La transformació política i l’aparició del Dominat

Es podria dir que el concepte de Principat havia entrat en decadència i havia desaparegut ja sota la dinastia dels Severs. Aquesta suposada estructura política diàrquica en què el princeps i el Senat codirigien les polítiques de l’imperi ja no es podia mantenir com a vertadera: Roma s’havia convertit de forma clara i evident en una monarquia. Serà, però, a partir de l’anarquia militar quan es pot dir, de forma oficial, que l’imperi Romà entra en una nova etapa política, marcada per unes bases diferents. És el que es coneix com a Dominat. El terme ve de dominus, «senyor». I és que el Dominat es caracteritza precisament perquè, a partir d’ara, l’emperador passa a ser considerat dominus («senyor») de totes les coses, és a dir, es converteix en una figura plenipotenciària i omnipotent. Esdevé la representació de la divinitat a la terra i, per tant, a diferència del princeps (primus inter pares), el dominus s’elevava per sobre de la resta dels mortals. Era una figura sacrosanta i tenia tots els poders acumulats a les seves mans: financer, judicial, militar, polític, religiós; etc. De fet, la voluntat de l’emperador era llei. D’aquesta manera, podem dir que ara a Roma s’entra ja sense embuts en una monarquia despòtica, tan típica dels regnes hel·lenístics orientals. Aquesta concepció tindrà molt a veure amb l’aparició i la influència creixent de religions orientals de tipus místic i monoteista, com ara el cristianisme. Així, per exemple, s’instaurarà a Roma, sota Aurelià, el culte al Sol Invicte, del qual l’emperador seria la màxima representació sobre la terra. Òbviament, dins d’aquesta nova estructura el Senat va perdre de manera definitiva el seu paper polític, el qual ja era ben minso durant el Principat, i va passar a ser un òrgan amb la funció d’anar aprovant els diferents emperadors i sancionant les lleis, però ja sense poder real (fins aquest moment encara havia participat en l’assassinat o en l’ascensió d’alguns emperadors). Qui realment tindrà el poder, com ja hem vist, i de qui en última instància dependrà l’emperador serà òbviament l’exèrcit. Aquells emperadors que siguin capaços d’imposar la seva voluntat sobre les tropes i de mantenir-les actives i satisfetes aconseguiran regnats llargs i exitosos.