Les guerres púniques

El primer fet que llançà Roma a intervenir dins dels conflictes mediterranis serà l’enfrontament amb Cartago en tres guerres, conegudes amb el nom de púniques. Aquestes guerres segurament seran la lluita militar més important de tota l’època republicana i marcaran de forma clau l’evolució de la política exterior romana. A més, Cartago esdevindrà una rival formidable i això farà que la victòria de Roma sobre aquesta ciutat quedi com una gran gesta que es glorificarà i es recordarà durant segles.

Cartago fou una colònia fundada pels fenicis, segurament de Tir, a les darreries del segle I aC, a les costes de la Tunis actual. Gràcies a la seva situació estratègica, arribà a fer-se ràpidament més poderosa fins i tot que la metròpolis i estengué la seva influència per tota la Mediterrània oriental i central, amb la creació de nombroses colònies i factories pel nord d’Àfrica, les costes ibèriques, les illes mediterrànies, Sicília i Itàlia. Desgraciadament, el nostre coneixement de la història de Cartago és limitat i esbiaixat, ja que amb prou feines es conserven fonts cartagineses pròpies. En efecte, coneixem Cartago bàsicament per mitjà de les fonts gregues i, sobretot, de les romanes. Es tracta, per tant, de la visió dels vencedors, totalment subjectiva. Tot i així, amb les fonts grecollatines i amb el testimoni de l’arqueologia i de l’epigrafia, podem saber alguna cosa sobre el funcionament intern d’aquesta ciutat i sobre la seva evolució política. Així, ens consta que Cartago estava dominada per un seguit de grans famílies aristocràtiques que marcaren els ritmes de l’evolució política al llarg de tota la seva història. Per exemple, durant el conflicte amb Roma seran els bàrquides, de la nissaga cartaginesa dels Barca, qui dominaran el panorama polític, amb personatges com Amílcar, Àsdrubal o el mateix Anníbal. Aristòtil és qui ens ofereix, en la seva Política, la visió més concreta que tenim sobre el seu sistema polític mitjançant un elogi de la Constitució de Cartago. Gràcies a ell, sabem que Cartago tenia un sistema polític basat en quatre elements:

• A la cúspide del sistema hi havia dos magistrats suprems escollits de forma anual: els sufets. Es tracta d’una institució d’origen semita i que segurament s’inicia a Cartago durant el segle V, potser en substitució d’una possible monarquia. Les seves funcions devien ser similars a les dels cònsols romans.
• El Consell dels Ancians: en la línia de la gerusia o boulé gregues o del Senat romà, estava format per membres ancians de les famílies aristocràtiques de Cartago i devia constar segurament d’alguns centenars de membres, amb competències sobre temes com ara la guerra, la pau, la política exterior, l’exèrcit, les finances, etc.
• El Consell dels Cent: espècie d’òrgan judicial format per cent membres també de famílies aristocràtiques i encarregats de jutjar especialment les accions dels generals en els conflictes armats. Es tracta d’un organisme d’existència i d’atribucions dubtoses.
• L’Assemblea del Poble: formada per la massa dels ciutadans, els autors grecs li atorgaven un gran poder i sembla que tenia sobirania respecte a qüestions clau dins el desenvolupament del Senat, de tal manera que en alguns aspectes podia prendre decisions sense l’aprovació del Consell dels Ancians ni dels sufets.

Des del punt de vista econòmic, la força de Cartago era sobretot comercial. La seva economia es fonamentava quasi plenament en els intercanvis comercials marítims per tot el Mediterrani, si bé tenia, a més, una important activitat agrícola. La potència naval de Cartago féu que, en el moment del primer enfrontament amb Roma, dominés un imperi que pràcticament controlava tot el Mediterrani. Bona part d’aquest domini resultà de la important victòria a Alàlia contra els grecs mitjançant l’aliança amb els etruscs. Aquesta victòria li permeté estendre’s per la zona central i oriental i fundar colònies a Malta, Sardenya, Còrsega, Sicília, Itàlia, les illes Balears i el sud de la península Ibèrica. I, a això, calia afegir-hi els dominis importants que tenia al nord d’Àfrica. Tota aquesta força i potència, juntament amb la seva presència a Sicília i a Itàlia, féu que, de manera inevitable, els interessos de Cartago xoquessin amb els de la major potència militar de la zona: Roma. De fet, la tradició indica l’existència de contactes entre les dues potències des del segle VI aC. Així, en el mateix moment de la institució de la República (509 aC) les fonts parlen d’un primer tractat amb Cartago, l’existència del qual, però, no és segura. I el propi Polibi fa referència fins a cinc altres tractats posteriors entre les dues potències, realitzats prèviament a la Segona Guerra Púnica. Per tant, tots dos estats ja es coneixien i havien establert contactes diplomàtics previs al gran conflicte.