Les colònies a Itàlia

Un dels punts clau per entendre la relativament ràpida i absoluta victòria romana sobre la resta de les comunitats i ciutats itàliques té a veure amb el procés de fundació de colònies per tot Itàlia. Després de la victòria contra la Lliga Llatina el 338 aC, Roma inicià la pràctica d’integrar els vençuts en un sistema jurídic i d’aliances que li permetés controlar aquests nuclis, a la vegada que integrar-los i utilitzar-los per als seus fins militars. Així, les comunitats vençudes podien passar a obtenir la ciutadania romana plena (civitas optimo iure), la ciutadania incompleta (civitas sine suffragio), el dret llatí (ius Latii) o senzillament la condició d’aliat. En relació amb aquestes actuacions caldria parlar de la creació de colònies, que durant la major part de l’època republicana tindran com a objectiu estendre el domini romà per noves zones, a la vegada que establir ciutadans en zones clau que poguessin servir d’ajuda en possibles conflictes bèl·lics contra la població autòctona durant aquest procés de conquesta de la península Itàlica. Igualment, en molts casos les colònies es creaven just després de derrotar algun enemic, aprofitant el nou territori conquerit. En general, les fonts mostren que la fundació de colònies romanes es remunta fins a època monàrquica i, per exemple, s’atribueix a Ròmul la fundació de Fidena o a Tarquini el Superb de fins a quatre noves colònies. Els moments de màxima fundació de noves colònies, però, seran els segles V, IV i III, precisament durant tota la conquesta d’Itàlia i, de fet, per donar-hi suport. Destacaran alguns nuclis que seran molt importants en les seves respectives regions o pel desenvolupament mateix de la història romana, com ara Norba, Anci, Terracina o Fregel·les. Bàsicament, a partir del segle IV, podem parlar de dos tipus de colònies fundades per Roma:

• Les colònies romanes o marítimes: eren petits punts d’avantguarda militar fundats en algun indret de la costa italiana fàcilment accessible per Roma. Generalment estaven formats per pocs colons (fins a 300) que rebien lots petits de terra (dues jovades, iugera) i que eren ciutadans romans de ple dret.
• Les colònies llatines: eren més importants i foren les més nombroses. Estaven situades en llocs estratègics i tenien una funció de punts d’important resistència militar. Per això, estaven formades per molts més colons (no menys de 2500) amb lots de terra més amplis. Gaudien de l’anomenat dret llatí, intermedi entre el dret ple dels ciutadans romans i els no ciutadans o estrangers (peregrini). Bàsicament, aquells que posseïen el ius Latii no tenien dret a participar en la vida política de Roma. A canvi, gaudien d’alguns drets com ara el connubium (dret a contreure matrimoni amb un ciutadà romà), el commercium (dret a comerciar directament amb ciutadans romans) o el ius migrationis (possibilitat que algú té d’adquirir la ciutadania romana si passa a establir-se a Roma o en una comunitat amb dret romà ple). Per tant, els colons llatins no estaven subjectes als deures cívics romans. Les colònies llatines normalment es fundaven ex novo i eren entitats urbanes autogovernades. Els seus habitants no formaven part directament de l’Estat romà sinó que eren el que es coneixia com a socii. Les colònies llatines esdevindran els elements clau per a la conquesta i la romanització de la península Itàlica, però, a partir del 180 aC, se’n deixaran de fundar per la dificultat de trobar gent disposada a renunciar a la ciutadania romana.

Aquest sistema de colònies, doncs, serà bàsic per al procés expansiu romà i, de fet, un cop s’acabin les fundacions a dins d’Itàlia el mètode s’estendrà a les noves províncies conquerides per Roma. Així, per exemple, les fonts indiquen que l’any 171 aC a Carteia (Andalusia) es fundà la primera colònia llatina fora dels límits italians.