L’ascensió de Pompeu Magne
El darrer dels seguidors de Màrius i Cinna fou Sertori, el qual s’escapà de la repressió sul·lana i s’instal·là a Hispània, on, durant quasi deu anys, establí un govern independent de Roma, basat en l’aliança amb els pobles hispans i que fins i tot arribà a disposar d’un Senat propi. La seva fortuna no va acabar fins que el 77 fou enviat a Hispània el principal personatge del moment: Gneu Pompeu Magne, destacat en la guerra civil per haver pogut formar un exèrcit ell sol i haver-lo posat a les ordres de Sul·la. La seva activitat a Itàlia i a Sicília li havia valgut la celebració d’un triomf. Un cop mort Sul·la, les seves ambicions no s’aturaren i, així, fou enviat al conflicte hispànic: trigà quatre anys a derrotar Sertori (assassinat el 73) i dos més a pacificar definitivament Hispània en derrotar els seus successors. A més, l’any 73 esclatà una revolta esclava a Roma dirigida pel traci Espàrtac. Marc Licini Cras i Pompeu mateix seran les persones que aconseguiran frenar-la definitivament. D’aquesta manera, i després d’haver obtingut l’imperium militar durant tretze anys seguits, Pompeu, a l’edat de 36 anys (el 71 aC), fou escollit cònsol juntament amb Cras, i s’erigí en el defensor principal dels interessos dels optimates. La seva carrera prosseguí vertiginosament i el 67 s’aprovà la Lex Gabinia, que li concedia l’imperium durant tres anys per tal d’actuar per tota la mar Mediterrània, les illes i totes les seves costes contra la pirateria que afectava tant el comerç romà. Era un fet sense precedents i que comportava una acumulació importantíssima de poder en mans d’una sola persona. Pompeu, però, respongué a les expectatives i en tres mesos havia posat fi a la pirateria. Ja era el comandant romà més brillant. I encara ho fou més quan el 66 va ser escollit comandant de les províncies de Cilícia, Bitínia i el Pont per fer front a Mitridates en la Tercera Guerra Mitridàtica. Pompeu no solament derrotà Mitridates sinó que també sotmeté Armènia, obtingué la pau amb els parts i creà les províncies de Síria i de Judea. L’acumulació de poder i de prestigi en mans de Pompeu no fou ben vista, però, pels senadors, els quals temien l’arribada d’un nou Sul·la. A més, la situació política a Roma era complicada, amb intrigues i revoltes constants, com ara la de Catilina, desemmascarada i derrotada gràcies a la intervenció de Ciceró durant el seu consolat. Per tant, ni de bon tros no es podia pensar que els problemes de la República s’havien resolt; la tornada de Pompeu de l’Àsia era vista amb certa reticència.
L’altre gran personatge que emergeix dins del panorama polític romà d’aquest moment és Gai Juli Cèsar. Membre d’una antiga família patrícia, tingué la desgràcia que aquesta havia estat dins del bàndol de Màrius. Aconseguí, però, escapar-se de les proscripcions de Sul·la i, un cop mort aquest, retornà a Roma, on inicià una carrera política brillant, marcada per les grans despeses que efectuava per acontentar el poble i per subornar els polítics. En aquest aspecte fou clau la seva aliança amb Cras, el personatge més ric de Roma, que necessitava l’oratòria i la presència de Cèsar per fer-se un lloc dins del poble i poder enfosquir la gran figura de Pompeu. D’aquesta manera, Cèsar aconseguí una progressió fulgurant que el portà, després de governar a Hispània, al consolat, aconseguit el 59 aC. Per tant, hi havia ja dins del panorama polític romà els protagonistes principals de la Segona Guerra Civil.