses influències que anà rebent. Inicialment, la principal fou la de la seva mare Agripina, però a poc a poc hi destacà la de dos personatges: Sèneca, el seu preceptor, filòsof estoic d’origen hispà, i Sext Afrani Burrus, prefecte del pretori. Sota la influència d’aquestes dues figures es donarà el moment àlgid del govern neronià, l’anomenat quinquennium Neronis. Tot i així, aquest bon moment també estigué acompanyat de taques, com ara l’assassinat del fill de Claudi, Britànic, o el d’Agripina, el 59 dC.

• En l’àmbit polític, aquests primers anys estigueren marcats per la teoria política de Sèneca, que podem qualificar de prosenatorial, en el sentit que restituí al Senat alguns poders que li havien estat denegats sota Claudi. A mesura que anaren passant els anys, però, les relacions es refredaren, especialment per l’actitud populista de Neró i per les expropiacions posteriors a les classes riques.
• En el camp econòmic, Neró dugué a terme les reformes més importants. Primer, el 58 dC intentà millorar la situació de les classes baixes, eliminant el pagament dels impostos indirectes, proposta que el Senat modificà per ser inviable. La principal reforma, però, fou la monetària. Neró, el 64 dC, reduí el pes de l’auri (la moneda d’or romana) enfront del denari (la moneda de plata). Amb això reforçava la moneda de plata i aconseguia un guany important per a l’Estat, que estalviava molt en les emissions. A la vegada, afavoria les classes mitjanes i burgeses enfront de les classes riques, i impulsava l’economia més activa enfront de l’economia parasitària.
• En política exterior, el govern de Neró destacà quasi exclusivament per la seva brillant actuació en el conflicte part. El regne part continuà l’exaltació contra Roma que l’havia caracteritzat en els darrers decennis. Davant d’aquesta situació, Neró hagué d’intervenir en diverses ocasions, especialment pel que fa a l’establiment d’un estat client a Armènia, principal focus de disputa amb els parts. Finalment, la combinació entre acció militar i diplomàcia aconseguí que el rei d’Armènia hagués de ser proclamat a Roma perquè la seva investidura tingués validesa. Aquesta gran victòria política atorgarà un gran crèdit a Neró a Orient, i la pau amb Pàrtia es mantindrà fins al regnat de Trajà.

Els darrers anys de govern de Neró van estar marcats per una deriva autocràtica. El 62 moria Burrus, que fou substituït per Tigel·lí, menys moderat que el seu antecessor. A la vegada, Sèneca es retirà de la vida política. El 64 dC un gran incendi a Roma provocà la generació d’un seguit de grans reformes urbanes (com la Domus Aurea) que arruïnaren el fisc i obligaren Neró a generar nous impostos, els quals van recaure sobretot en les províncies. El descontentament envers aquesta mesura suscità malestar en el pretori i el Senat, i el 65 dC tingué lloc la conjura de Pisó, que fou descoberta i provocà importants purgues, com la de Sèneca mateix. També hi hagué revoltes provincials com la de Juli Víndex a les Gàl·lies. Finalment, el 68 dC, un nou aixecament dirigit per Galba des de la Tarraconense, significà la deposició i el suïcidi de Neró. La seva repressió contra els cristians farà que se l’assimili a l’Anticrist.